Taula de Filologia Valenciana - Pàgina 17 de 22 - Associació valenciana de professionals de la llengua

Aula de Lletres en la Fira del Llibre de València

aula-3-i-4

Dijous 23 d’abril, a les sis de la vesprada, vos convidem a la presentació dels números 3 i 4 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia, que tindrà lloc en la sala Museu 1 de la Fira del Llibre de València (Jardins del Real – Vivers). Abelard Saragossà (Universitat de València), Antoni López Quiles (Universitat de València) i Àngel Calpe (Acadèmia Valenciana de la Llengua) hi faran una presentació de l’associació Taula de Filologia Valenciana i exposaran els continguts dels dos darrers números de la nostra revista.

Podeu consultar els continguts dels números 3 i 4 de la revista ací: índex del número 3; índex del número 4

Localització de la sala Museu 1 en la Fira del Llibre de València (Jardins del Real):

sala-museu-1

El diàleg entre l’AVL, Lo Rat penat i la RACV: un camí cap al consens valencià

dialeg-ratpenat Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «El diàleg entre l’AVL i Lo Rat Penat i la RACV», d’Alexandre X. Ordaz Dengra, publicat en el número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia. Es tracta d’una crònica d’algunes de les trobades que s’han realitzat entre institucions i professionals lingüístics amb punts de vista diferents sobre la naturalesa i la normativa del valencià. L’autor advoca pel diàleg, l’acostament de posicions i la busca de coincidències entre les diferents sensibilitats com a passos necessaris per a resoldre el conflicte lingüístic valencià. Feu clic ací per a llegir el treball i ací per a consultar l’índex del número 2 de la nostra revista.

Es publica «El valencià de sempre», d’Eugeni S. Reig

El valencià de sempre

Eugeni S. Reig, u dels membres fundadors de la nostra associació, acaba de publicar El valencià de sempre, una arreplega de paraules i locucions valencianes que, segons l’autor, estan en perill de desaparéixer. L’obra, que publica Edicions Bromera, és una versió actualitzada i ampliada de Valencià en perill d’extinció, que Reig autoedità en 1999.

El valencià de sempre és un treball ingent, de quasi nou-centes pàgines, que inclou totes les entrades de la segona edició de Valencià en perill d’extinció, el contingut de Lèxic valencià d’ahir i de hui (fins ara inèdit), i 440 entrades noves. És destacable que la majoria d’entrades inclouen exemples literaris d’autors reconeguts.

Es tracta d’una obra de contingut didàctic apta per a professors i alumnes de valencià, que poa del valencià popular.

Conferència del professor Abelard Saragossà

saragossa-torrent

El president de TFV i professor de la UV Abelard Saragossà féu ahir una conferència titulada «El valencià del futur. Confiança, satisfacció i identitat» com a convidat en el Foro d’Opinió de Torrent. Davant d’una cinquantena d’assistents, Saragossà reflexionà sobre la relació entre llengua oral i llengua escrita i esbossà un recorregut pel model lingüístic des dels orígens del valencià fins als nostres dies. En primer lloc, constatà la desvinculació de la nostra llengua amb l’occità. Tot seguit, explicà que els autors valencians del segle XV, com ara Joanot Martorell o Sor Isabel de Villena, «modernitzaren el model lingüístic». Més avant, tractà de desfer el mite de la decadència dels segles XVI i XVII i defengué que durant el XVIII i el XIX el valencià patí pocs canvis gramaticals. Del segle passat, Saragossà reivindicà els treballs lingüístics de Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner que, al seu parer, han sigut poc tinguts en compte. Finalment, el professor entroncà la labor realista dels escriptors del XV amb les necessitats del model lingüístic valencià actual, expressant la necessitat que els lingüistes valencians i l’AVL eviten actituds elitistes i conformen un model identificador, assimilable i practicable en la comunicació pública.

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Pin It on Pinterest