Presentació d’Aula de Lletres 5

Aula-de-lletres-valencianes

El pròxim diumenge, 24 d’abril, tindrà lloc la presentació d’Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia, a les 19:30 hores en la sala 2 del Museu de Ciències Naturals (Jardins del Real) en el marc de la Fira del Llibre de València. L’assistència és lliure per a qualsevol persona interessada en la llengua i la literatura valencianes.

Aula és el resultat de l’activitat de l’associació Taula de Filologia Valenciana, i està publicada per la Institució Alfons el Magnànim. El número 5 inclou els treballs següents:

PART PRIMERA. Estudis.

  • «El valencià del futur i el futur del valencià. Confiança, satisfacció i identitat». Albelard Saragossà.
  • «Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià». Felip Gumbau Morera.
  • «Estudi de les formes un i u en l’obra de Fabra». Ana Sastre Gadea.

PART SEGONA. Documents, experiències, propostes i informes.

  • «Reflexions al voltant del valencià a l’escola». Joaquim López Río.
  • «¿Com podem millorar l’ensenyament del valencià? Reflexions, experiències i propostes». Taula de Filologia Valenciana, Vicent Moreno Montañés, Rosa Ribes, Juli Fenollar i Francesc Company.
  • «El valencià a l’escola pública de la Vall d’Albaida (la tasca dels ensenyants contra la indiferència dels governants)». Joan Olivares.
  • «El teatre com a experiència pedagògica i eina de coneixement personal». Susanna Sebastià Escrig.
  • «Els arxius com a recurs didàctic per a l’ensenyament del valencià». Vicent Terol i Reig.

PART TERCERA. Crítica literària.

  • «Objectius i condicions dels treballs d’anàlisi literària». Taula de Filologia Valenciana.
  • «Les rutes literàries com a eina d’animació a la lectura». Francesc Gisbert i Muñoz.

PART QUARTA. Ressenyes.

  • «Per a una anàlisi del valencianisme. Aportacions de Mas (2008)». Abelard Saragossà.

Consulteu altres números de la revista Aula de Lletres Valencianes

«L’antich alt estil…», d’Antoni López Quiles

Aula-de-Lletres-Valencianes

Ja podeu consultar el treball d’Antoni López Quiles «L’antic alt estil: Escorihuela i la dignificació lingüística en el segle XVIII», publicat en el número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia. Es tracta d’un article que complementa un estudi anterior sobre una altra «Canzó Real» del poeta valencià de finals del segle XVIII, ara sobre sant Joan de Ribera. A banda de descobrir els interessants esquemes compositius de l’autor, torna a posar en relleu la importància del compromís patriòtic del poeta i l’esforç que fa per la dignificació lingüística en temps molt adversos. En el moment de beatificació del Patriarca Joan de Ribera, Escorihuela aprofita l’avinentesa per a oferir una composició lírica vinculada als corrents poètics més moderns en aquell temps, però impregnada d’un fort designi de promoció del valencià.

Abelard Saragossà a les bases del valencianisme

abelard_saragossa

Amics de les bases del valencianisme,

Pocs dies han sigut tan emotius per a mi com hui. I no és només pel fet d’haver sigut triat com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sens dubte, això ha influït. He estat a favor de l’Acadèmia des del moment de conéixer la llei de creació i des del moment de saber quins serien els primers membres (en el 2001). Però la flama que m’ha commogut són les mostres emotives d’adhesió que m’han arribat. Al cap de poques hores, són moltes les dotzenes d’escrits que he rebut. En destaque u d’un exalumne de Puçol, que adopta la posició adequada: debat racional i unitat entre els valencianistes:

Raül Hernàndez: «Moltíssimes vegades discrepe i discreparé d’Abelard. Però mai no l’he vist fer cap aportació que no vinga de la racionalitat, la capacitat d’argumentar en pau i llibertat, o la possibilitat de canviar de postura si algú el convenç o li demostra que ha fallat en algun punt. Una joia de persona i un gran valor com a lingüista, potser l’únic de tot el domini que no ha caigut mai en la comoditat mandrosa de les “escoles” i els lobbies epistemològics. Una de les millors notícies del dia.»

A tots els qui m’heu escrit, moltes gràcies. Jo sóc com tots vosaltres: un valencià identificat amb els carrers valencians que vol que els valencians tornem a dirigir el nostre futur amb decisió, amb justícia i amb solidaritat; i un valencià que creu que, per a arribar a eixe objectiu social i alhora ètic, és molt útil la defensa activa de l’ús públic del valencià. Des dels carrers valencians (a on m’he criat i format com a persona i com a valencià), espere fer un treball en l’Acadèmia que siga útil als carrers valencians, no debades els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels estudis i dels esforços dels professionals de la llengua: els sofrits docents (a qui tant devem) i els escriptors, els lingüistes i els correctors. En la dedicatòria de la meua gramàtica, dic que està destinada «al poble valencià, del qual vinc i al qual m’adrece».

Sé, amigues i amics, que com a valencianiste comença ara l’etapa més difícil de la meua vida. És aquella en què els milers de pàgines que he escrit mentres feia classes en la Universitat de Valéncia haurien d’aprofitar per a contribuir a elaborar un model lingüístic que, alhora que siga digne, també siga identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana. Com ara els meus pares, Abelard el Motxilla (que no em pot vore) i ma mare, Lola la Masera (que es manté vital als 88 anys). I tot això procurant coordinar-nos lingüísticament amb els balears i amb els catalans. Convé repetir-ho: els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels dels esforços dels lingüistes.

No seré ni d’estos ni d’aquells, ni d’este partit ni d’aquell. Només seré dels valencians que volen que el valencià siga una llengua normal i corrent en qualsevol àmbit de la societat valenciana. Siga quina siga la ideologia d’eixos valencians (d’esquerra, de centre o de dreta; dels anomenats «catalanistes» o dels qualificats com a «blavers»), si defenen l’ús públic del valencià em tindran al costat per a comunicar-nos en valencià i per a afavorir la identificació personal amb el valencià.

També sé que, quan u està en una institució, pot no vore moltes coses que des de fora veuen ulls reflexius. Quan això passe, vos demanaria que m’ho comuniqueu (Abelard.Saragossa@uv.es). De la mateixa manera que no recorde cap escrit de cap alumne a què no haja contestat, procuraré atendre les peticions argumentades que em faça qualsevol valencià. Gràcies a l’educació dels meus pares, sempre he sentit que no estic per damunt de ningú. Ara que estic en la maduresa com a persona, sé que sóc un servidor dels valencianoparlants. Excepte fidelitat al poble valencià, no he de demanar res a ningú. Ans al contrari: la meua obligació no és demanar, sinó donar. Sobretot donar als valencians: donar orgull i satisfacció per la nostra forma de ser, de viure, de conviure i de parlar; donar solucions a problemes lingüístics; i desplegar reflexions crítiques sobre la societat valenciana. En primer lloc, autoestima; i, dins de la matriu de l’autoestima, autocrítica.

A causa del contrast entre estar dins d’una institució i estar fora, demane la vostra ajuda, la vostra col·laboració. Jo procuraré estar al costat de vosaltres. Però també vos demane que vosaltres estigau al costat meu fent-me observacions, indicant-me problemes, assenyalant-me errors.
També voldria dir-vos que no escric com em pense que hauria d’escriure. Escric d’una manera que puga acceptar la major part dels valencianistes. Sé que a alguns no vos agradarà vore i, uns altres, estirareu l’orella davant de maduresa. Però, si hi han errors en la meua forma d’escriure o si hi han paraules que convé modificar (¿què és millor jo o io, què o qué?), això caldrà demostrar-ho amb estudis d’investigació publicats en revistes (i, sempre, tenint en compte com reaccionen els valencianoparlants davant del valencià escrit).

Una altra volta, done les gràcies a totes les mostres d’adhesió que he rebut, tan grans (grans en quantitat i en qualitat). Perdoneu que no puga contestar-vos d’u en u, com a mi m’agradaria (igual que m’agrada posar la dedicatòria a un llibre mirant als ulls de qui me la demana). Vosaltres sou la força més gran que tinc per a treballar i per a servir al poble valencià. Vos envie una salutació vibrant de commoció,

Abelard Saragossà

Abelard Saragossà, acadèmic de l’AVL

saragossa_aula3

Abelard Saragossà, president de Taula de Filologia Valenciana, ha sigut elegit acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La nostra associació vol donar-li l’enhorabona per l’elecció, que reconeix la seua trajectòria i la seua vàlua com a estudiós i persona compromesa amb el valencià. Taula vol acompanyar-lo amb força per a encarar este nou repte.

Recordem que Abelard Saragossà és professor de la Universitat de València i autor prolífic en estudis gramaticals. Algunes de les seues obres són Gramàtica Valenciana raonada i popular, El valencià del futur o Reivindicació del valencià: una contribució. Al llarg dels seus treballs, Saragossà ha procurat aplicar el mètode de la ciència de manera entenedora per a resoldre problemes lingüístics i afavorir un model de llengua assimilable i practicable pels parlants. És, per tant, un defensor de l’acostament del valencià popular a la llengua culta i de l’autoestima dels valencians per la nostra llengua. El nostre president s’ha destacat també per defendre la superació de les divisions entre valencians per motius lingüístics i l’aproximació entre els diferents sectors del valencianisme cultural. Amb estos principis, Abelard Saragossà fundà en 2009 Taula de Filologia Valenciana.

Des de Taula, reiterem la nostra alegria i l’enhorabona a Saragossà i a l’Acadèmia.

Les normatives en les llengües lliures i en les dominades. El cas valencià

normatives-lliures-boix

Ja podeu consultar en la nostra pàgina el treball «Les normatives en les llengües lliures i en les dominades. El cas valencià», de J. Leonardo Giménez i Jordi Giménez Ferrer, publicat en el número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

L’article constata que les normatives de les llengües dominades han de recórrer a mitjans diferents de les llengües que tenen el suport de l’estat (o estats) en què viuen (§1.1). Les normes elaborades durant la segona mitat del segle xx per autors valencians han tingut poc en compte que una de les condicions per a la recuperació és que siguen assumides i practicades pels valencians (§1.2). L’article comenta els intents de millorar la normativa (desplegats a partir dels noranta) i els obstacles amb què topen (§1.3). Una part de les causes que expliquen les deficiències valencianes provenen d’un elitisme desplegat en Catalunya a principis del segle xx, el qual també ha incidit negativament en el model lingüistic català (§2.1). En eixe marc, l’escrit descriu les aportacions d’un autor català, Albert Pla Nualart (§2). Els mitjans de comunicació oral són els que més han qüestionat el model, mentres que els llibres escolars han sigut més conservadors (§3.1). Recorrent al comerç, l’article observa que, a més vinculació social, més qüestionament (§3.2). El treball acaba recuperant el començament. Durant la segona mitat del segle xx, el fet d’actuar tenint poc en compte la situació sociolingüística ha generat efectes negatius en la recuperació del valencià i en la política valenciana, de manera que cal substituir el centralisme i l’elitisme pels principis lingüístics que aplicava el valencianisme durant el primer terç del segle xx, més identificat amb la societat valenciana real (§4).

Pin It on Pinterest