Etiqueta: morfologia

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Els Reis d’Orient

Eugeni S. Reig

La denominació tradicional valenciana dels tres personatges bíblics que, segons els evangelis, anaren a adorar a Jesucrist al poc temps d’haver nascut i que, segons la tradició, eren reis, així com la festa de l’Epifania que es celebra el 6 de gener de cada any i en la qual es commemora la citada adoració, és els Reis d’Orient o, simplement, els Reis. Les denominacions els Reis Mags i els Reis Màgics són calcs del castellà i, per tant, són completament inadmissibles en la nostra llengua.

Aquestes denominacions no tenen cap tradició entre nosaltres i són completament postisses i, per tant, hem de fer tot el que siga menester per tal d’aconseguir eradicar-les. I que quede ben clar que no parlem de si els citats personatges bíblics varen existir realment o no varen existir, si eren reis o no eren reis, si eren mags o no eren mags, si varen vindre d’Orient o no varen vindre d’Orient. No parlem de religió ni d’història. No estem estudiant ni analitzant els evangelis. Parlem únicament i exclusivament de llengua, de la nostra llengua. Parlem de quines són les denominacions que el nostre poble ha donat a eixos personatges al llarg dels temps. I, a més de les dues que he dit adés, els Reis d’Orient i els Reis, n’hi ha una altra que és molt corrent en valencià: els Reixos. La paraula reixos té l’aspecte de ser un doble plural que s’hauria originat al prendre el plural reis, pronunciat ‘reix’, per un singular. Per eixe motiu la paraula reixos arrossega l’estigma d’incorrecció lingüística, de vulgarisme inadmissible, de paraula deturpada pròpia de gent que no sap parlar bé. Però, meditem una miqueta, ¿per quin motiu hauríem de confondre els valencians el plural d’una paraula normal i corrent de la nostra llengua amb un singular? Continua llegint

Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa

Continuant amb el procés de publicació del primer número de la revista Aula de Lletres Valencianes en la nostra pàgina web, hui vos oferim el treball de Josep Saborit «Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa», que va obtindre el premi Joaquim Garcia Girona en 2009. En paraules de l’autor, l’estudi vol «valorar, amb dades empíriques, quin paper ha tingut la llengua culta vehiculada per via escolar i als mitjans de comunicació en l’evolució del valencià de les noves generacions». Feu clic ací per a llegir-lo, i ací per a vore l’índex del número 1 de la revista.

Josep Saborit Vilar és llicenciat en Filologia Anglesa i professor en un centre de formació de persones adultes. És també autor de El valencià de les Alqueries (1998) i Millorem la pronúncia (2010, Acadèmia Valenciana de la Llengua). En la Jornada sobre el valencià, que celebrem el dia 25 d’este mes, tindreu l’oportunitat d’assistir a la ponència de Josep Saborit «El valencià de la Plana dins del valencià general». Més informació ací.

Pin It on Pinterest