Totes les llengües de cultura del nostre voltant, el castellà, el francés o l’anglés, tenen gran quantitat de materials didàctics destinats a ensenyar fonologia normativa (ortologia) a tota classe d’estudiants. Els sons del valencià ha sigut dissenyat amb eixa finalitat: descriure i ensenyar la fonologia del valencià a tots els estudiants, als parlants natius de valencià i també als qui no ho són.
El fet és que, encara ara, la pronúncia genuïna del valencià rep molt poca atenció en els àmbits acadèmics. Per eixe motiu, amb el pas de les generacions, ha començat a ser normal l’extensió de fenòmens fonològics que eren insòlits fa només trenta anys, com la pronúncia idèntica de la vocal oberta de set (el número) i la tancada de set (‘ànsia de beure’), la tancada de sord (‘que no sent’) i l’oberta de sort (‘afortunat’) o l’igualament de les consonants finals en Lluís i lluïx i en all i ai. Els sons del valencià pretén revertir tots eixos fenòmens d’empobriment fonològic i vehicular un model fònic ric i genuí, el que encara usen amb normalitat la major part dels parlants de valencià. Per a aconseguir eixe objectiu, al costat d’explicacions concises i exercicis, el quadern inclou 81 fitxers d’àudio il·lustratius que vos ajudaran a distingir i produir adequadament tots els fonemes del valencià tradicional.
«La fonologia del valencià és la seua música. Podem parlar el valencià, però si no coneixem la seua fonologia, el valencià perd eixa música que el fa particular».
Entre els treballs presentats a la passada X Jornada sobre el valencià, el consell de redacció de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia ha resolt atorgar el premi «Jordi Valor» a Lluís Mesa i Reig, pel seu treball «Passat i present en el primer centenari del decret d’ensenyament del valencià». Així mateix, ha declarat desert el premi «Joaquim Garcia Girona».
El passat dijous 21 de juny tingué lloc en el Museu de la Ciutat de València la presentació del llibre El valencianisme lingüístic, que analitza la relació dels valencianismes amb la codificació del valencià. A més de l’autor, Abelard Saragossà, intervingueren en l’acte Àngel Calpe, també acadèmic de l’AVL, i Jordi Manent, subdirector de la Revista de Catalunya i redactor del pròleg.
Jordi Manent qualificà el llibre de Saragossà de «dur i valent» per les crítiques constructives als criteris lingüístics de l’actual Direcció de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM). Per a entendre la situació actual, Manent dibuixà la trajectòria de la normativa del valencià en el segle passat. En eixe sentit, opinà que l’absència d’una Mancomunitat de València va minvar el pes de les propostes i esmenes valencianes a les Normes de Castelló, que no van ser escoltades pels catalans, i posà com a exemple el pare Lluís Fullana, que no tingué el paper d’interlocutor que Fabra ostentava en Catalunya. Manent va ser crític amb el model lingüístic i les propostes nacionals posteriors de Joan Fuster i afirmà que «les polítiques pancatalanistes arrosseguen minories i no pas majories», i que hui «vivim els residus del cànon lingüístic fusterià». Finalment, lamentà l’absència d’un model lingüístic propi acceptat per una majoria dels valencians, i qualificà de negativa la mescla de models que hi ha hui en les diferents editorials i revistes valencianes.
Abelard Saragossà agraí a Jordi Manent la solidaritat amb els valencians que demostra en el pròleg i, tot seguit, esbossà el contingut del llibre: un repàs als models lingüístics valencians des del segle XX fins hui (Renaixença, República, postguerra, anys 80 i 90, tasca actual de l’AVL), amb una atenció especial al model de llengua de la DGPLGM. Saragossà destacà que Xavier Casp i Joan Fuster s’apartaren durant el franquisme del model de llengua de la República, que era pròxim a la llengua viva, per a acostar-se al noucentisme català, ignorant la tasca de la gramàtica de Sanchis Guarner, que advocava per un model pensat per a la comunicació pública i no només per a la literatura. El president de Taula de Filologia Valenciana destacà que un dels objectius de l’AVL era precisament solucionar les deficiències del fusterianisme pel que fa a la llengua. Va ser crític amb el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, segons Saragossà, estigué en els inicis al costat de l’Acadèmia, però ara supedita el valencià a la política tolerant les ingerències de la DGPLGM en el model lingüístic propugnat per la institució normativa.
Per la seua banda, Àngel Calpe qualificà Abelard Saragossà com a gramàtic competent que revisa críticament tòpics i llocs comuns del valencianisme en matèria de normativa lingüística. L’acadèmic constatà que la temptació de fer un ús polític de la llengua és encara massa forta: per una banda, lamentà l’actitud d’aquells que consideren el valencià una llengua «aldeana» i intenten fer creure que la posició hegemònica del castellà està en perill; per l’altra, criticà les actuacions de la DGPLGM que, segons Calpe, defén i respecta públicament l’Acadèmia però que en la pràctica tracta d’impedir l’ús de les formes lingüístiques prioritàries de l’entitat normativa a través de publicacions com els Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat i de legislació menor, amb l’objectiu de tornar al model lingüístic dels anys 80. Sobre l’AVL, reconegué que li falta assertivitat i divulgació dels seus documents normatius.
Vejau la gravació de la presentació, cortesia de l’editorial Àrbena:
El passat 28 d’octubre tingué lloc en Silla (l’Horta de València) la IX Jornada sobre el valencià: Pedagogia (llengua i literatura) ús social i normativa. Enguany, Noèlia Alguacil i Mònica Richart guanyaren els premis Joaquim Garcia Girona i Jordi Valor, respectivament.
Entregats els premis, es va procedir a la presentació d’un manual de llengua, l’Apte +, d’Àrbena Edicions, a càrrec de Vicent Satorres, director del projecte, i de l’autor del llibre, Lluís Mesa. Satorres va destacar que els manuals havien aplicat des del principi el model lingüístic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En la mateixa direcció, Mesa subratllà que havien procurat que els lectors es sentiren còmodes treballant el llibre, de manera que no hi haguera trencament amb el valencià viu del carrer.
Lluís Mesa i l’Apte, nivell C1
En acabant, el cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’AVL, Josep Lacreu, va fer una presentació de Pren la paraula, un recull d’articles que ha anat publicant en el seu blog del Levante, i que ara pren forma de llibre gràcies a l’editorial Àrbena. L’autor destacà la necessitat de despenalitzar certes solucions lingüístiques que, gràcies a l’Acadèmia, hui dia són totalment normatives. En l’exposició, va fer reflexions molt interessants sobre el model lingüístic dels huitanta, així com sobre el pacte polític que permeté crear l’Acadèmia per a donar estabilitat al valencià. Contra les previsions pessimistes que hi havien en el període de la creació de la institució normativa, digué que tant la Gramàtica normativa valenciana com el Diccionari normatiu valencià havien sigut un èxit. U dels factors que ho ha permés és que, dins de l’AVL, un sector no s’ha imposat a l’altre, sinó que han arribat a acords.
Presentació de Pren la paraula
Tot seguit es presentaren els treballs premiats. El de Noèlia Alguacil és un estudi comparatiu de les dificultats i estratègies d’aprenentatge de llengües de l’alumnat monolingüe i bilingüe valencià. Partint de la situació lingüística d’un centre de Puçol, va tractar de descobrir per què la competència dels alumnes valencians en una segona llengua és menor que en altres comunitats autònomes bilingues. Per la seua banda, el treball de Mònica Richart és una experiència de foment lector en l’aula de valencià del centre Carles Salvador de València. L’autora es preguntava el perquè del poc hàbit lector dels alumnes de valencià, que no identificaven saber valencià amb el fet de llegir habitualment en esta llengua, i es limitaven a estudiar gramàtica. Així, dissenyà un pla lector per a motivar els alumnes a fer un aprenentatge significatiu de la competència lingüística, i ara comprova els efectes d’eixe pla en el seu treball.
Intervenció de Mònica Richart
Després d’un descans, varen començar les altres comunicacions a la Jornada.
El tècnic lingüístic Jesús Leonardo Giménez exposà un treball sobre la reforma ortogràfica duta a terme per l’Institut d’Estudis Catalans en 2016, que reduí el nombre d’accents diacrítics. Giménez criticà el que considera un criteri exclusivament quantitatiu per part de l’IEC; argumentà que la majoria dels accents diacrítics són poc útils i defengué que, llevat d’alguns casos, haurien de ser potestatius. Per últim, va animar l’AVL i l’IEC a coordinar-se davant de les reformes.
El professor de la UJI Alexandre X. Ordaz exposà la seua anàlisi del model lingüístic de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Ordaz, que havia fet esmenes lingüístiques a l’esborrany del manual de llibre d’estil de la Corporació durant el període de participació facilitat per l’entitat, comentà en la seua intervenció les propostes que havien sigut incorporades en la versió final. També recordà el paper de l’AVL com a ens prescriptiu i no consultiu, i digué que hauria d’haver sigut el punt de partida del model lingüístic de la radiotelevisió. Així, argumentà que l’Acadèmia ha quedat en una situació compromesa davant dels criteris adoptats per la CVMC. A més, criticà que en l’apartat lingüístic referent al portal web i les xarxes socials de la Corporació no s’haguera incorporat cap esmena i es pretenguera usar una llengua hipotèticament elevada que diferix dels criteris adoptats per a la llengua oral.
La comunicació d’Aina Serra es titulava «Els mitjans de comunicació audiovisuals valencians: un nou repte». L’autora reflexionà sobre els objectius del llibre d’estil d’un mitjà de comunicació, il·lustrà amb exemples quin és el model d’À Punt, i generà un debat interessant després de les aportacions que havia aportat Alexandre Ordaz.
Serra, Ordaz, Giménez i Pura Santacreu
La taula redona d’enguany, moderada pel tècnic de cultura Benja Doménech, estigué dedicada al teatre i l’escola i comptà amb la participació dels dramaturgs Rodolf Sirera i Paco Romeu; el director de l’ESAD Leopoldo Aranda i el director de l’escola de teatre de Silla, Ramon Moreno.
Aranda, Sirera, Romeu, Moreno i Doménech
Benja Doménech il·lustrà la importància del teatre en l’escola a través de la seua vivència com a alumne d’un professor que ensenyava teatre en l’escola franquista. Rodolf Sirera explicà la seua experiència com a docent, que en els anys noranta li serví per a publicar el seu llibre Teatre a l’escola, obra que assentà una base per als tallers de teatre. Paco Romeu contà els seus inicis com a autor de teatre i defengué l’ensenyança del teatre des de la premissa que «el teatre comença quan acaba el text» i la idea que el teatre no és una cosa donada als alumnes, sinó una cosa per fer. Leopoldo Aranda recalcà la importància que el teatre estiga present en el currículum educatiu, i destacà el paper de l’AVEC (Associació Valenciana d’Expressió i Comunicació) i el postgrau de teatre de la UV; també dividí dos períodes d’ensenyança de teatre, la dramatització en edats primerenques (cos, veu, emocions…) i el taller de teatre pròpiament dit, i defengué que ambdós ajuden a crear persones psicològicament més madures. Ramon Moreno afirmà que el teatre necessita més espectadors i un públic més format, que cal «teatralitzar» els xiquets i fer-los pujar a un escenari el més prompte possible; també reivindicà la implantació de la pràctica del teatre en l’ensenyança i la seua presència en la societat en general, per ser una activitat és imprescindible per a viure i que aporta valors expressius, culturals i ètics.
El passat 25 de juliol, Taula de Filologia Valenciana va presentar a la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació una sèrie d’esmenes i propostes a l’esborrany del seu llibre d’estil, en resposta al requeriment que la CVMC havia fet en l’apartat Transparència de la seua pàgina web, el qual animava les organitzacions de la societat civil i les institucions públiques i privades a fer aportacions al document.
La proposta de TFV consistix en el replantejament d’aspectes lingüístics que considera que divergixen de les propostes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de les d’altres materials de referència, com ara el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià. A grans trets, TFV incidix sobre el fet que en l’esborrany es releguen als registres informals algunes formes que no tenen esta consideració per al gruix dels parlants i que són d’ús habitual en els mitjans de comunicació, a més de perfectament normatives. Per exemple, recorda que són adequats en qualsevol registre els substantius coneiximent, creiximent o naiximent o les formes verbals veem, veent, caent, caem o vullc; assenyala que el pronom jo i l’adverbi ja s’han de pronunciar amb i semiconsonàntica; recomana distingir la pronunciació de b i v, aconsella usar la preposició per a amb valor de finalitat, i recorda que també són normatives les formes plenes dels pronoms me, te, se, ne davant de verb (me pareix).
TFV valora positivament l’oportunitat de fer aportacions al futur llibre d’estil de la CVMC i espera que siguen tingudes en compte en el marc, d’altra banda, d’un llibre d’estil que a grans trets coincidix amb les propostes de l’AVL i de la mateixa TFV.
