Etiqueta: conflicte

Els «Criteris» de la DGPL i les lleis valencianes

abelard_saragossa
Abelard Saragossà

En relació a la llengua pròpia, el Govern valencià actual és diferent de l’anterior. La majoria de membres l’usen regularment en les intervencions públiques; estan potenciant-la en l’escola i en la societat; han elaborat una disposició sobre usos institucionals; recuperaran RTVV. En eixe marc, hauria de ser positiu que la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) haja editat Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat (23-11-2016), encara que això depén del contingut del llibre. En este article, comentaré a qui és aplicable i com s’ha elaborat. Em fonamentaré en un informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

«Les normes de l’AVL han de ser respectades per totes les institucions públiques valencianes»

Les normes de l’Acadèmia (institució estatutària) han de ser respectades per totes les institucions públiques valencianes. En canvi, la DGPL (integrada en la Conselleria d’Educació) és un òrgan de quart nivell. Quant als Criteris, tenen un rang legal baix (són una resolució administrativa). Només són aplicables al Consell i les conselleries. Queden fora les altres institucions estatutàries, els ajuntaments, les diputacions, les universitats i l’Administració de l’Estat.

Continua llegint

Els Criteris lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística contravenen a l’AVL

criteris

Els nous Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat elaborats per la Direcció General de Política Lingüística (consultables ací) contravenen a la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això és el que es desprén de l’informe que ha publicat la institució normativa en la seua pàgina web, i que podeu consultar ací.

En un clar toc d’atenció als redactors d’eixos Criteris, l’AVL els suggeria «la conveniència que revisen algunes de les solucions fixades en els Criteris lingüístics que ens han remés a fi d’adequar-los a les recomanacions de l’Acadèmia» i afirmava que és desitjable que els criteris lingüístics no depenguen de «les vel·leïtats personals de cada redactor o les preferències del partit que governe en cada moment».

L’informe és el preceptiu que emet la institució per a tota norma legal relacionada amb la llengua, en este cas, per a la proposta enviada a l’AVL per part la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme el passat mes d’agost. Ara que s’ha fet públic, es fa evident que els suggeriments de l’Acadèmia no varen ser tinguts en compte.

El diàleg entre l’AVL, Lo Rat penat i la RACV: un camí cap al consens valencià

dialeg-ratpenat Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «El diàleg entre l’AVL i Lo Rat Penat i la RACV», d’Alexandre X. Ordaz Dengra, publicat en el número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia. Es tracta d’una crònica d’algunes de les trobades que s’han realitzat entre institucions i professionals lingüístics amb punts de vista diferents sobre la naturalesa i la normativa del valencià. L’autor advoca pel diàleg, l’acostament de posicions i la busca de coincidències entre les diferents sensibilitats com a passos necessaris per a resoldre el conflicte lingüístic valencià. Feu clic ací per a llegir el treball i ací per a consultar l’índex del número 2 de la nostra revista.

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Pin It on Pinterest