Taula de Filologia Valenciana - Pàgina 18 de 22 - Associació valenciana de professionals de la llengua

Conferència del professor Abelard Saragossà

saragossa-torrent

El president de TFV i professor de la UV Abelard Saragossà féu ahir una conferència titulada «El valencià del futur. Confiança, satisfacció i identitat» com a convidat en el Foro d’Opinió de Torrent. Davant d’una cinquantena d’assistents, Saragossà reflexionà sobre la relació entre llengua oral i llengua escrita i esbossà un recorregut pel model lingüístic des dels orígens del valencià fins als nostres dies. En primer lloc, constatà la desvinculació de la nostra llengua amb l’occità. Tot seguit, explicà que els autors valencians del segle XV, com ara Joanot Martorell o Sor Isabel de Villena, «modernitzaren el model lingüístic». Més avant, tractà de desfer el mite de la decadència dels segles XVI i XVII i defengué que durant el XVIII i el XIX el valencià patí pocs canvis gramaticals. Del segle passat, Saragossà reivindicà els treballs lingüístics de Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner que, al seu parer, han sigut poc tinguts en compte. Finalment, el professor entroncà la labor realista dels escriptors del XV amb les necessitats del model lingüístic valencià actual, expressant la necessitat que els lingüistes valencians i l’AVL eviten actituds elitistes i conformen un model identificador, assimilable i practicable en la comunicació pública.

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Els Reis d’Orient

Eugeni S. Reig

La denominació tradicional valenciana dels tres personatges bíblics que, segons els evangelis, anaren a adorar a Jesucrist al poc temps d’haver nascut i que, segons la tradició, eren reis, així com la festa de l’Epifania que es celebra el 6 de gener de cada any i en la qual es commemora la citada adoració, és els Reis d’Orient o, simplement, els Reis. Les denominacions els Reis Mags i els Reis Màgics són calcs del castellà i, per tant, són completament inadmissibles en la nostra llengua.

Aquestes denominacions no tenen cap tradició entre nosaltres i són completament postisses i, per tant, hem de fer tot el que siga menester per tal d’aconseguir eradicar-les. I que quede ben clar que no parlem de si els citats personatges bíblics varen existir realment o no varen existir, si eren reis o no eren reis, si eren mags o no eren mags, si varen vindre d’Orient o no varen vindre d’Orient. No parlem de religió ni d’història. No estem estudiant ni analitzant els evangelis. Parlem únicament i exclusivament de llengua, de la nostra llengua. Parlem de quines són les denominacions que el nostre poble ha donat a eixos personatges al llarg dels temps. I, a més de les dues que he dit adés, els Reis d’Orient i els Reis, n’hi ha una altra que és molt corrent en valencià: els Reixos. La paraula reixos té l’aspecte de ser un doble plural que s’hauria originat al prendre el plural reis, pronunciat ‘reix’, per un singular. Per eixe motiu la paraula reixos arrossega l’estigma d’incorrecció lingüística, de vulgarisme inadmissible, de paraula deturpada pròpia de gent que no sap parlar bé. Però, meditem una miqueta, ¿per quin motiu hauríem de confondre els valencians el plural d’una paraula normal i corrent de la nostra llengua amb un singular? Continua llegint

El valencià de la Plana dins el valencià general

Hem afegit a la nostra Biblioteca de formació el treball «El valencià de la Plana dins el valencià general». L’autor, Josep Saborit, hi descriu les característiques fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques del valencià de la Plana de Castelló (o de Borriana); contextualitza este parlar dins el valencià general i analitza les coincidències i les divergències amb el valencià septentrional.
Feu clic ací per a consultar el treball.

La integració des del treball cooperatiu

Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «La integració des del treball cooperatiu», de Carme Martínez i Noèlia Soldevila. Les autores, des de l’experiència com a professores d’Educació Secundària, hi expliquen en què consistix del treball cooperatiu, i ho il·lustren amb una aplicació d’esta estratègia didàctica a un grup multicultural d’alumnes de la localitat de Benidorm.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 1 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

Pin It on Pinterest