Arxius de Lèxic - Taula de Filologia Valenciana

Etiqueta: Lèxic

Els verbs «tocar» i «cridar» com a sinònims de «telefonar»

telefon

Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «Els verbs tocar i cridar com a sinònims de telefonar», de Josep Lluís Navarro. D’una banda, l’autor hi analitza l’origen dels geosinònims tocar i trucar i reflexiona sobre l’acceptació plena que trucar té en Catalunya en contrast amb les reserves del valencià cult a usar tocar. De l’altra, explica l’ús del verb cridar en valencià com a sinònim de telefonar i compara eixe fenomen amb comportaments anàlegs en castellà, francés, italià i anglés. Finalment, proposa a les autoritats normatives i als professionals de la llengua que estudien, consideren i promoguen el vocabulari popular per a evitar un distanciament excessiu i injustificat entre la llengua culta i la llengua popular.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

resum_tocar_cridar

Estudi de la paraula «aixovar»

estudi-paraula-aixovar
Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «Estudi de la paraula aixovar», d’Eugeni S. Reig, un article en què el director d’InfoMigjorn estudia els diferents significats del verb en diferents territoris i èpoques.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

El lèxic valencià en els estudiants

lexic-valencia-estudiants

Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «El lèxic valencià en els estudiants», de Francesc Llopis, un estudi sobre el lèxic dels estudiants preuniversitaris de comarques valencianoparlants de la província de València. A través d’enquestes, el treball mostra fenòmens de contacte lingüístic amb el castellà i analitza en quins àmbits (el camp, professions i oficis, els animals, la cuina i els seus utensilis, etc.) hi ha hagut més transferències d’eixa llengua al valencià.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 1 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

Es publica «El valencià de sempre», d’Eugeni S. Reig

El valencià de sempre

Eugeni S. Reig, u dels membres fundadors de la nostra associació, acaba de publicar El valencià de sempre, una arreplega de paraules i locucions valencianes que, segons l’autor, estan en perill de desaparéixer. L’obra, que publica Edicions Bromera, és una versió actualitzada i ampliada de Valencià en perill d’extinció, que Reig autoedità en 1999.

El valencià de sempre és un treball ingent, de quasi nou-centes pàgines, que inclou totes les entrades de la segona edició de Valencià en perill d’extinció, el contingut de Lèxic valencià d’ahir i de hui (fins ara inèdit), i 440 entrades noves. És destacable que la majoria d’entrades inclouen exemples literaris d’autors reconeguts.

Es tracta d’una obra de contingut didàctic apta per a professors i alumnes de valencià, que poa del valencià popular.

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Pin It on Pinterest