Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa

Continuant amb el procés de publicació del primer número de la revista Aula de Lletres Valencianes en la nostra pàgina web, hui vos oferim el treball de Josep Saborit «Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa», que va obtindre el premi Joaquim Garcia Girona en 2009. En paraules de l’autor, l’estudi vol «valorar, amb dades empíriques, quin paper ha tingut la llengua culta vehiculada per via escolar i als mitjans de comunicació en l’evolució del valencià de les noves generacions». Feu clic ací per a llegir-lo, i ací per a vore l’índex del número 1 de la revista.

Josep Saborit Vilar és llicenciat en Filologia Anglesa i professor en un centre de formació de persones adultes. És també autor de El valencià de les Alqueries (1998) i Millorem la pronúncia (2010, Acadèmia Valenciana de la Llengua). En la Jornada sobre el valencià, que celebrem el dia 25 d’este mes, tindreu l’oportunitat d’assistir a la ponència de Josep Saborit «El valencià de la Plana dins del valencià general». Més informació ací.

«Pel matí, per la vesprada i per la nit»

En Taula de Filologia Valenciana estem procedint a posar a l’abast del públic els continguts del primer número de la nostra revista, Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia.

Hui vos oferim l’article d’Eugeni S. Reig, «Pel matí, per la vesprada i per la nit». En este treball, l’investigador d’Alcoi pretén conscienciar el lector de la legitimitat de l’ús temporal de la preposició per, amb sentit duratiu, davant de les parts del dia el matí, la vesprada i la nit. Feu clic ací per a llegir-lo.

Eugeni S. Reig és director d’InfoMigjorn, administrador de Migjorn, i autor del recull de paraules Valencià en perill d’extinció (1997) i Les nostres paraules, publicat en 2009 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

S’acosta la Jornada

Cartell VI Jornada
Cartell VI Jornada

Com sabeu, Taula de Filologia Valenciana som una associació formada per docents d’institut i d’escola, tècnics lingüístics, escriptors i professors d’universitat, entre altres, que té com a objectiu fomentar la investigació i la publicació de treballs sobre la pedagogia de la llengua i la literatura valencianes, la normativa lingüística i l’ús social de la llengua.

Cada any celebrem la Jornada sobre el valencià, una cita en què professionals dels diversos àmbits dits exposen els seus treballs al públic per mitjà de comunicacions breus. La revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia, publicada per la Institució Alfons el Magnànim, és el resultat del treball dels investigadors, de la qual estem ben orgullosos.

El dia gran de Taula serà el dissabte 25 d’octubre, en Betxí (la Plana Baixa). Convidem a tots els interessats en la llengua i la literatura valencianes a acudir a la cita. Si feu clic en este enllaç podreu consultar el programa definitiu de la Jornada: parlarem del nou número de la nostra revista, del diccionari de l’Acadèmia, d’accentuació, de poesia valenciana, de pronoms, del «lo neutre», i de molts altres temes que vos interessen.

Recordeu que teniu l’opció d’inscriure-vos a la Jornada, cosa que permet reservar un certificat d’assistència i informar-nos si assistireu al nostre dinar de germanor.

El dissabte 25 d’octubre, tots a Betxí.

Consideracions sobre la fonètica central o apitxada

Josep Saborit Vilar

Sovint s’ha afirmat, amb molt poca pedagogia i amb uns efectes col·laterals extraordinàriament negatius, que el bon valencià és el de les comarques al nord i al sud de la zona que ensordix les sibilants. Esta tesi, que ha quallat tant en el pensament acadèmic com en el popular, ha convertit el valencià central en el paradigma de tot allò que podem considerar repudiable: incorrecte, castellanitzat, corrupte, etc. Com veurem en este punt, cal analitzar la qüestió de l’apitxat defugint tota una sèrie de creences acientífiques sobre la naturalesa del parlar d’estes comarques.

Com déiem al principi del curs, la diferència principal entre l’apitxat i el valencià general només implica l’absència de dos fonemes: les sibilants sonores de cosa i roja.

Tot i que el betacisme s’associa a l’apitxat, realment no hi ha relació entre una cosa i l’altra. El betacisme ha vingut a unir-se a l’ensordiment de les sibilants en un temps molt més recent i per unes causes estructurals diferents. Si l’ensordiment de les sibilants (primer /ʤ/, després /z/, ) arrelava amb força fa uns 200 anys, el betacisme és molt més modern; a principis del segle XX pobles que ensordien les sibilants tenien /v/: Almenara i Sollana, per exemple. Jo mateix he sentit parlar als ancians del Perellonet (dins del terme municipal de València) amb fonètica apitxada però amb /v/. Continua llegint

«N’hi havien», «n’hi han» i «n’hi hauran». La concordança del verb ‘haver’ locatiu

Felip Gumbau Morera

En l’últim article que vaig publicar sobre el nom de les lletres, preguntava «com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes», i una lectora atenta em va advertir que havia comés una falta, és a dir, que devia haver escrit «n’hi ha de dos classes». El present article pretén donar una resposta clara i resumida a una qüestió profunda i controvertida, la prohibició d’escriure el verb haver locatiu en plural, la qual Joan Solà considerava, no debades, com a «una de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical».

a) ¿Què en diuen les autoritats lingüístiques?

La veritat és que la lectora que he esmentat adés tenia i té molts motius per a corregir-me, vist que ben bé totes les autoritats del català que consultem ens advertixen explícitament (com a norma) o implícitament (amb l’ús) que no és correcte o adequat l’ús del verb haver locatiu en plural. D’una banda, les gramàtiques i els mitjans de comunicació consideren que la concordança del verb haver locatiu és col·loquial i, consegüentment, no practiquen la concordança mai.

  • «És acceptable tant la concordança [hi han més cadires] com la falta de concordança [hi ha més cadires], però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional» (Gramàtica normativa valenciana)
  • «Tot i que en llenguatge col·loquial és molt habitual la concordança d’aquest verb amb el seu complement, en els usos formals se sol evitar. Hi han dos homes (col·loquial) / Hi ha dos homes (formal)». (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals)

D’altra banda, els diccionaris ni practiquen la concordança del verb haver locatiu ni la contemplen:

  • haver 3 1 tr. […] Hi ha homes molt dolents. (Diccionari de la llengua catalana)
  • haver 4. v. impers. […] Hi ha massa llibres en la prestatgeria. (Diccionari normatiu valencià)

Continua llegint

Pin It on Pinterest