Taula de Filologia Valenciana - Pàgina 21 de 22 - Associació valenciana de professionals de la llengua

Ef, efe i efa: tres noms per a una lletra

Felip Gumbau Morera

a) ¿Com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes?
Sant Isidor de Sevilla, en el seu famós llibre conegut com a Etimologies, del segle VII, dividia les consonants llatines en dos grups: d’una banda, les «semivocals», que són consonants que podem allargar, comencen per una e de suport i acaben amb el seu so (ef, el, em, en, er i es); d’altra banda, les «mudes», que són consonants que no podem allargar, comencen amb el seu so i afigen una e de suport (be, de, pe, te…). Doncs resulta que aquesta manera d’anomenar les consonants és la que ha existit en català des dels orígens. Eixa és la conclusió a què va arribar el filòleg gironí Albert Rossich en un article molt ben documentat: es diu «El nom de les lletres» i es va publicar la tardor de l’any 1999 a la revista Caplletra número 27 (es pot consultar en línia, per cert). És a dir que, orginàriament, el nom de les «semivocals» era monosíl·lab i no tenia cap vocal al final: es deien ef, el, em, en, er i es.

b) ¿Com es passa de ef a efe?
La nomenclatura tradicional de les «semivocals» (ef, el, etc.) es va mantindre intacta ni més ni menys que fins al segle XIX. Va ser llavors quan van nàixer les formes amb una e de suport (efe, ele, etc.), molt probablement per la influència del plural (pares / pare, efes / efe). Val a dir que eixa tendència, que es sol atribuir a l’omnipresent influència del castellà, apareix també en italià (effe) i en portugués (efe). I bé: en el segle XX, sembla que les formes noves amb la e de suport (efe) van esdevindre la tendència triomfant i van arraconar les formes tradicionals (ef) fins a deixar-les obsoletes. Continua llegint

Ampliació del termini de presentació de propostes

Taula de Filologia Valenciana informa que s’ha ampliat el període de presentació de propostes de comunicacions per a la VI Jornada sobre el valencià. Les persones interessades en presentar una proposta disposen de temps fins al 30 de juny de 2014 per a fer-ho, inclusivament, seguint les condicions i instruccions establides en la convocatòria, que podeu consultar ací.

Es pot fer baix del llit

J. Leonardo Giménez

Ja podem, definitivament, fer qualsevol cosa “baix de” qualsevol lloc, sense ningú ens ho tatxe en una correcció ni ens pose falta en un examen. El Diccionari normatiu valencià entra eixa locució com a preposició, sense cap reserva pel que fa als usos de registre. La Gramàtica normativa valenciana, també, com l’esmentat diccionari, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja despenalitzava eixa locució amb la categoria d’adverbi preposicional, amb exemples com “Baix del bancal hi ha una bassa”, “Des de baix del Micalet no podem llevar la pancarta”. Ara, la institució normativa valenciana, amb el diccionari recentment publicat, ratifica normativament una locució pròpia de la parla valenciana, alhora que lògica i coherent. Perquè de la mateixa manera que “baix” és contrari de “dalt”, “baix de” ho és de “dalt de”, que la normativa sempre ha acceptat, i en canvi “baix de”, no. Este és un dels molts exemples que justifiquen la creació i existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè esta expressió i uns quants centenars de paraules i construccions ben valencianes i catalanes perifèriques han tingut (i encara tenen), en el model dit culte, l’estigma de barbarismes o castellanismes, a pesar que molts exemples com “despedir”, “mentira”, “peçó”, “rabo”, “redor (a la)”, “xillar” i algun miler més són paraules o expressions ben nostrades des de fa segles i, en molts casos, usades per les principals figures literàries del nostre Segle d‘Or. Una d’estes columnetes, fa uns quants mesos, es titulava “Ho podem fer baix del llit?”, en què comentava l’estranyesa, i la contrarietat divertida, que a una professora universitària, valencianoparlant i valencianotransmetent, li produïa que no es poguera fer res “baix del llit”. La xica, companya ocasional de tren amb destinació a Xàtiva, en jocosa conversa, evocava la famosa frase, traduïda al valencià, de “Debajo de la cama…”, “La mà de Maria i etc.”. Deia (jo) en la referida columneta que la normativa essencialista i sucursalismes diversos establien que no era correcte “baix de” i en el seu lloc calia dir i escriure “sota” i, en alguns casos, “davall/davall de”, correctes també, però com sempre, l’erudicisme i l’integrisme (sovint és el matex) reprimint la parla. Però si es vol que la normativa siga assumida pels usuaris ha de ser creïble, i la frase “Una donzella s’adormí baix d’un arbre”, que ja arreplegava el DCVB, ha de ser normativa. Com ho és ara, i d’ara en avant, encertadament, per acord de l’AVL.

Article publicat en Levante-EMV el divendres 4 d’abril del 2014.

Sobre la paraula «tio»

Eugeni S. Reig

Dedicat a Ferran Suay amb tot el meu afecte.

Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí AVŬNCŬLUS que significa ‘germà de la mare’.
Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l’usa ningú en el seu llenguatge espontani. No hi ha cap valencià que diga «el meu oncle», tots diem «mon tio». En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle XX, trobem diverses vegades la paraula onque, variant formal d’oncle que significa ‘persona de respecte’. Onque no significa ‘germà del pare o de la mare’ ni tampoc ‘cosí del pare o de la mare’, significa únicament i exclusivament ‘persona de respecte’. La forma onque s’usava amb eixe significat en el Monòver de començaments del segle XX, fa més de cent anys. No crec que hui en dia l’use ja ningú en el llenguatge espontani del carrer o de la família. Però la paraula sí que és coneguda per molt monovers, especialment pels que estan més conscienciats en conservar i recuperar les tradicions de la terra. Actualment hi ha a Monòver un grup musical que es diu L’onque Pere el Bandero que es dedica a recuperar cançons locals antigues i a cantar-les en públic. En les lletres que canten apareix sovint el mot onque, tan estimat pels monovers i que intenten reviure com un valuós patrimoni local. Continua llegint

Contornada, cansera i caramull

J. Leonardo Giménez

Un territori que envolta un lloc determinat és, genèricament, una “contornada”. Per exemple, “En el terme d’Alzira i en els de la contornada ara abunden les plantacions de caquis”. És una expressió amb sinònims com “en els/als voltants”, “en la rodalia”, “en els de la redor”. Eugeni S. Reig considera la contornada un nom de lloc en perill de desaparició i l’inclou en el seu excel·lent Valencià en perill d’extinció. La veritat és que no abunda en el valencià llibresc, que opta quasi sempre pel “voltant”, “Crevillent i els pobles del voltant formen un tot”, però també podem dir (i escriure) “Vilavella es troba en la contornada de Nules”, “Ha plogut per tota la contornada”. Abelard Saragossà arreplega esta expressió locativa en el seu El valencià de Bernat i Baldoví, que és també pròpia d’altres variants de la llengua, també sinònima de “contrada”, “Desert d’amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada”, canta Raimon, musicant el boníssim poema Desert d’amics de Jordi de Sant Jordi.

Continua llegint

Pin It on Pinterest