Abelard Saragossà
Les declaracions del degà de la RACV (Levante-EMV, 14-02-2016) han tingut molt d’impacte. El mateix dia, Taula de Filologia Valenciana les «saludà amb efusió». A l’endemà (dilluns), el conseller Vicent Marzà demanava unió i respecte entre els valencians, i afirmava que la RACV havia fet una gran passa per a «deixar arrere un model que ens ha partit com a societat». Dimarts, Ramon Ferrer (president de l’AVL) parlava de «l’inici d’una cosa gran».
Les valoracions fetes responen al desig que els valencians superem divisions. Però, només amb la bona voluntat, no ho aconseguirem. La voluntat és fonamental. Però, per a materialitzar-la, necessitem mitjans. ¿Quin camí permetria que la RACV accepte la normativa de l’AVL? Taula de Filologia voldria fer una aportació al tema.
Com que les llengües són realitats amb factors socials i polítics (Toni Mollà 2002), és comprensible que les institucions normativitzadores sovint tenen l’origen en institucions polítiques. La Diputació de Barcelona creà l’Institut d’Estudis Catalans (1907), i les Corts Valencianes crearen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a regular el valencià (1998). Des del 2006, l’AVL és una institució de la Generalitat, de manera que té la potestat legal de normativitzar el valencià.
Però, en una democràcia, una institució deu elaborar les regles gramaticals fonamentant-se en dades i argumentacions, activitats que haurien de ser públiques. A més, tota institució pública té el deure d’escoltar els membres de la seua societat i contestar a les peticions i les propostes que li fan.
Aplicant eixe marc, els lingüistes de la RACV podrien elaborar investigacions sobre cada proposta de l’AVL que troben inadequada. Amb dades i argumentacions, haurien de mostrar que la norma dificulta l’assimilació del bon ús del valencià, i quina proposta seria assimilable.
Si un treball és lògic i coherent, l’AVL hauria d’actuar en conseqüència, de manera que hauria de modificar la norma analitzada. Inversament, si l’AVL considera que no és coherent hauria de demostrar-ho amb un treball. I, com que l’AVL deu aspirar a ser una institució màximament científica, s’hauria de dotar d’una revista en què apareguen els treballs propis i els de lingüistes externs.
A més, actuant d’eixa manera l’AVL no solament donaria mitjans per a potenciar una comunicació fluïda i científica amb la RACV. També es dotaria d’un recurs per a potenciar la transparència i la participació del poble valencià, condicions que tant demana la societat actual. I, encara, eixa actuació dificultaria que persones o entitats poc responsables facen demagògia sobre la institució.
Reconéixer des de la RACV que l’AVL s’ha esforçat per fer un diccionari inclusiu de tots els usos valencians és un acte valent i esperançador. Si volem, podem acabar un conflicte llarg, que ens ha dividit com a poble i ha dificultat la recuperació de l’ús públic del valencià. Si volem, podem augmentar significativament la unió dels valencians.
Taula de Filologia voldria acabar esta reflexió recordant una lliçó de Nelson Mandela: un poble dividit no pot recuperar-se amb vencedors i vençuts; només han d’haver vencedors.
Article publicat originalment en Levante-EMV el 20 de febrer de 2016
L’article parla dels lingüistes de la RACV. A mi m’agradaria que ens explicaren quins són eixos lingüistes. Si mires en la web de la RACV, no hi ha cap lingüista entre els acadèmics, amb l’única excepció d’un professor de Filologia Llatina, doncs estaria bé que algú ens explicara qui són els “lingüistes” de la RACV.
Evidentment, el debat acadèmic enriqueix el coneixement, el que jo dubte molt és que es puga considerar-se la RACV una entitat acadèmica, jo la consideraria més aïna una entitat d’agitació política.