Intervenció de Jordi Cassany Bates, secretari de Taula de Filologia Valenciana, feta el 6 de maig de 2024 en la Comissió d’Educació i Cultura de les Corts, a petició del PSPV-PSOE, durant la fase de participació ciutadana del procediment d’elaboració de la «Proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa», presentada pels grups parlamentaris Popular i Vox. La posició del Dr. Cassany representa també la de la nostra associació.
«Bon dia. En primer lloc, m’agradaria agrair l’oportunitat que em brinden de recentrar el debat en algunes qüestions clau que són necessàries si volem, sincerament, millorar l’educació i, per tant, millorar la societat.
»Ja que la proposició de llei té en el seu títol –o fa una referència implícita– als pares, començaré parlant de quin és el marge de decisió que tenen els pares en l’educació obligatòria. Evidentment, la col·laboració de les famílies és molt beneficiosa, i també la seua participació i la seua presa de decisions és positiva. La Constitució fins i tot preveu que els pares intervinguen en el control i la gestió dels centres; però, com ja s’ha dit ací abans, això es fa a través de representants en el Consell escolar, junt amb representants dels altres sectors de la comunitat educativa. La Constitució, als pares, els dona en exclusiva la potestat de decidir solament sobre dos qüestions: la primera és triar entre centres públics o altre tipus de centres, i l’altra és la formació religiosa o moral. I ja està.
»El concepte de llibertat d’ensenyança que proclama la Constitució inclou altres llibertats; per exemple la llibertat de càtedra, però als pares no els dona més potestat. Això, si no s’ho creuen, ho poden consultar en el Diccionario Panhispánico del Español Jurídico, que és un diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, i allí voran clarament que, quant als pares, no hi ha més drets reconeguts en la Constitució que eixos dos.
»¿Per què és això així? ¿Per què els pares no es poden immiscir més? Doncs per la mateixa natura de l’educació. La Constitució diu que l’educació bàsica és obligatòria. ¿I per què és obligatòria l’educació bàsica en una societat? ¿Per què els pares no tenen la llibertat de no enviar els fills a escola? ¿Per què poden perdre la pàtria potestat si no envien els fills a escola? Doncs perquè, com ja ha avançat el professor Dolz, per a que una societat funcione és necessari que els ciutadans tinguen determinats coneiximents, valors i habilitats; per a que estos ciutadans no siguen un problema per a la resta de la societat i per a si mateixos.
»Per exemple, quan ve una pandèmia, necessitem que els nostres conciutadans tinguen una formació mínima en qüestions de salut, perquè si no, això ens afecta a la nostra salut personal. Estem tots vivint en societat. A l’hora de votar en les eleccions, necessitem que els altres electors tinguen una mínima formació, per a que no siguen tan fàcilment manipulables per partits que potser voldrien acabar amb la democràcia.
»I en qüestions de llengües, també. Per a que tots els nostres conciutadans puguen exercir el seu dret a parlar cadascú la llengua que vullga, és necessari que tota la societat, com a mínim, entenga les dos llengües. És a dir, el dret a la ignorància no existix, perquè la llibertat d’una persona acaba a on comença la llibertat dels demés.
»Posaré un símil: ¿Veritat que a tots els que circulem per les vies ens interessa que aquells que conduïxen vehicles motoritzats tinguen un carnet de conduir? ¿Veritat que no hi ha llibertat de conduir un cotxe sense tindre carnet de conduir? ¿Per què? Perquè ens afectaria als demés; acabaríem tenint un accident nosaltres. Doncs, l’educació obligatòria és una espècie d’autoescola per a circular en la societat. I qui decidix què s’aprén en eixa autoescola de la societat no són els xiquets, no són les famílies, sinó que és tota la societat en conjunt, a través del Parlament.
»¿I què diu el Parlament? Doncs ací he portat la Constitució espanyola per a recordar. La Constitució diu que la riquea lingüística d’Espanya serà objecte d’especial respecte i protecció. Protecció vol dir que no desaparega, per exemple, el valencià. Si està desapareixent el valencià és que no estem complint la Constitució.
»Després, ¿què diu l’Estatut d’Autonomia? L’Estatut, a més de proclamar que el valencià és la llengua pròpia, ens diu que tots tenim el dret a usar el valencià, i que tots tenim el dret a rebre l’ensenyament del valencià i en valencià. Tots els xiquets. I açò és un dret que els seus pares no els poden llevar, als xiquets: el dret a aprendre en valencià. Això ho proclama l’Estatut.
»Després, la Llei d’Ús i Ensenyament [del valencià] es marca com un objectiu, i això no ho podem oblidar en tot el debat este, que els xiquets acaben l’educació obligatòria amb un nivell equiparable de les dos llengües. Bé, ¿això com es fa? Doncs això no es fa invertint el 50% del temps en una llengua i el 50% en l’altra; perquè l’escola no existix per a ensenyar tot allò que fa falta aprendre, sinó solament per a completar tot l’aprenentatge que es fa en la família, en el carrer o en el contacte amb els mitjans de comunicació. I com en la societat valenciana la llengua dominant és el castellà, l’escola, per a poder anivellar l’aprenentatge, necessita donar-li més temps i més recursos al valencià. ¿Quants recursos? Doncs hem de mirar l’experiència que tenim i vore què ha passat.
»Jo, ací, tinc l’opinió dels meus alumnes de 1r de batxillerat. Els he preguntat: ¿Vosatros sentiu que s’ha complit l’objectiu que marca la LUEV d’arribar a un nivell equiparable de les dos llengües? I tots i cadascun dels meus alumnes de 1r de batxillerat (i són alumnes d’un municipi valencianoparlant) m’han dit que dominen més el castellà que el valencià. Això ja ens dona pistes de quina ha de ser la presència del valencià [en l’escola]: major que l’actual. Gràcies.»
