Etiqueta: ressenya

Ressenya sobre «El valencianisme lingüístic» en la revista Saó

En este enllaç, i també ací baix, podeu llegir la ressenya que ha fet la revista Saó sobre l’obra El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà.

La mateixa editorial que ha publicat Pren la paraula, de Josep Lacreu (2017), ha editat El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà (professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i president de Taula de Filologia Valenciana). El llibre tracta un tema que hauria d’haver sigut estudiat en molts escrits: què és el valencianisme lingüístic. Però la realitat no és precisament eixa. De fet, si penseu en articles o llibres sobre el tema probablement no en recordareu cap. La publicació s’acosta al tema des de les dos perspectives necessàries: la lingüística (estudi de paraules, formes i construccions) i la social.

La part lingüística contribuïx a la formació del lectors. A més d’indicar quines són les qüestions més importants que cal tractar en cada part de la teoria lingüística (fonètica, ortografia, etc.), els lectors troben definits els valors de les preprosicions per i per a, o per quines raons estructurals davant de l’estació és preferible a davant l’estació; o per què les mateixes raons que recomanen diferenciar en i amb també aconsellen que diferenciem en i a (com fan la major part dels valencianoparlants).

Al costat de l’aspecte dit (mostrar com es definix estructuralment el valor de les paraules gramaticals), també trobareu com actuen sovint els manuals de valencià: en quins errors incorren i quins efectes negatius tenen els errors en els alumnes. De fet, el llibre inclou una anàlisi de Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat (2016). Podríem dir que El valencianisme lingüistic mostra com sol ensenyar-se el valencià i com s’hauria d’ensenyar.

Hi ha un tercer aspecte important per a la formació dels lectors: descriure com ha evolucionat el valencianisme al llarg del segle i quines són les característiques dels dos models lingüístics que hi han hagut. L’enfocament social també mostra la fonamentació ideològica de cada model. Sovint, parlem sobre la llengua com si fóra una realitat en ella mateixa i, sobretot, com si no fóra una creació dels parlants. Encara és més corrent parlar d’un model lingüístic com si fóra tota la llengua (fora del model, només hi haurien «corrupcions»). Això no obstant, tot model lingüístic és una creació que respon a una ideologia amb unes característiques específiques, que transcendixen en el model. El valencianisme lingüístic és un llibre que es fonamenta en explicacions i argumentacions. Demana una lectura reflexiva, i per això mateix és formatiu.

Després de presentar en llibre en la llibreria Babel de Castelló, la segona presentació serà dijous dia 21 de juny a les 7,30 en el Museu de la Ciutat de València (plaça de l’Arquebisbe, 3; al costat de la porta romànica de la Catedral, i enfront del palau arquebisbal). Parlaran Emili Casanova (membre de l’AVL i director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València), Jordi Manent (autor del pròleg i subdirector de la Revista de Catalunya), Àngel Calpe (AVL) i l’autor

Rafa Arnal i «La solsida»

solsida

Ja podeu consultar les reflexions de Jesús Huguet sobre la novel·la La solsida, de Rafa Arnal, publicades en el número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

La solsida apareix en la novel·lística valenciana com una mena de recordatori d’un temps bèl·lic i, posteriorment, obscur les conseqüències del qual encara sofrim. Però contemplar la novel·la de Rafa Arnal només des de la vessant historicista pot dur-nos a una simplificació empobridora. Tant l’apartat lingüístic, amb ús de l’idioma proper, desenfadat i eficaç exponent de la parla popular, com el recurs a la documentació i memòria oral ens permeten endinsar-nos en un relat que és exponent de la psique d’uns personatges, recordatori d’uns esdeveniments i idees (anarquisme, el món dels tramvies, la vivència dels pobletans pròxims a la gran ciutat, …) i corol·lari d’un món que malgrat silenciat de forma poruga i egoista és tan nostre com les mitologies més enaltides.

Paraules del Vocabulari de cruïlla incorporades en el diccionari valencià

Vocabulari_de_cruïlla

Article de Felip Gumbau Morera publicat originalment en La Calamanda.

El Vocabulari de cruïlla és una obra del tortosí Joan S. Beltran i Cavaller publicada en dos volums per Onada Edicions l’any 2010 i té com a subtítol «Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal». Tal com diu al principi de la presentació, «té l’objectiu de recordar ‒o fer conèixer‒ i de recuperar l’ús de tot un seguit de mots molt nostres, que havien estat d’ús general a la nostra àrea dialectal i que, en els darrers cinquanta anys, han sofert una reculada notable, especialment entre el sector de població més jove». Sense anar més lluny, l’altre dia em sorprenia perquè ben pocs dels meus alumnes vinarossencs de 2n d’ESO coneixen la paraula capçó, per posar un cas recent. Seguint amb l’obra, al final de la presentació, Beltran declara que l’objectiu del treball, reflectit en el subtítol, és «situar en el context de la llengua formal tot un seguit de mots corrents en el dialecte tortosí», i ho fa documentant les paraules meritòriament amb una selecció de textos ben diversos.

Va ser quan va aparéixer el Diccionari normatiu valencià, publicat en xarxa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al febrer del 2014, quan, furgant furgant, per curiositat i defecte professional, vaig tindre l’agradable sorpresa de trobar reflectides paraules que no arreplegava el diccionari català de referència, el de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), com és el cas del nom garrames, cosa que sempre m’ha dolgut. Llavors vaig tindre una pensada: repassar el Vocabulari de cruïlla i mirar si el diccionari de l’Acadèmia (DA) arreplegava paraules de les nostres terres, i la veritat és que la sorpresa va ser molt agradable. És per això que vull compartir esta llista de paraules del Maestrat, les Terres de l’Ebre i el Matarranya que apareixen al diccionari valencià per fer honors a la tasca de Joan S. Beltran i Cavaller, per reconéixer les virtuts del diccionari de l’Acadèmia i, sobretot, per recordar, fer conéixer i recuperar paraules tan nostres. Vos oferixc els mots per orde alfabètic acompanyats de la definició i, si escau, d’algun exemple.

Continua llegint

Aula de Lletres Valencianes 4, vista per Josep Palomero

palomero2

Josep Palomero

El professor Abelard Saragossà encapçala un projecte consistent a revisar alguns hàbits lingüístics poc encertats o francament millorables, pel que fa a la transmissió escolar i acadèmica d’un model de llengua que, per mor del salt precipitat de la societat encalmada dels seixanta a les convulsions posteriors, no va adoptar sempre les millors solucions. Benvingudes siguen, com a conseqüència, les reflexions que trobem en cada número anual d’Aula de Lletres Valencianes –i, des del 2011, ja en van quatre–.

En el cas que ens ocupa, tenim un parell d’estudis sobre ensenyança: dels pronoms febles i del valencià en general; un estudi parcial sobre Roís de Corella; una reflexió sobre ètica i ciència en la normativa del valencià, més unes evocacions sobre els mestres Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor; un estudi sobre la poesia de Marc Granell i finalment quatre ressenyes, sobre llibres de Susanna Pardines, Toni Mollà, Rafael Roca i Josep Gifreu. La fina maquetació de la revista aporta un valor afegir a la qualitat i oportunitat dels treballs, que omplin un buit molt interessant.

Ressenya publicada en el Periódico Mediterráneo el 3 de maig del 2015

Pin It on Pinterest