Taula considera que la situació social del valencià i el seu ús administratiu, quasi inexistent en l’àmbit judicial, requerix mesures de discriminació positiva que garantisquen els drets lingüístics dels ciutadans valencianoparlants per a poder aconseguir la igualtat efectiva amb l’altra llengua oficial, el castellà.
Des del respecte a la llei i a les sentències judicials, entenem que s’està fent una interpretació massa restrictiva i no absent de càrrega ideològica del nostre marc legal. Considerem que per a arribar a la igualtat des de la nostra realitat cal aplicar la llei amb equitat, concepte jurídic que el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua definix com l’adaptació de la llei a les particularitats de cada cas concret, per a evitar una interpretació rígida dels preceptes legals.
Per tot això, Taula de Filologia Valenciana mostra la seua disposició a continuar treballant per la dignitat i ús social del valencià i els drets lingüístics dels valencianoparlants.
El passat dijous 21 de juny tingué lloc en el Museu de la Ciutat de València la presentació del llibre El valencianisme lingüístic, que analitza la relació dels valencianismes amb la codificació del valencià. A més de l’autor, Abelard Saragossà, intervingueren en l’acte Àngel Calpe, també acadèmic de l’AVL, i Jordi Manent, subdirector de la Revista de Catalunya i redactor del pròleg.
Jordi Manent qualificà el llibre de Saragossà de «dur i valent» per les crítiques constructives als criteris lingüístics de l’actual Direcció de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM). Per a entendre la situació actual, Manent dibuixà la trajectòria de la normativa del valencià en el segle passat. En eixe sentit, opinà que l’absència d’una Mancomunitat de València va minvar el pes de les propostes i esmenes valencianes a les Normes de Castelló, que no van ser escoltades pels catalans, i posà com a exemple el pare Lluís Fullana, que no tingué el paper d’interlocutor que Fabra ostentava en Catalunya. Manent va ser crític amb el model lingüístic i les propostes nacionals posteriors de Joan Fuster i afirmà que «les polítiques pancatalanistes arrosseguen minories i no pas majories», i que hui «vivim els residus del cànon lingüístic fusterià». Finalment, lamentà l’absència d’un model lingüístic propi acceptat per una majoria dels valencians, i qualificà de negativa la mescla de models que hi ha hui en les diferents editorials i revistes valencianes.
Abelard Saragossà agraí a Jordi Manent la solidaritat amb els valencians que demostra en el pròleg i, tot seguit, esbossà el contingut del llibre: un repàs als models lingüístics valencians des del segle XX fins hui (Renaixença, República, postguerra, anys 80 i 90, tasca actual de l’AVL), amb una atenció especial al model de llengua de la DGPLGM. Saragossà destacà que Xavier Casp i Joan Fuster s’apartaren durant el franquisme del model de llengua de la República, que era pròxim a la llengua viva, per a acostar-se al noucentisme català, ignorant la tasca de la gramàtica de Sanchis Guarner, que advocava per un model pensat per a la comunicació pública i no només per a la literatura. El president de Taula de Filologia Valenciana destacà que un dels objectius de l’AVL era precisament solucionar les deficiències del fusterianisme pel que fa a la llengua. Va ser crític amb el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, segons Saragossà, estigué en els inicis al costat de l’Acadèmia, però ara supedita el valencià a la política tolerant les ingerències de la DGPLGM en el model lingüístic propugnat per la institució normativa.
Per la seua banda, Àngel Calpe qualificà Abelard Saragossà com a gramàtic competent que revisa críticament tòpics i llocs comuns del valencianisme en matèria de normativa lingüística. L’acadèmic constatà que la temptació de fer un ús polític de la llengua és encara massa forta: per una banda, lamentà l’actitud d’aquells que consideren el valencià una llengua «aldeana» i intenten fer creure que la posició hegemònica del castellà està en perill; per l’altra, criticà les actuacions de la DGPLGM que, segons Calpe, defén i respecta públicament l’Acadèmia però que en la pràctica tracta d’impedir l’ús de les formes lingüístiques prioritàries de l’entitat normativa a través de publicacions com els Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat i de legislació menor, amb l’objectiu de tornar al model lingüístic dels anys 80. Sobre l’AVL, reconegué que li falta assertivitat i divulgació dels seus documents normatius.
Vejau la gravació de la presentació, cortesia de l’editorial Àrbena:
Leo Giménez, president del Cercle Isabel de Villena
La prova de l’examen C1, antic Mitjà, de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, realitzat el dissabte 9 de juny, ha provocat «Una onada de queixes contra la complexitat del nou examen», segons recollia Levante-EMV. Les protestes van en augment. Molts i moltes dels i les examinands van eixir de l’examen verdaderament angoixats per la complexitat i dificultat innecessària de la prova. Tenen tota la raó, però no és sols que l’examen fóra excessivament complicat i dificultós, que ho era, sinó que, com els últims temps, però corregit i augmentat, no pareixia una prova avaluadora de coneixements de valencià, sinó que, en alguns exercicis, semblaven proves de sudoku ben complicades. Hem pogut vore jóvens valencianooients des del claustre matern i valencianoparlants des que digueren «vullc ma», i a altres examinands ben preparats, verdaderament preocupats per això. Molts, amb tots els estudis fets en línia en valencià. El director general de Política Lingüística atribuïx les queixes al canvi del paradigma de l’examen, però nega que els seus continguts no s’adapten al nivell C1, del Marc Comú Europeu de Referència de les Llengües (MCER).
En este enllaç, i també ací baix, podeu llegir la ressenya que ha fet la revista Saó sobre l’obra El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà.
La mateixa editorial que ha publicat Pren la paraula, de Josep Lacreu (2017), ha editat El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà (professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i president de Taula de Filologia Valenciana). El llibre tracta un tema que hauria d’haver sigut estudiat en molts escrits: què és el valencianisme lingüístic. Però la realitat no és precisament eixa. De fet, si penseu en articles o llibres sobre el tema probablement no en recordareu cap. La publicació s’acosta al tema des de les dos perspectives necessàries: la lingüística (estudi de paraules, formes i construccions) i la social.
La part lingüística contribuïx a la formació del lectors. A més d’indicar quines són les qüestions més importants que cal tractar en cada part de la teoria lingüística (fonètica, ortografia, etc.), els lectors troben definits els valors de les preprosicions per i per a, o per quines raons estructurals davant de l’estació és preferible a davant l’estació; o per què les mateixes raons que recomanen diferenciar en i amb també aconsellen que diferenciem en i a (com fan la major part dels valencianoparlants).
Al costat de l’aspecte dit (mostrar com es definix estructuralment el valor de les paraules gramaticals), també trobareu com actuen sovint els manuals de valencià: en quins errors incorren i quins efectes negatius tenen els errors en els alumnes. De fet, el llibre inclou una anàlisi de Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat (2016). Podríem dir que El valencianisme lingüistic mostra com sol ensenyar-se el valencià i com s’hauria d’ensenyar.
Hi ha un tercer aspecte important per a la formació dels lectors: descriure com ha evolucionat el valencianisme al llarg del segle i quines són les característiques dels dos models lingüístics que hi han hagut. L’enfocament social també mostra la fonamentació ideològica de cada model. Sovint, parlem sobre la llengua com si fóra una realitat en ella mateixa i, sobretot, com si no fóra una creació dels parlants. Encara és més corrent parlar d’un model lingüístic com si fóra tota la llengua (fora del model, només hi haurien «corrupcions»). Això no obstant, tot model lingüístic és una creació que respon a una ideologia amb unes característiques específiques, que transcendixen en el model. El valencianisme lingüístic és un llibre que es fonamenta en explicacions i argumentacions. Demana una lectura reflexiva, i per això mateix és formatiu.
Després de presentar en llibre en la llibreria Babel de Castelló, la segona presentació serà dijous dia 21 de juny a les 7,30 en el Museu de la Ciutat de València (plaça de l’Arquebisbe, 3; al costat de la porta romànica de la Catedral, i enfront del palau arquebisbal). Parlaran Emili Casanova (membre de l’AVL i director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València), Jordi Manent (autor del pròleg i subdirector de la Revista de Catalunya), Àngel Calpe (AVL) i l’autor
El lingüista i lexicògraf Josep Lacreu, cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’AVL, denuncia en el seu darrer article «Paradoxes de la col·loquialitat» la penalització de la llengua col·loquial que es fa en els exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. L’autor de l’exitós Manual d’ús de l’estàndard oral i exdirector del SALT explica la manipulació que s’ha fet del terme «col·loquial», fins al punt que en els exàmens es compten com a error l’ús les paraules marcades amb eixa etiqueta en el Diccionari normatiu valencià. Lacreu informa que imposar als examinands expressar-se exclusivament en un registre formal és una actuació insòlita en una prova de llengua, atés que no s’actua així en els exàmens de català de la Generalitat de Catalunya ni en les proves d’altres idiomes que es regixen pel Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües.
