Etiqueta: Saragossà

Es presenta «El valencianisme lingüístic» en la ciutat de València

A. Saragossà, J. Manent i À. Calpe

El passat dijous 21 de juny tingué lloc en el Museu de la Ciutat de València la presentació del llibre El valencianisme lingüístic, que analitza la relació dels valencianismes amb la codificació del valencià. A més de l’autor, Abelard Saragossà, intervingueren en l’acte Àngel Calpe, també acadèmic de l’AVL, i Jordi Manent, subdirector de la Revista de Catalunya i redactor del pròleg.

Jordi Manent qualificà el llibre de Saragossà de «dur i valent» per les crítiques constructives als criteris lingüístics de l’actual Direcció de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM). Per a entendre la situació actual, Manent dibuixà la trajectòria de la normativa del valencià en el segle passat. En eixe sentit, opinà que l’absència d’una Mancomunitat de València va minvar el pes de les propostes i esmenes valencianes a les Normes de Castelló, que no van ser escoltades pels catalans, i posà com a exemple el pare Lluís Fullana, que no tingué el paper d’interlocutor que Fabra ostentava en Catalunya. Manent va ser crític amb el model lingüístic i les propostes nacionals posteriors de Joan Fuster i afirmà que «les polítiques pancatalanistes arrosseguen minories i no pas majories», i que hui «vivim els residus del cànon lingüístic fusterià». Finalment, lamentà l’absència d’un model lingüístic propi acceptat per una majoria dels valencians, i qualificà de negativa la mescla de models que hi ha hui en les diferents editorials i revistes valencianes.

Abelard Saragossà agraí a Jordi Manent la solidaritat amb els valencians que demostra en el pròleg i, tot seguit, esbossà el contingut del llibre: un repàs als models lingüístics valencians des del segle XX fins hui (Renaixença, República, postguerra, anys 80 i 90, tasca actual de l’AVL), amb una atenció especial al model de llengua de la DGPLGM. Saragossà destacà que Xavier Casp i Joan Fuster s’apartaren durant el franquisme del model de llengua de la República, que era pròxim a la llengua viva, per a acostar-se al noucentisme català, ignorant la tasca de la gramàtica de Sanchis Guarner, que advocava per un model pensat per a la comunicació pública i no només per a la literatura. El president de Taula de Filologia Valenciana destacà que un dels objectius de l’AVL era precisament solucionar les deficiències del fusterianisme pel que fa a la llengua. Va ser crític amb el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, segons Saragossà, estigué en els inicis al costat de l’Acadèmia, però ara supedita el valencià a la política tolerant les ingerències de la DGPLGM en el model lingüístic propugnat per la institució normativa.

Per la seua banda, Àngel Calpe qualificà Abelard Saragossà com a gramàtic competent que revisa críticament tòpics i llocs comuns del valencianisme en matèria de normativa lingüística. L’acadèmic constatà que la temptació de fer un ús polític de la llengua és encara massa forta: per una banda, lamentà l’actitud d’aquells que consideren el valencià una llengua «aldeana» i intenten fer creure que la posició hegemònica del castellà està en perill; per l’altra, criticà les actuacions de la DGPLGM que, segons Calpe, defén i respecta públicament l’Acadèmia però que en la pràctica tracta d’impedir l’ús de les formes lingüístiques prioritàries de l’entitat normativa a través de publicacions com els Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat i de legislació menor, amb l’objectiu de tornar al model lingüístic dels anys 80. Sobre l’AVL, reconegué que li falta assertivitat i divulgació dels seus documents normatius.

Vejau la gravació de la presentació, cortesia de l’editorial Àrbena:

Ressenya sobre «El valencianisme lingüístic» en la revista Saó

En este enllaç, i també ací baix, podeu llegir la ressenya que ha fet la revista Saó sobre l’obra El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà.

La mateixa editorial que ha publicat Pren la paraula, de Josep Lacreu (2017), ha editat El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà (professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i president de Taula de Filologia Valenciana). El llibre tracta un tema que hauria d’haver sigut estudiat en molts escrits: què és el valencianisme lingüístic. Però la realitat no és precisament eixa. De fet, si penseu en articles o llibres sobre el tema probablement no en recordareu cap. La publicació s’acosta al tema des de les dos perspectives necessàries: la lingüística (estudi de paraules, formes i construccions) i la social.

La part lingüística contribuïx a la formació del lectors. A més d’indicar quines són les qüestions més importants que cal tractar en cada part de la teoria lingüística (fonètica, ortografia, etc.), els lectors troben definits els valors de les preprosicions per i per a, o per quines raons estructurals davant de l’estació és preferible a davant l’estació; o per què les mateixes raons que recomanen diferenciar en i amb també aconsellen que diferenciem en i a (com fan la major part dels valencianoparlants).

Al costat de l’aspecte dit (mostrar com es definix estructuralment el valor de les paraules gramaticals), també trobareu com actuen sovint els manuals de valencià: en quins errors incorren i quins efectes negatius tenen els errors en els alumnes. De fet, el llibre inclou una anàlisi de Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat (2016). Podríem dir que El valencianisme lingüistic mostra com sol ensenyar-se el valencià i com s’hauria d’ensenyar.

Hi ha un tercer aspecte important per a la formació dels lectors: descriure com ha evolucionat el valencianisme al llarg del segle i quines són les característiques dels dos models lingüístics que hi han hagut. L’enfocament social també mostra la fonamentació ideològica de cada model. Sovint, parlem sobre la llengua com si fóra una realitat en ella mateixa i, sobretot, com si no fóra una creació dels parlants. Encara és més corrent parlar d’un model lingüístic com si fóra tota la llengua (fora del model, només hi haurien «corrupcions»). Això no obstant, tot model lingüístic és una creació que respon a una ideologia amb unes característiques específiques, que transcendixen en el model. El valencianisme lingüístic és un llibre que es fonamenta en explicacions i argumentacions. Demana una lectura reflexiva, i per això mateix és formatiu.

Després de presentar en llibre en la llibreria Babel de Castelló, la segona presentació serà dijous dia 21 de juny a les 7,30 en el Museu de la Ciutat de València (plaça de l’Arquebisbe, 3; al costat de la porta romànica de la Catedral, i enfront del palau arquebisbal). Parlaran Emili Casanova (membre de l’AVL i director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València), Jordi Manent (autor del pròleg i subdirector de la Revista de Catalunya), Àngel Calpe (AVL) i l’autor

Àrbena publica «El valencianisme lingüístic», d’Abelard Saragossà

L’editorial Àrbena ha publicat el llibre El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà

¿Què és el valencianisme lingüístic, i quants n’hi han hagut durant el segle XX? A pesar que el valencià destaca en la personalitat valenciana, són ben escassos els escrits que s’encaren al tema. Este llibre ho fa des de les dos perspectives necessàries: la lingüística (estudi de paraules, formes i construccions) i la social. L’enfocament social mostra els models lingüístics del segle XX i la seua fonamentació ideològica. Evitant el secessionisme i el catalanisme, l’objectiu és ser pro valencians (i no ser anti res). Lluny de l’essencialisme, l’elitisme i el maximalisme (els uns tindrien tota la raó; els altres gens), esta obra fa moltes anàlisis i aportacions sobre el model lingüístic valencià que més ens ajudarà als valencians a dirigir la nostra societat amb dignitat, autoestima i solidaritat.

La presentació del llibre en la Fira del Llibre de València serà dissabte 5 de maig a les 19:30 en el Microespai, a càrrec de l’autor i d’Àngel Vicent Calpe:

Els «Criteris»: Un retorn cap al passat

En este article, intentaré explicar dos incògnites de l’anterior: per quin motiu els Criteris [de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme] no han seguit les recomanacions de l’Acadèmia; i com s’entén que el llibre, més que impulsar a usar el valencià, anima al contrari.

«L’objectiu dels Criteris de la DGPL és tornar cap al valencià escrit dels anys huitanta».

La DGPL no ha aplicat les propostes de l’Acadèmia perquè l’objectiu real deu ser tornar cap al valencià escrit dels anys huitanta, que substituïa no poques formes valencianes vives per catalanes vives (de Sé que tu eres eixe que preferia (i preferix) vindre amb dos maletes xicotetes, a Sé que tu ets aquest que preferia (i prefereix) venir amb dues maletes petites).

«Es poden trobar desenes de formes que diferixen de les solucions recomanades per l’AVL»

En eixe marc, les formes homes, dues, aquest, prefereix es tornen símbols d’aquell model, de manera que aplicar les revisions de l’Acadèmia diluïa l’objectiu. Com ha indicat Josep Lacreu, el contingut dels Criteris només és la punta de l’iceberg: «llegint a l’atzar qualsevol DOGV, es poden trobar desenes de formes que diferixen de les solucions recomanades per l’AVL. Vistes en conjunt, les discrepàncies tenen un valor categorial» (Levante, 2017-03-31).

Continua llegint

Els «Criteris» de la DGPL i les lleis valencianes

abelard_saragossa
Abelard Saragossà

En relació a la llengua pròpia, el Govern valencià actual és diferent de l’anterior. La majoria de membres l’usen regularment en les intervencions públiques; estan potenciant-la en l’escola i en la societat; han elaborat una disposició sobre usos institucionals; recuperaran RTVV. En eixe marc, hauria de ser positiu que la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) haja editat Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat (23-11-2016), encara que això depén del contingut del llibre. En este article, comentaré a qui és aplicable i com s’ha elaborat. Em fonamentaré en un informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

«Les normes de l’AVL han de ser respectades per totes les institucions públiques valencianes»

Les normes de l’Acadèmia (institució estatutària) han de ser respectades per totes les institucions públiques valencianes. En canvi, la DGPL (integrada en la Conselleria d’Educació) és un òrgan de quart nivell. Quant als Criteris, tenen un rang legal baix (són una resolució administrativa). Només són aplicables al Consell i les conselleries. Queden fora les altres institucions estatutàries, els ajuntaments, les diputacions, les universitats i l’Administració de l’Estat.

Continua llegint

Pin It on Pinterest