Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima
L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.
Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint