No, Catalunya i València no han de parlar en castellà

Taula de Filologia Valenciana publica una sèrie d’articles a fi de fer-se una idea global del «Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat» i de la sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos que es varen interposar contra eixa norma.

Este escrit de Rudolf Ortega, filòleg i corrector barceloní, analitza el significat de la sentència. Va ser publicat originalment en El País el 17 de juny de 2020.

ciutat administrativa València

Suposo que ens hem tornat tots bojos. Aquesta setmana s’ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem sobre el recurs de la Generalitat Valenciana a la impugnació del seu decret per part del Tribunal Superior de Justícia valencià, que va anul·lar la possibilitat que des de València es puguin comunicar amb la llengua pròpia amb Catalunya i les Balears i obliga a fer servir el castellà. I deia que ens hem tornat tots bojos perquè, des de Catalunya estant, especialment des de les files sobiranistes, s’ha vist la decisió del Suprem com un nou atac a la nostra escassa sobirania i com un afront a la unitat de la llengua. És sabut que el Suprem ha desestimat el recurs valencià, però està molt lluny de la realitat que això comporti que les comunicacions hagin de ser en castellà.

De seguida s’han succeït les declaracions estrafetes i grandiloqüents. Acció Cultural del País Valencià, per exemple, afirma que “el Tribunal Suprem espanyol ataca l’autogovern del poble valencià i fins i tot la ciència”, mentre que el president de Generalitat catalana, Quim Torra, citant un titular de Vilaweb que és obertament fals (“El Suprem obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se exclusivament en castellà”), ha trobat un argument per apuntar cap a una desobediència de fireta: “Acatar aquesta sentència seria acceptar una burla monstruosa i ignominiosa a la nostra llengua. Per descomptat, la Generalitat de Catalunya seguirà comunicant-se en català, llengua comuna, amb els governs de les Illes i del País Valencià”. Torra pot dir el que vulgui, però si els respectius directors generals de Política Lingüística es comuniquen en català entre ells no serà per cap acte de rebel·lia.

No és aquest el lloc per defensar el Tribunal Suprem, tal vegada ja hi ha hagut ocasions perquè cadascú se n’hagi fet una opinió, i no tenim la pretensió de desmentir-la. Però altra cosa és que des d’alguns sectors s’utilitzi la llengua en benefici propi, a través d’una victimització que sembla endèmica i de la lectura esbiaixada de titulars que serveixen per atiar la parròquia. Perquè la sentència, més que pretendre prescriure en quina llengua s’han de comunicar les autonomies, o més que interferir en la consideració de la igualtat entre el català i el valencià (reconeguda pel Tribunal Constitucional), és un mer i simple marcatge de territori.

Qui s’hagi llegit la sentència ja deu saber per on van les coses. Si és que algú se l’ha llegida. El Tribunal Suprem desestima completament el recurs de la Generalitat valenciana en aplicació de l’article 15.3 de la Llei de Procediment Administratiu Comú de les administracions públiques, que diu així: “L’Administració Pública instructora haurà de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests que hagin de tenir efecte fora del territori de la Comunitat Autònoma i els documents dirigits als interessants que així ho sol·licitin expressament. Si haguessin de tenir efectes en el territori d’una Comunitat Autònoma on sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no serà necessària la seva traducció”. Repetim: no serà necessària la seva traducció. I es tanca la sentència com una qüestió de competències: “La regulació autonòmica en la disposició reglamentària impugnada manca en conseqüència de cobertura competencial i ha de ser anul·lada”.

La sentència doncs és molt clara i té un missatge ben diferent del que ens ha arribat. Les diverses administracions amb llengua pròpia no tenen cap necessitat de fer servir el castellà entre elles, ni tan sols estan obligades a adjuntar la traducció dels documents que es tramitin. Així mateix ho estableix la legislació estatal. Per descomptat, no estan obligades a fer servir el castellà en exclusiva i Quim Torra podrà escriure a Ximo Puig en català. El Suprem, en tot cas, ha optat per delimitar el terreny de joc i ha recordat que és ell qui posa les normes, que preval la legislació estatal per davant del que puguin fer les autonomies, i que si dues comunitats poden fer servir la mateixa llengua és perquè l’Estat ho permet, no pas perquè comparteixin àmbit lingüístic i tinguin prou sobirania per legislar sobre una cosa així.

De fet, el missatge és aquest: l’Estat ens posa la mà a l’espatlla i ens recorda quines són les coses que ens deixa fer. Amb aquella magnanimitat.

Un recurs contra la normalitat del valencià

Taula de Filologia Valenciana publica una sèrie d’articles a fi de fer-se una idea global del «Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat» i de la sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos que es varen interposar contra eixa norma.

Este escrit de Leo Giménez, membre de la Junta Directiva de la nostra associació, parla sobre l’origen del problema actual. Va ser publicat originalment en Levante-EMV el 8 d’agost de 2017.

Un recurs contra la normalitat del valencià

El Govern de l’Estat ha interposat un recurs contra el Decret del Consell que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. Es tracta (la interposició del recurs) d’una típica i tòpica operació pròpia d’una visió centralista i d’una «baixura» de mires de qui no vol vore la realitat de l’Espanya diversa, tant des de Madrid com des de la Comunitat Valenciana. El PP i el sindicat CSIF també han interposat recursos contra el mencionat Decret. No volen reconéixer, amb totes les seues conseqüències (positives), ni eixa diversitat ni la singularitat i riquesa que representa el valencià ni el marc de tota la llengua compartida amb Catalunya i les Balears. En eixe sentit, entre altres «arguments» o «raonaments» del recurs, crida l’atenció que es recórreguen els punts del susdit Decret que disposen que les notificacions, còpies de documents i comunicacions que vagen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic del valencià es redactaran en esta mateixa llengua. És normal que les institucions valencianes, catalanes i balears es relacionen, entre elles, en la seua/nostra llengua comuna.

CONTINUA LLEGINT

Eugeni S. Reig publica «Des del meu racó»

Des de 1999, quan es va publicar la primera edició de l’exitós Valencià en perill d’extinció, l’autor i membre fundador de TFV Eugeni S. Reig ha escrit uns 200 articles de premsa, així com nombrosos estudis i ressenyes de llibres publicats en diversos mitjans de comunicació, tant electrònics (InfoMigjorn, Núvol, La Veu, Pàgina26.com, ARA Multimèdia) com en paper (El Punt, Ciudad de Alcoy, Levante-EMV, Las Provincias i Mediterráneo), i també en revistes especialitzades com ara Aula de Lletres Valencianes, Caplletra, Llengua Nacional, El Tempir i Valencia al habla.

Ara ha eixit a la llum el llibre Des del meu racó (editat per la Regidoria de Política Lingüística de l’Ajuntament d’Alcoi), que conté una selecció de les millors publicacions d’Eugeni S. Reig: 79 articles de premsa, 17 estudis i 8 ressenyes, alguna d’elles inèdita. Una obra de 424 pàgines que no pot faltar en cap biblioteca valencianista.

Vicent Baydal, croniste de la ciutat de València

Fa més de 15 anys, en valencianisme.com ens ajuntàrem valencianistes de diverses generacions que teníem un origen divers: els uns veníem del catalanisme; els altres, del blaverisme; i uns quants eren tan jóvens, que només es veien i es qualificaven com a valencianistes. Entre eixos valencians, estava un joveníssim Vicent Baydal.

Aquella pàgina web dels primers anys principi del mil·lenni nou no ha renovat el valencianisme del tot. Però ha fet aportacions significatives.

Continua llegint

Crònica de l’onzena Jornada sobre el valencià

Jordi Cassany, Sergi Núñez, Maria Giménez, Imma Navarro, Cris Morilla, Leo Giménez i Miguel Cervera

El passat 19 d’octubre tingué lloc en Alaquàs la XI Jornada sobre el valencià, que cada any organitza l’associació Taula de Filologia Valenciana. Àngel Calpe, en representació de TFV, va inaugurar l’acte destacant la continuïtat que ha tingut al llarg dels anys i celebrant la participació dels docents.

Tot seguit Toni Saura, l’alcalde d’Alaquàs, va dedicar unes paraules a l’acte. El cap del consistori va fer un paral·lelisme entre el Castell d’Alaquàs i l’idioma valencià, afirmant que la llengua també és un patrimoni que la societat i les administracions han de cuidar, dignificar i promocionar.

A continuació, Ramon Ferrer, president de l’AVL, va dedicar unes paraules afectuoses a Taula, i va destacar les bones relacions entre la nostra associació i la institució normativa.

Paco Alòs, en representació de Caixa Popular, va destacar el castell com a element identificador dels alaquasers; va expressar la seua satisfacció per col·laborar en iniciatives com la Jornada sobre el valencià, els concursos d’escriptura de l’AVL, les activitats d’Escola Valenciana o la promoció de la Pilota valenciana. Destacà l’ús del valencià en la comunicació i la publicitat de la Caixa Popular; i finalment, va agrair a TFV la tasca de traslladar a les escoles el valencià des d’una posició pràctica, de diàleg i pragmàtica.

D’esquerra a dreta: Ramon Ferrer, Toni Saura, Paco Alòs i Àngel Calpe

A continuació començaren les ponències. El professor Rafael Roca va fer una presentació apassionada de la història del Castell d’Alaquàs, des dels inicis, passant pels avatars que han posat en risc la seua existència, fins a la seua consideració com a monument historicoartístic, la qual Roca va considerar quasi miraculosa. En eixe sentit, destacà que la «propietat sentimental» dels alaquasers pel castell va ser clau per a poder recuperar l’edifici per al poble.

Rafael Roca

Després arribaren les dos ponències dedicades a l’escriptor de l’any de l’AVL, Sant Vicent Ferrer. En primer lloc, el catedràtic de la Universitat de València Josep Vicent Escartí va presentar el seu llibre Celebrar sant Vicent: festa i literatura. Escartí va explicar la seua afició per la figura de Sant Vicent i la importància que ha tingut per als valencians al llarg de la història. Va posar en valor les festes de Sant Vicent com a element que ha tingut la funció de mantindre la llengua, i també va contextualitzar el predicador valencià en el convuls temps medieval, desmitificant la visió idealitzada que alguns tenen de la convivència de cultures en l’Edat Mitjana.

La segona ponència sobre Sant Vicent arribà de la mà del professor Antoni López Quiles, que va expressar l’aparent paradoxa que siga escriptor de l’any, tenint en compte la manifesta desafecció per la literatura de creació que tenia el sant. No obstant això, Quiles destacà tot seguit la importància lingüística dels seus sermons, que contenen un llenguatge expressiu, pintoresc, insinuant i convincent, qualitats que feien de Sant Vicent un orador especial que provocava fervor i entusiasme.

Fetes les ponències dedicades a l’escriptor de l’any de l’AVL, varen començar les comunicacions.

En primer lloc, Immaculada Navarro Tomás, tècnica lingüística i cap de secció en el DOGV, va presentar la comunicació «El llenguatge com a agent d’igualtat». Navarro va destacar el poder transformador de la paraula i la importància de crear actituds lingüístiques positives; concretament, va assenyalar el gènere com a una construcció social elaborada en el discurs, en el qual també es practiquen les desigualtats socials i els abusos de poder. En definitiva, l’autora volgué sensibilitzar sobre la importància de fer discursos inclusius amb un ús alternatiu al valor genèric del masculí que, al seu parer, invisibilitza les dones.

En acabant, l’extècnic del Serval d’Alzira Leonardo Giménez va presentar la comunicació «La insuficient reducció de les dièresis». L’autor va explicar els canvis normatius que han tendit a reduir eixe signe diacrític, que segons ell han sigut insuficients, i va mostrar, per mitjà d’exemples, la inutilitat d’usar la dièresi en determinades paraules.

A continuació, Jordi Cassany Bates, guanyador del premi Joaquim Garcia Girona (patrocinat per l’AVL) pel treball «Quins valors té el valencià a més de l’identitari i el sentimental? Argumentari a favor de la diversitat lingüística», va exposar la comunicació «Grans motius per a amar la llengua valenciana». Cassany va presentar una sèrie de raons, diferents dels valors identitari i sentimental, per les quals el valencià és una llengua digna. Defengué que és necessari organitzar i posar en valor eixes raons, tenint en compte la identitat feble i a vegades conflictiva dels valencians, i el fet que el valencià no és l’idioma de la majoria de la població valenciana.

Jordi Cassany

Va seguir la comunicació de la filòloga Maria Giménez Romero, guanyadora del premi Jordi Valor (patrocinat per Caixa Popular) pel treball «Les preposicions per i per a en Fabra». L’autora va contrastar el bon ús que fem els valencians de les preposicions per i per a, d’acord amb el valor comunicatiu de cada una, amb l’aproximació errònia de Fabra, la qual ha donat com a resultat una norma incoherent i inaplicable per als valencians (i també per als balears i per als catalans).

Maria Giménez Romero rebé el premi Jordi Valor

Sergi Núñez de Arenas i Leonardo Giménez varen presentar, en nom del Cercle Isabel de Villena, la comunicació «Abandó dels programes i diccionaris SALT i substitució per la nova plataforma SALT.USU. Conseqüències. Proposta». Els autors varen comparar els antics programes i diccionaris SALT amb la nova versió .USU, i mostraren com la nova versió oferix menys funcionalitats i pretén guiar la llengua de les traduccions i correccions cap a un model lingüístic diferent del de la institució normativa valenciana, i més acostat, en canvi, al model predominant en els anys huitanta.

Leonardo Giménez i Sergi Núñez de Arenas. Els presenta Roger Mocholí

A continuació, el refranyer d’Alfarb Miguel Cervera va presentar el seu llibre Refranyer valencià. L’autor va explicar que el refranyer és una font de coneiximent no només lingüístic (vocabulari, capacitat expressiva…), sinó també transversal de la naturalesa i de les relacions socials. És per això que va defendre la importància d’incloure l’estudi dels refranys en la docència del valencià.

Miguel Cervera

Finalment, va tancar la Jornada la comunicació «Didàctica de l’entrevista: de l’expressió oral a l’expressió escrita», de la professora Crisòstoma Morilla. L’autora va presentar una experiència didàctica amb alumnat de l’ESO en què, a través de l’expressió́ oral i el treball amb les TIC, reflexiona sobre el treball cooperatiu, creatiu i autònom, per tal d’assolir les competències bàsiques i col·laborar a formar lectors i futurs escriptors.

Crisòstoma Morilla

Pin It on Pinterest