Etiqueta: Saragossà

Un camí per a la RACV

Abelard Saragossà

Les declaracions del degà de la RACV (Levante-EMV, 14-02-2016) han tingut molt d’impacte. El mateix dia, Taula de Filologia Valenciana les «saludà amb efusió». A l’endemà (dilluns), el conseller Vicent Marzà demanava unió i respecte entre els valencians, i afirmava que la RACV havia fet una gran passa per a «deixar arrere un model que ens ha partit com a societat». Dimarts, Ramon Ferrer (president de l’AVL) parlava de «l’inici d’una cosa gran».

Les valoracions fetes responen al desig que els valencians superem divisions. Però, només amb la bona voluntat, no ho aconseguirem. La voluntat és fonamental. Però, per a materialitzar-la, necessitem mitjans. ¿Quin camí permetria que la RACV accepte la normativa de l’AVL? Taula de Filologia voldria fer una aportació al tema.

Com que les llengües són realitats amb factors socials i polítics (Toni Mollà 2002), és comprensible que les institucions normativitzadores sovint tenen l’origen en institucions polítiques. La Diputació de Barcelona creà l’Institut d’Estudis Catalans (1907), i les Corts Valencianes crearen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a regular el valencià (1998). Des del 2006, l’AVL és una institució de la Generalitat, de manera que té la potestat legal de normativitzar el valencià.

Però, en una democràcia, una institució deu elaborar les regles gramaticals fonamentant-se en dades i argumentacions, activitats que haurien de ser públiques. A més, tota institució pública té el deure d’escoltar els membres de la seua societat i contestar a les peticions i les propostes que li fan.

Aplicant eixe marc, els lingüistes de la RACV podrien elaborar investigacions sobre cada proposta de l’AVL que troben inadequada. Amb dades i argumentacions, haurien de mostrar que la norma dificulta l’assimilació del bon ús del valencià, i quina proposta seria assimilable.

Si un treball és lògic i coherent, l’AVL hauria d’actuar en conseqüència, de manera que hauria de modificar la norma analitzada. Inversament, si l’AVL considera que no és coherent hauria de demostrar-ho amb un treball. I, com que l’AVL deu aspirar a ser una institució màximament científica, s’hauria de dotar d’una revista en què apareguen els treballs propis i els de lingüistes externs.

A més, actuant d’eixa manera l’AVL no solament donaria mitjans per a potenciar una comunicació fluïda i científica amb la RACV. També es dotaria d’un recurs per a potenciar la transparència i la participació del poble valencià, condicions que tant demana la societat actual. I, encara, eixa actuació dificultaria que persones o entitats poc responsables facen demagògia sobre la institució.

Reconéixer des de la RACV que l’AVL s’ha esforçat per fer un diccionari inclusiu de tots els usos valencians és un acte valent i esperançador. Si volem, podem acabar un conflicte llarg, que ens ha dividit com a poble i ha dificultat la recuperació de l’ús públic del valencià. Si volem, podem augmentar significativament la unió dels valencians.

Taula de Filologia voldria acabar esta reflexió recordant una lliçó de Nelson Mandela: un poble dividit no pot recuperar-se amb vencedors i vençuts; només han d’haver vencedors.

Article publicat originalment en Levante-EMV el 20 de febrer de 2016

Objectiu bàsic (i quasi únic): «Unitat de la llengua»

objectiu-unitat-llengua

Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «Objectiu bàsic (i quasi únic): “Unitat de la llengua”», d’Abelard Saragossà, un article amb voluntat autocrítica en què Saragossà contrasta la concepció del valencianisme social dels anys trenta amb la que ha predominat en la segona mitat del segle XX.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

Una «Aula» plena de racionalitat i de molta satisfacció

ressenya-abelard-aula4_19-6-15

Abelard Saragossà

El darrer número d’una revista pensada sobretot per als docents de valencià comença per un article que, segons un docent històric (Enric Ferrer Solivares), hauria de ser conegut i practicat en els departaments de valencià: «Els pronoms febles: com s’ensenyen i com deuen ensenyar-se». L’autor (un jove prometedor, Alexandre Ordaz) mostra que un tema tan temible per als professors i sobretot per als estudiants, es pot explicar d’una forma clara i sistemàtica. També ensenya que els usos fonamentals de pronoms que no existixen en castellà (en i ho) són perfectes en el valencià popular. Contra la por davant de la lingüística i la desconfiança en el valencià, una dutxa de racionalitat i de satisfacció. Recomane als professors de valencià la lectura tranquil·la i reflexiva del treball.

El segon estudi és molt diferent. Un autor que està renovant i ennoblint la història de la literatura valenciana, Antoni López Quiles, s’encara a u dels escriptors que més bé deu haver conegut i dominat la llengua: Roís de Corella. En un estudi molt detallat («Lo temps de la tribulació»), mostra com l’escriptor clàssic valencià sospesava cada paraula que escrivia i, pel seu compromís cívic, modernitzava el model lingüístic: una lliçó per als valencians actuals.

El tercer estudi tracta un tema d’actualitat: ¿quins són els objectius teòrics, socials i ètics que haurien de buscar les gramàtiques de les acadèmies? No són pocs els qui diuen que la normativa seria externa a l’ètica (¡i a la societat!), com si hi haguera res fora de l’ètica. A més, el treball ho aplica a la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de manera que els lectors començaran a saber, sempre fonamentant-se en argumentacions, quines característiques definixen la GNV (2006). De fet, l’article conté un programa per a analitzar eixa gramàtica.

¿Es poden fer dos lectures oposades de la gramàtica d’Enric Valor? Josep Saborit analitza quina interpretació és coherent, la de Maria Conca o la d’Abelard Saragossà. Seguim davant de treballs actuals i útils, afirmació aplicable a l’article cinqué: «¿Com s’ensenya el valencià? La perspectiva d’una alumna castellanoparlant», de Carmen Barcos. Apareixen dos maneres molt diferents d’actuar, una negativa, rectificadora i frustrant; l’altra, identificadora, formativa, humanista i potenciadora de la personalitat valenciana.

La resta de la revista conté una nota sobre «Manuel Sanchis Guarner en el record», d’Eugeni Reig; un estudi de Ramon Córdoba Caro sobre la poesia de Marc Granell per a facilitar el treball en els instituts; una ressenya detallada i reflexiva d’Anselm Bodoque sobre el llibre La política lingüística al País Valencià, de Susanna Pardines i Nathalie Torres; i un estudi de com apareix el valencià i el valencianisme en el Manual de sociolingüística de Toni Mollà. Crec que no exagere si dic que ens trobem davant d’una revista que no solament és amena, útil, formativa i aplicable a la realitat per als docents de valencià, sinó encara per a les bases del valencianisme. Disseny, de Manuel Boix: extraordinari.

Ressenya publicada en el Suplemento Posdata de Levante-EMV el 19 de juny del 2015

Presentació d’Aula de Lletres Valencianes demà, en l’Aula Magna

presentacio

Pàgina del periòdic Levante sobre l’acte de demà (feu clic per a ampliar-la)

Demà, dimecres 3 de juny, a les set de la vesprada, presentarem la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia en l’Aula Magna de la Universitat de València. L’acte serà una reflexió sobre l’evolució de la societat valenciana i sobre les necessitats del valencià i del valencianisme, vistes des dels professionals de la llengua. En particular, els temes centrals seran 1) La necessitat de superar la fractura social valenciana sobre la naturalesa del valencià; 2) Com parlar sobre el valencià per a que siga un factor d’unió entre la immensa majoria de valencians (i no un factor de divisió) 3) Com convé ensenyar el valencià (i com no convé ensenyar-lo); 4) La necessitat d’aconseguir un model lingüístic identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana.

La nostra voluntat és que l’acte aprofite per a presentar un conjunt de propostes socials, educatives i lingüístiques que, a més d’anar a favor de l’ús públic del valencià i ser potenciadores de la cohesió de la societat valenciana, siguen útils al govern de la Generalitat per a tindre l’adhesió de la major part dels valencians.

Al costat de membres de la revista (Antoni López Quiles, Àngel Calpe i Abelard Saragossà), també intervindrà el pintor Manuel Boix i el vicerector de cultura de la Universitat de València, Antoni Ariño.

Conferència del professor Abelard Saragossà

saragossa-torrent

El president de TFV i professor de la UV Abelard Saragossà féu ahir una conferència titulada «El valencià del futur. Confiança, satisfacció i identitat» com a convidat en el Foro d’Opinió de Torrent. Davant d’una cinquantena d’assistents, Saragossà reflexionà sobre la relació entre llengua oral i llengua escrita i esbossà un recorregut pel model lingüístic des dels orígens del valencià fins als nostres dies. En primer lloc, constatà la desvinculació de la nostra llengua amb l’occità. Tot seguit, explicà que els autors valencians del segle XV, com ara Joanot Martorell o Sor Isabel de Villena, «modernitzaren el model lingüístic». Més avant, tractà de desfer el mite de la decadència dels segles XVI i XVII i defengué que durant el XVIII i el XIX el valencià patí pocs canvis gramaticals. Del segle passat, Saragossà reivindicà els treballs lingüístics de Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner que, al seu parer, han sigut poc tinguts en compte. Finalment, el professor entroncà la labor realista dels escriptors del XV amb les necessitats del model lingüístic valencià actual, expressant la necessitat que els lingüistes valencians i l’AVL eviten actituds elitistes i conformen un model identificador, assimilable i practicable en la comunicació pública.

Pin It on Pinterest