Categoria: Sin categoría

Un nou pacte pel valencià

Article publicat originalment en Levante-EMV el 30 de juliol de 2020,
per Leo Giménez, president del Cercle Isabel de Villena.

En esta pandèmica primavera passada hem tingut dos notícies negatives en l’àmbit de la política lingüística i normalització del valencià. El Tribunal Suprem (TS) i el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) han emés sentències contràries a disposicions de la Generalitat. Per una banda, contra el decret del Consell que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat, en el cas del TS, i, per l’altra, contra alguns articles del decret que regula l’Oficina de Drets Lingüístics, resolució acordada pel tribunal valencià. Sentències amb un alt contingut d’eixa visió o posició centralista i escassament respectuosa que caracteritza bona part de la legislació espanyola referida a «les altres llengües espanyoles», que diu la Constitució, però basades en la llei, encara que amb una interpretació molt restrictiva d’esta. 

Les sentències contra decrets o resolucions relacionats amb la política lingüística del Consell o d’organismes seus són una constant des de 2015, a pesar dels advertiments previs d’il·legalitat del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana. Determinacions auspiciades pel corrent lingüiste essencialiste del valencià, instal·lat en la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), que pareix que li troba gust a proposar articulats en les disposicions legals susceptibles de ser recorreguts i anul·lats per les instàncies judicials. Sembla que hi ha qui viu a gust en la retroalimentació conflictiva, en el pleit permanent i en provocar frustracions idiomàtiques als/a les valencianoparlants. I estes situacions es repetiran si no hi ha canvis legals, en la llei espanyola i en la valenciana, i si no hi ha canvis en l’actuació de l’organisme competent de política lingüística de la Generalitat.

Tenint en compte els condicionants legals, polítics, les sentències i els recursos constants sobre prescripcions de la política lingüística, aixina com el sectarisme i els erros continus dels responsables actuals d’eixe departament, es posa de manifest la necessitat d’un nou pacte pel valencià entre tots els partits, o almenys d’una majoria qualificada, presents en les Corts, que perfile els eixos d’una política lingüística consensuada, i decidida i ferma alhora, i que el valencià es lleve del debat polític i deixe de ser una arma llancívola i recurrent en campanyes electorals i en sessions parlamentàries i, sobretot, deixe de ser un element de judialització permanent. I que pose el valencià en el lloc destacat que li correspon com a llengua pròpia dels valencians i valencianes, en l’Administració i en totes bandes. Un pacte que faça que la política lingüística i el foment i ús del valencià no basculen en funció de quin partit, ideologia o corrent en lliça els dirigix. Un acord de llarga duració i sense vaivens confusionistes i paralitzants. Ara mateix, des de la DGPL, amb decrets i resolucions recurribles, amb criteris lingüístics, i productes derivats, com el traductor Salt.usu, excloents o marginadors de bona part del valencià real i genuí i tributaris del patró lingüístic catalanooriental, s’està sembrant la llavor per tal que es torne a donar un nou basculament de la política lingüística quan es produïsca un canvi polític en la Generalitat o canvien la direcció i els criteris d’actuació en l’organisme competencial en eixa matèria.

Ja es va fer un gran pacte pel valencià en l’elaboració i aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en 1983, que va ser aprovada en les Corts sense vots en contra. I se n’han fet altres després, com el que va permetre la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre altres motius, per a la superació del conflicte lingüístic valencià. Un d’estos pactes, amb el PSPV-PSOE en el Consell i l’altre, amb el Partit Popular. Però, a més, i sobretot, cal un pacte d’Estat que propicie una reforma constitucional i/o una llei de llengües que reconega i establisca que les diferents llengües espanyoles, a banda del castellà, entre elles el valencià, siguen també oficials en els àmbits administratius de tota Espanya, amb el grau i forma que es determine. Llevar la càrrega de marginalitat que suposa l’article 3 de la Constitució, per a les altres llengües espanyoles, és fonamental per a evitar conflictes i col·lisions polítics i judicials i per al ple reconeiximent de l’Espanya diversa i plurilingüe realment existent.

Abelard Saragossà analitza i critica l’acord entre l’AVL i l’IEC

Reproduïm seguits tres articles d’Abelard Saragossà, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i president de Taula de Filologia Valenciana, sobre l’«acord» entre l’AVL i l’Institut d’Estudis Catalans. Varen ser publicats originalment en València Diari (I, II i III) el 17, 18 i 19 de juliol de 2020.

PART I

Coordinació entre les parts d’una llengua: positiva

La finalitat d’este article (el primer d’una sèrie en tres parts) és analitzar «l’acord de cooperació» que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha firmat amb la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i amb la Universitat de les Illes Balears. Eixe document, tot i que l’IEC el va proposar en desembre del 2019 i l’AVL el va aprovar en gener del 2020 no s’ha comunicat al públic fins a este dijous, 16 de juliol. Encara que l’Acadèmia no ha volgut fer públic l’acord, el podeu llegir ací.  

Les realitats que anomenem llengües varien molt perquè les causes que determinen que una varietat lingüística siga qualificada com a llengua inclouen factors socials i polítics, com ara la cohesió social que pot aportar. Això explica la variació immensa que hi ha en les realitats lingüístiques considerades llengües: maneres de parlar molt diferents són vistes com a una llengua (el xinés, l’àrab); i maneres de parlar pròximes (amb intercomprensió) són tractades com a llengües diferents (com ara la majoria de les llengües eslaves).

Des del punt de vista purament lingüístic, per comparació amb les llengües romàniques podem dir que els parlars balears, els valencians i els catalans constituïxen una llengua, ja que les diferències internes no són més grans que en castellà, i són prou més reduïdes que en occità o en italià.

Sempre que una llengua és compartida per diversos pobles, és convenient i positiu que hi haja coordinació lingüística entre ells. De fet, els renaixentistes balears, els valencians i els catalans del segle XIX ho entengueren així. Seguint en la mateixa línia, des de la meua joventut he sigut partidari que els balears, els valencians i els catalans estigam coordinats lingüísticament. Per tant, per a mi no hi ha cap problema en el fet que la Secció Filològica, l’Acadèmia i la UIB hagen volgut coordinar-se. Al contrari, el fet en ell mateix és positiu. Positiu i, també, esperable i desitjable. Si hi ha algun problema, serà en el contingut del document firmat. Això hauria de quedar clar des del principi si volem fer un debat clar, net i fructífer: des de la meua perspectiva, no hi ha res negatiu en la coordinació; el tema és el contingut del document. Per a poder entendre’l més bé, l’emmarcarem.

Causa inicial del document

Durant els primers setze anys de l’Acadèmia (2001-2016), la Secció Filològica no tingué relacions amb la institució valenciana. En els anys 2016 i 2017, tragué una gramàtica i una ortografia que canviaven regles ortogràfiques unilateralment (és a dir, sense haver-ho acordat amb l’Acadèmia). Com que les publicacions de les institucions valencianes (amb inclusió del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació) estan obligades a seguir la normativa de l’Acadèmia, els canvis ortogràfics de la Filològica no es podien aplicar en la societat valenciana si prèviament l’Acadèmia no els acceptava. Això podria explicar que, a partir del 2016, la Filològica buscara relacions amb l’Acadèmia. El dia 1 de juny del 2018, la institució valenciana acceptà les variacions ortogràfiques de la institució catalana. Cal dir que l’Acadèmia actuà així per responsabilitat (per a evitar dos ortografies diferents), sense ni tan sols estudiar i modificar com tractava la seua gramàtica les qüestions canviades.

En eixe marc, la Secció Filològica aprovà el dia 13 desembre del 2019, per unanimitat, un acord amb l’Acadèmia i amb la Comissió Tècnica d’Assessorament Lingüístic (de la Universitat de les Illes Balears). El document va ser presentat als membres de l’Acadèmia en el Ple del dia 10 de gener del 2020, al cap d’un mes d’haver-lo aprovat la Filològica. No es podia fer cap modificació al document que havia aprovat la institució catalana: o s’aprovava com estava o no s’aprovava. En el llibre Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (§6.3), tracte les irregularitats del procediment seguit, si algú vol aprofundir en el tema.

Estudiarem el document firmat en el tercer article. Primer, per a facilitar l’estudi farem dos operacions. La primera serà mostrar que no és difícil elaborar una proposta clara i simple de coordinació. En el segon article, mostrarem els objectius i les condicions que establix una aportació normativa important de l’Acadèmia, del 2005. Finalment, el tercer article explicarà per quines raons el document que ha firmat la institució (2020) té l’orientació contrària de la seua aportació del 2005.

És fàcil elaborar una proposta de coordinació clara i simple

La proposta de coordinació hauria de ser clara i simple: exposar el motiu i els objectius de la coordinació. Des de la perspectiva valenciana, la causa de la coordinació és legal: en la legalitat valenciana, el balear, el valencià i el català són una llengua o «sistema lingüístic». Ho diu la Llei de creació de l’Acadèmia (aprovada per les Corts Valencianes), ho diu el document oficial Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià (2005, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana), i ho diu la definició de valencià i català del diccionari de l’Acadèmia.

Si uns pobles volen coordinar-se lingüísticament, buscaran reduir les diferències internes enriquint la comunicació i mirant de reduir les formes innecessàries. Sempre respectant la condició que eixos canvis han de ser factibles per a cada poble. En una concepció humanista i democràtica, les llengües estan al servici dels parlants i dels pobles. En les concepcions essencialistes i elitistes, la relació és la contrària. Posarem un exemple de cada cas.

Una dualitat clàssica és diferenciar entre llevar (‘apartar’) i traure (‘llevar des de l’interior d’una cosa’). Però, en català, és possible usar traure (en la forma treure) amb el valor de llevar. Per tant, és factible dir Treu-te la jaqueta. La jaqueta no està dins de la persona i, com a conseqüència, per a un valencià no té sentit que u es traga una jaqueta: ens podem traure un mocador de la butxaca (ara sí que hi ha interioritat), però no la jaqueta; un valencià es lleva la jaqueta. La diferència entre llevar i traure és paral·lela a la de anar-se’n (no hi ha interioritat) i eixir-se’n (hi ha interioritat). I bé, si l’actuació valenciana és clàssica i és més rica que la catalana serà preferible.

El cas de les formes és simple, com ara en nàixer. La forma inicial nasc canvià a naixc en valencià en el segle xv perquè el radical d’eixe verb és naix- (tu naix-es, etc, tu naix-ies, etc., tu naix-eràs, etc.). La forma catalana és neixo. La forma nasc és la inicial, però naixc és antiga i és regular.

Al costat de la coordinació interna, és factible mirar si és possible arribar a un model lingüístic que siga vàlid per als documents que, des d’una institució externa (com ara una espanyola o una europea), tinguen com a destinataris els tres pobles (el balear, el valencià i el català). La direcció també pot ser la contrària: un document comú als tres pobles que tinga una destinació externa. Cal dir que la coordinació externa no és freqüent entre els pobles. Com ara, Portugal i Brasil no l’han aconseguida; o no existix entre Anglaterra i Estats Units.

A voltes, algú ha demanat a institucions espanyoles i a empreses privades que no consideren llengües diferents el valencià i el català. Però eixes peticions no tenien al costat estudis (coherents i acceptables) sobre com hauria de ser un model lingüístic vàlid per als balears, per als valencians i per als catalans. El resultat és que, de tant en tant, un valencià demana a una institució pública o a una empresa privada la versió encapçalada per «Bon dia» o «Benvinguts», i li ix la versió en el model lingüístic català, actuació que sovint no anima a tornar a demanar la versió en valencià.

Cal notar que, en una concepció democràtica, la coordinació ha d’arribar a on vullguen el poble balear, el valencià i el català. Les llengües no poden existir sense els seus parlants, i (com ja hem dit) han d’estar al servici dels pobles que parlen cada una. Això comporta que les Corts valencianes i els Parlaments català i balear haurien d’estar d’acord amb els objectius generals de la coordinació lingüística que plantegen les institucions lingüístiques oficials (ara, el document que estudiarem en el tercer article).

Com podem comprovar, es pot parlar d’una forma clara i simple sobre la coordinació lingüística. Una altra cosa és que siga factible portar-ho a la pràctica. Entre 1950 i l’actualitat, el valencià escrit s’ha acostat repetidament al model català. Però el procés complementari és rar o inexistent, com han constatat Artur Quintana en el lèxic i Josep Lluís Polanco en la flexió.

PART II

Una aportació normativa molt positiva: el Dictamen de l’Acadèmia (2005)

El document que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha firmat contrasta molt amb u dels tres documents normatius més importants que ha aprovat: al costat de la gramàtica (2006) i el diccionari (2016), el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià (9-02-2005). Com a conseqüència de l’oposició entre els dos documents, dedicarem el segon article a mostrar quina concepció té eixe document del valencià, dels seus noms, i de la coordinació lingüística amb els balears i amb els catalans.

El Dictamen afirma que els Estatuts d’Autonomia comporten que hi han dos noms legals per a la llengua compartida entre balears, valencians i catalans, valencià i català: «Hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears» (article 6 del Dictamen).

El nom valencià no solament té a favor les lleis valencianes. Hi ha una força més important que la legalitat valenciana: ser «una de les principals senyes d’identitat del nostre poble». Cal dir que la llengua com a senyal d’identitat no és un folklorisme superficial, sinó tot el contrari: eixe sentiment està vinculat a la cohesió social (forma part dels factors socials i polítics de les llengües). La unió de la senya d’identitat i de la legalitat fa que el nom valencià siga el més adequat en la societat valenciana: «L’AVL considera que el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de valencià, denominació que s’ha preservat legalment, ja que és una de les principals senyes d’identitat del nostre poble» (article 1).

L’existència de dos noms pot crear problemes, «especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit» (article 6). ¿Com s’hauria de solucionar eixa qüestió? Si tenim davant «una de les principals senyes d’identitat del nostre poble», convindrem que el tema no el pot resoldre qualsevol persona, ni qualsevol entitat, ni qualsevol institució: l’ha de solucionar la primera institució que representa el poble valencià. I, en una democràcia, eixa institució són les corts o parlament. Les causes dites justifiquen que el tema de l’onomàstica el deuen resoldre, conjuntament, les Corts valencianes i els Parlaments català  i balear. El Dictamen «considera necessari que els governs autònoms implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents» (article 6).

Tenim l’agent de la solució («els governs autònoms» en el document oficial de l’Acadèmia). Ara, falta el mitjà. La proposta la deuen fer les tres institucions dites; però el Dictamen apunta cap a una direcció: «fórmules sincrètiques o similars» (article 6).

Passem a la concreció lingüística d’eixe suggeriment. Per a la societat actual, no tindria sentit que la unitat de valencià i català fora un nom nou (com ara combinant una part de valencià i una part de català). El sincretisme només pot ser la suma dels dos noms. El primer autor que recorregué a eixe mitjà és Josep Giner, en 1947. Usava en exclusiva el nom valencià quan tenia com a destinataris els valencians; i sumava els noms (valencià-català o català-valencià) per a entorns internacionals i per a treballs de lingüística. En un article de premsa del 2004, aplicaren eixe mitjà tres professors de la Universitat de València en la versió valenciana (Rafael Castelló, Josep Lluís Pitarch i Abelard Saragossà), i Joan Solà (IEC), Ramon Lapiedra (IEC), Brauli Montoya (IEC), Artur Quintana i Abelard Saragossà en la versió catalana.

Seguint el camí de Giner, la suma dels noms valencià i català s’hauria d’aplicar en dos àmbits: fora del territori de la llengua, i en els estudis de lingüística. Això tindria la finalitat de «garantir coherentment la legítima presència del gentilici valencià fora de la nostra Comunitat» (article 6). Recordem que, per a l’ús social general (universitats incloses), el nom adequat és valencià per la raó indicada més amunt (ser una senya d’identitat dels valencians).

Per al Dictamen, l’actuació descrita comporta dos beneficis. Per una banda, garantix la presència del nom valencià fora del territori valencià. És a dir, la coordinació lingüística amb els balears i amb els catalans no pot tindre com a resultat que els valencians (cinc milions d’habitants) ens tornem invisibles. Catalunya té vora set milions i mig d’habitants, i les Illes Balears un poc més d’un milió. Per una altra banda, la unió de valencià i català en el nom de la llengua facilita una altra conjuminació: conciliar la sociologia (el sentiment majoritari dels valencians), el dret i la lingüística.

Cal dir que el resultat final que acabem de descriure sura des del començament per tot el document de l’Acadèmia. De fet, l’article número 1 assenta el principi ètic en què es fonamenta la coordinació lingüística amb els balears i amb els catalans: «el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat» que les altres parts de la llengua.

En la coordinació lingüística, es poden produir deformacions. Prevenint-les, el Dictamen fa una observació cap al principi que té esta implicació: no s’haurien de fer classes en una universitat estrangera sense tindre en compte tres factors; 1) les particularitats del valencià; 2) el nom doble de la llengua; 3) la realitat sociològica valenciana. Ben entés: caldria evitar eixes tres exclusions si el curs inclou el valencià. La formulació del document de l’Acadèmia és esta: «la difusió del valencià fora del nostre àmbit lingüístic» ha de «garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica», i s’ha «d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador» (l’article 4 dels «Antecedents»).

El Dictamen acaba d’una forma molt emotiva. A partir dels 9 articles que conté, l’Acadèmia demana al conjunt dels valencians i al conjunt de les seues associacions, entitats i institucions que siguen solidaris entre ells, i que eviten els dos extrems: el secessionisme i la supeditació del valencià al català. En paraules del document de l’Acadèmia: cal «una gran solidaritat entre tots els seus usuaris i l’allunyament tant de qualsevol temptació fragmentarista com de qualsevol esperit uniformitzador monocèntric».

En la tercera part de l’escrit, mostrarem que el document que l’Acadèmia ha firmat es separa dels objectius i els mitjans que proposa en el Dictamen.

PART III

El document no valora adequadament «la jerarquia i la dignitat» del valencià

En la part final d’este escrit, descriurem les diferències que hi han entre els objectius i els mitjans del Dictamen i el contingut del document referit en el títol.

El principi del document és este: «Les tres institucions assumeixen la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana». Eixes paraules impliquen que la llengua que compartim els balears, els valencians i els catalans es diria «llengua catalana», la qual tindria «en el territori de la Comunitat Valenciana» el nom «valencià». Per tant, hi hauria un nom general (no reduït a cap territori, llengua catalana) i un nom local (valencià).

Les deduccions indicades no són compatibles amb el Dictamen de l’Acadèmia. En primer lloc, l’escrit que analitzem no s’ajusta al principi que fonamenta eixe document: «el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat» que les altres parts de la llengua. Recordem que el Dictamen és un «acord normatiu» i, per tant, forma part de la legalitat valenciana.

L’afirmació que estudiem també obviaque el tema del nom de la llengua és tan important, que l’haurien de solucionar «els governs autònoms implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol», els quals haurien de recórrer a «fórmules sincrètiques o similars» per a garantir la presència del nom valencià fora del territori valencià.

A partir del document que estudiem, podem dir que tot això sobraria. El govern balear, el valencià i el català no haurien de fer res, ja que el nom general de la llengua seria «llengua catalana», i valencià (sense idioma, que figura en l’article 3 de la Llei de creació de l’Acadèmia) seria un nom local. Per una altra banda, el nom «llengua catalana» no tornaria invisibles els cinc milions de valencians (davant dels vora set i mig de catalans, i un poc més d’un milió de balears).

Per una altra banda, ens podem preguntar si acceptar que el nom del valencià seria «llengua catalana» fora del territori valencià no va contra l’article 7d de la Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998), que diu que la institució ha de «vetlar per l’ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat» (subratllat meu).

Com a detall, observarem que l’afirmació que hem estudiat s’assenta en el verb assumir. Però l’Acadèmia no necessita «assumir» res. Tant la Llei de creació de la institució com les seues obres oficials diuen que el balear, el valencià i el català formen part de la mateixa llengua.

El document no s’ajusta a l’Acadèmia (ni a la seua Llei de creació)

El segon paràgraf del document descriu les tres institucions que l’han firmat. La descripció de la Secció Filològica deriva de les paraules que hem analitzat:

«L’Institut d’Estudis Catalans, a través de la seua Secció Filològica, és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català, i des de la seua fundació en 1907 és, per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu.»

Una de les característiques del document és presentar la història com no és. Ací, ens limitarem als dos aspectes centrals. Al llarg del segle XX, Catalunya ha anat per davant de València en la recuperació com a poble, de manera que la seua activitat ha aprofitat sovint com a model per als valencians. Però calia seguir el seu camí d’una manera autònoma i digna, objectiu que, per al valencianisme, implicava crear institucions valencianes (Centre de Cultura Valenciana, 1915; Institut d’Estudis Valencians, 1937; Institut de Filologia Valenciana, 1978).

Per una altra banda, si la Secció Filològica fora «per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu», ¿quin paper li quedaria a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (la institució balear no té competències legals en la normativa)?

El document es planteja regular com hauríem de parlar els valencians

Al costat de la coordinació externa («internacional») i la interna («interterritorial»), el document també busca incidir en l’ús «intraterritorial». Per tant, la Secció Filològica hauria d’acordar amb l’Acadèmia com hauríem de parlar els valencians (i viceversa). Diria que eixe objectiu va contra la dignitat: una persona (o un poble) pot coordinar-se amb altres persones (o amb altres pobles) sobre com actuar conjuntament; però la seua vida personal dependrà d’ella. Això d’acordar la pròpia vida amb altres fa pensar, en el millor dels casos, en el paternalisme (i, en definitiva, en la dominació).

Per una altra banda, eixa opció no solament és poc comptabible amb l’ètica: també es separa de la legalitat valenciana, ja que és poc compatible amb la competència exclusiva que la Llei de creació de l’Acadèmia li assigna.

Conclusió

En els setze primers anys de vida (2001-2016), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va fer un camí molt positiu, vist que demostrà que era factible realitzar la primera missió que li havien encomanat les Corts Valencianes: ajudar a superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians» (Llei de creació). De fet, la institució s’havia guanyat el respecte i l’admiració dels partits polítics que estan a favor de l’ús públic del valencià.

En canvi, les dades que hem exposat fan pensar que, ara, l’Acadèmia s’ha girat i va per la direcció contrària. Realment, l’escrit que hem comentat fa preguntar-se si estem davant d’un acord de coordinació, o davant d’una OPA (Oferta Pública d’Adquisició).

Per al valencianisme que aspira a ser reconegut i volgut per la majoria de la societat valenciana, el document és negatiu, ja que la institució ha passat, d’unes propostes assumibles per l’esquerra valenciana i per la dreta partidària de l’ús del valencià, a un document que no firmaria ni l’esquerra de les Corts Valencianes ni la dreta partidària de l’ús del valencià.

(Els lectors interessats trobaran una anàlisi detallada del document comentat en el capítol sext del llibre Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua, Editorial Àrbena, 2020).

No, Catalunya i València no han de parlar en castellà

Taula de Filologia Valenciana publica una sèrie d’articles a fi de fer-se una idea global del «Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat» i de la sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos que es varen interposar contra eixa norma.

Este escrit de Rudolf Ortega, filòleg i corrector barceloní, analitza el significat de la sentència. Va ser publicat originalment en El País el 17 de juny de 2020.

ciutat administrativa València

Suposo que ens hem tornat tots bojos. Aquesta setmana s’ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem sobre el recurs de la Generalitat Valenciana a la impugnació del seu decret per part del Tribunal Superior de Justícia valencià, que va anul·lar la possibilitat que des de València es puguin comunicar amb la llengua pròpia amb Catalunya i les Balears i obliga a fer servir el castellà. I deia que ens hem tornat tots bojos perquè, des de Catalunya estant, especialment des de les files sobiranistes, s’ha vist la decisió del Suprem com un nou atac a la nostra escassa sobirania i com un afront a la unitat de la llengua. És sabut que el Suprem ha desestimat el recurs valencià, però està molt lluny de la realitat que això comporti que les comunicacions hagin de ser en castellà.

De seguida s’han succeït les declaracions estrafetes i grandiloqüents. Acció Cultural del País Valencià, per exemple, afirma que “el Tribunal Suprem espanyol ataca l’autogovern del poble valencià i fins i tot la ciència”, mentre que el president de Generalitat catalana, Quim Torra, citant un titular de Vilaweb que és obertament fals (“El Suprem obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se exclusivament en castellà”), ha trobat un argument per apuntar cap a una desobediència de fireta: “Acatar aquesta sentència seria acceptar una burla monstruosa i ignominiosa a la nostra llengua. Per descomptat, la Generalitat de Catalunya seguirà comunicant-se en català, llengua comuna, amb els governs de les Illes i del País Valencià”. Torra pot dir el que vulgui, però si els respectius directors generals de Política Lingüística es comuniquen en català entre ells no serà per cap acte de rebel·lia.

No és aquest el lloc per defensar el Tribunal Suprem, tal vegada ja hi ha hagut ocasions perquè cadascú se n’hagi fet una opinió, i no tenim la pretensió de desmentir-la. Però altra cosa és que des d’alguns sectors s’utilitzi la llengua en benefici propi, a través d’una victimització que sembla endèmica i de la lectura esbiaixada de titulars que serveixen per atiar la parròquia. Perquè la sentència, més que pretendre prescriure en quina llengua s’han de comunicar les autonomies, o més que interferir en la consideració de la igualtat entre el català i el valencià (reconeguda pel Tribunal Constitucional), és un mer i simple marcatge de territori.

Qui s’hagi llegit la sentència ja deu saber per on van les coses. Si és que algú se l’ha llegida. El Tribunal Suprem desestima completament el recurs de la Generalitat valenciana en aplicació de l’article 15.3 de la Llei de Procediment Administratiu Comú de les administracions públiques, que diu així: “L’Administració Pública instructora haurà de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests que hagin de tenir efecte fora del territori de la Comunitat Autònoma i els documents dirigits als interessants que així ho sol·licitin expressament. Si haguessin de tenir efectes en el territori d’una Comunitat Autònoma on sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no serà necessària la seva traducció”. Repetim: no serà necessària la seva traducció. I es tanca la sentència com una qüestió de competències: “La regulació autonòmica en la disposició reglamentària impugnada manca en conseqüència de cobertura competencial i ha de ser anul·lada”.

La sentència doncs és molt clara i té un missatge ben diferent del que ens ha arribat. Les diverses administracions amb llengua pròpia no tenen cap necessitat de fer servir el castellà entre elles, ni tan sols estan obligades a adjuntar la traducció dels documents que es tramitin. Així mateix ho estableix la legislació estatal. Per descomptat, no estan obligades a fer servir el castellà en exclusiva i Quim Torra podrà escriure a Ximo Puig en català. El Suprem, en tot cas, ha optat per delimitar el terreny de joc i ha recordat que és ell qui posa les normes, que preval la legislació estatal per davant del que puguin fer les autonomies, i que si dues comunitats poden fer servir la mateixa llengua és perquè l’Estat ho permet, no pas perquè comparteixin àmbit lingüístic i tinguin prou sobirania per legislar sobre una cosa així.

De fet, el missatge és aquest: l’Estat ens posa la mà a l’espatlla i ens recorda quines són les coses que ens deixa fer. Amb aquella magnanimitat.

Un recurs contra la normalitat del valencià

Taula de Filologia Valenciana publica una sèrie d’articles a fi de fer-se una idea global del «Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat» i de la sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos que es varen interposar contra eixa norma.

Este escrit de Leo Giménez, membre de la Junta Directiva de la nostra associació, parla sobre l’origen del problema actual. Va ser publicat originalment en Levante-EMV el 8 d’agost de 2017.

Un recurs contra la normalitat del valencià

El Govern de l’Estat ha interposat un recurs contra el Decret del Consell que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. Es tracta (la interposició del recurs) d’una típica i tòpica operació pròpia d’una visió centralista i d’una «baixura» de mires de qui no vol vore la realitat de l’Espanya diversa, tant des de Madrid com des de la Comunitat Valenciana. El PP i el sindicat CSIF també han interposat recursos contra el mencionat Decret. No volen reconéixer, amb totes les seues conseqüències (positives), ni eixa diversitat ni la singularitat i riquesa que representa el valencià ni el marc de tota la llengua compartida amb Catalunya i les Balears. En eixe sentit, entre altres «arguments» o «raonaments» del recurs, crida l’atenció que es recórreguen els punts del susdit Decret que disposen que les notificacions, còpies de documents i comunicacions que vagen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic del valencià es redactaran en esta mateixa llengua. És normal que les institucions valencianes, catalanes i balears es relacionen, entre elles, en la seua/nostra llengua comuna.

CONTINUA LLEGINT

Pin It on Pinterest