Categoria: General


jul.
2014

Consideracions sobre la fonètica central o apitxada

categories: General

Josep Saborit Vilar

Sovint s’ha afirmat, amb molt poca pedagogia i amb uns efectes col·laterals extraordinàriament negatius, que el bon valencià és el de les comarques al nord i al sud de la zona que ensordix les sibilants. Esta tesi, que ha quallat tant en el pensament acadèmic com en el popular, ha convertit el valencià central en el paradigma de tot allò que podem considerar repudiable: incorrecte, castellanitzat, corrupte, etc. Com veurem en este punt, cal analitzar la qüestió de l’apitxat defugint tota una sèrie de creences acientífiques sobre la naturalesa del parlar d’estes comarques.

Com déiem al principi del curs, la diferència principal entre l’apitxat i el valencià general només implica l’absència de dos fonemes: les sibilants sonores de cosa i roja.

Tot i que el betacisme s’associa a l’apitxat, realment no hi ha relació entre una cosa i l’altra. El betacisme ha vingut a unir-se a l’ensordiment de les sibilants en un temps molt més recent i per unes causes estructurals diferents. Si l’ensordiment de les sibilants (primer /ʤ/, després /z/, ) arrelava amb força fa uns 200 anys, el betacisme és molt més modern; a principis del segle XX pobles que ensordien les sibilants tenien /v/: Almenara i Sollana, per exemple. Jo mateix he sentit parlar als ancians del Perellonet (dins del terme municipal de València) amb fonètica apitxada però amb /v/. Continua llegint


jul.
2014

«N’hi havien», «n’hi han» i «n’hi hauran». La concordança del verb ‘haver’ locatiu

categories: General

Felip Gumbau Morera

En l’últim article que vaig publicar sobre el nom de les lletres, preguntava «com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes», i una lectora atenta em va advertir que havia comés una falta, és a dir, que devia haver escrit «n’hi ha de dos classes». El present article pretén donar una resposta clara i resumida a una qüestió profunda i controvertida, la prohibició d’escriure el verb haver locatiu en plural, la qual Joan Solà considerava, no debades, com a «una de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical».

a) ¿Què en diuen les autoritats lingüístiques?

La veritat és que la lectora que he esmentat adés tenia i té molts motius per a corregir-me, vist que ben bé totes les autoritats del català que consultem ens advertixen explícitament (com a norma) o implícitament (amb l’ús) que no és correcte o adequat l’ús del verb haver locatiu en plural. D’una banda, les gramàtiques i els mitjans de comunicació consideren que la concordança del verb haver locatiu és col·loquial i, consegüentment, no practiquen la concordança mai.

  • «És acceptable tant la concordança [hi han més cadires] com la falta de concordança [hi ha més cadires], però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional» (Gramàtica normativa valenciana)
  • «Tot i que en llenguatge col·loquial és molt habitual la concordança d’aquest verb amb el seu complement, en els usos formals se sol evitar. Hi han dos homes (col·loquial) / Hi ha dos homes (formal)». (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals)

D’altra banda, els diccionaris ni practiquen la concordança del verb haver locatiu ni la contemplen:

  • haver 3 1 tr. […] Hi ha homes molt dolents. (Diccionari de la llengua catalana)
  • haver 4. v. impers. […] Hi ha massa llibres en la prestatgeria. (Diccionari normatiu valencià)

Continua llegint


jul.
2014

Es publica un nou número de la revista Aula de Lletres Valencianes

categories: General

aula-lletres-3 còpia

Portada de la revista, obra de Manuel Boix

La Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar el número 3 (any 2013) de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia, la publicació de l’associació Taula de Filologia Valenciana; un volum de 350 pàgines de treballs sobre llengua, literatura i societat valencianes, estructurat en cinc parts:

Part primera. Estudis:

  • «L’ús de valencià: mirada al present i al futur. Reflexions per a un valenciasme transversal i majoritari», d’Abelard Saragossà.
  • «L’antic alt estil. Escorihuela i la dignificació en el segle XVIII», d’Antoni López Quiles.
  • «Els verbs tocar i cridar com a sinònims de telefonar», de Josep Lluís Navarro Peiró.
  • «Les normatives de les llengües lliures i en les dominades. El cas valencià», de J. Leonardo Giménez i Jordi Giménez Ferrer.

Part segona. Documents, experiències, propostes i informes:

  • «Guanyem el pati. Els nostres jocs populars a l’aula», de Francesc Gisbert i Muñoz.
  • «Noves tècniques, velles cultures. Una nova manera de transmetre consciència. L’experiència de la instal·lació expositiva: comarques valencianes: diàlegs amb el territori», de Vicent Artur Moreno.

Part tercera. Crítica literària:

  • «Rafa Arnal i La Solsida», de Jesús Huguet.
  • «Rosa Roig: un model lingüístic arrelat i molt ben orientat», d’Abelard Saragossà.

Part quarta. Ressenyes:

  • «La política lingüística al País Valencià. Ressenya de Bodoque (2009)», de Vicent Tasa.
  • «La lluita per la normalitat intel·lectual de les falles. Ressenya del llibre de Gil-Manuel Hernàndez i Martí, Foc de falla, articles pel al combat festiu. València, Obrapropia, 2011», de Jesús I. Català Gorgues.
  • «La transmissió familiar del valencià», de Josep Palomero.
  • «Vicent Josep Escartí. From renaissance to renaissanmce. (Re)creating valencian culture (15th-19th C.). Santa Bárbara: Publications EHumanista, 2012, 316 p.» de Carles Fenollosa Laguarda.
  • «Josep Ballester (Ed.) (2012) Sobre l’horrible perill de la lectura. València: Perifèric Edicions. 267 pàgines», de Joaquim López Río.

Part cinquena. Documents i parlaments de la III i IV Jornada sobre el valencià.

Podeu adquirir el nou número d’Aula per només 9 euros en qualsevol de les llibreries de la Generalitat –LliG– d’Alacant (Casa de les bruixes, passeig Doctor Gadea 10), Castelló de la Plana (Casa dels Caragols, carrer Major 78) i València (Centre Cultural de la Beneficiència, carrer Corona 36; o bé carrer Avellanes 14) o en la vostra llibreria habitual. També ho podeu fer per internet, des de les pàgines web de LliG i de Sendra Marco.


juny
2014

Ef, efe i efa: tres noms per a una lletra

categories: General

Felip Gumbau Morera

a) ¿Com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes?
Sant Isidor de Sevilla, en el seu famós llibre conegut com a Etimologies, del segle VII, dividia les consonants llatines en dos grups: d’una banda, les «semivocals», que són consonants que podem allargar, comencen per una e de suport i acaben amb el seu so (ef, el, em, en, er i es); d’altra banda, les «mudes», que són consonants que no podem allargar, comencen amb el seu so i afigen una e de suport (be, de, pe, te…). Doncs resulta que aquesta manera d’anomenar les consonants és la que ha existit en català des dels orígens. Eixa és la conclusió a què va arribar el filòleg gironí Albert Rossich en un article molt ben documentat: es diu «El nom de les lletres» i es va publicar la tardor de l’any 1999 a la revista Caplletra número 27 (es pot consultar en línia, per cert). És a dir que, orginàriament, el nom de les «semivocals» era monosíl·lab i no tenia cap vocal al final: es deien ef, el, em, en, er i es.

b) ¿Com es passa de ef a efe?
La nomenclatura tradicional de les «semivocals» (ef, el, etc.) es va mantindre intacta ni més ni menys que fins al segle XIX. Va ser llavors quan van nàixer les formes amb una e de suport (efe, ele, etc.), molt probablement per la influència del plural (pares / pare, efes / efe). Val a dir que eixa tendència, que es sol atribuir a l’omnipresent influència del castellà, apareix també en italià (effe) i en portugués (efe). I bé: en el segle XX, sembla que les formes noves amb la e de suport (efe) van esdevindre la tendència triomfant i van arraconar les formes tradicionals (ef) fins a deixar-les obsoletes. Continua llegint


juny
2014

Ampliació del termini de presentació de propostes

categories: General

Taula de Filologia Valenciana informa que s’ha ampliat el període de presentació de propostes de comunicacions per a la VI Jornada sobre el valencià. Les persones interessades en presentar una proposta disposen de temps fins al 30 de juny de 2014 per a fer-ho, inclusivament, seguint les condicions i instruccions establides en la convocatòria, que podeu consultar ací.

Pin It on Pinterest