Arxius de General - Pàgina 20 de 21 - Taula de Filologia Valenciana

Categoria: General

Es pot fer baix del llit

J. Leonardo Giménez

Ja podem, definitivament, fer qualsevol cosa “baix de” qualsevol lloc, sense ningú ens ho tatxe en una correcció ni ens pose falta en un examen. El Diccionari normatiu valencià entra eixa locució com a preposició, sense cap reserva pel que fa als usos de registre. La Gramàtica normativa valenciana, també, com l’esmentat diccionari, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja despenalitzava eixa locució amb la categoria d’adverbi preposicional, amb exemples com “Baix del bancal hi ha una bassa”, “Des de baix del Micalet no podem llevar la pancarta”. Ara, la institució normativa valenciana, amb el diccionari recentment publicat, ratifica normativament una locució pròpia de la parla valenciana, alhora que lògica i coherent. Perquè de la mateixa manera que “baix” és contrari de “dalt”, “baix de” ho és de “dalt de”, que la normativa sempre ha acceptat, i en canvi “baix de”, no. Este és un dels molts exemples que justifiquen la creació i existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè esta expressió i uns quants centenars de paraules i construccions ben valencianes i catalanes perifèriques han tingut (i encara tenen), en el model dit culte, l’estigma de barbarismes o castellanismes, a pesar que molts exemples com “despedir”, “mentira”, “peçó”, “rabo”, “redor (a la)”, “xillar” i algun miler més són paraules o expressions ben nostrades des de fa segles i, en molts casos, usades per les principals figures literàries del nostre Segle d‘Or. Una d’estes columnetes, fa uns quants mesos, es titulava “Ho podem fer baix del llit?”, en què comentava l’estranyesa, i la contrarietat divertida, que a una professora universitària, valencianoparlant i valencianotransmetent, li produïa que no es poguera fer res “baix del llit”. La xica, companya ocasional de tren amb destinació a Xàtiva, en jocosa conversa, evocava la famosa frase, traduïda al valencià, de “Debajo de la cama…”, “La mà de Maria i etc.”. Deia (jo) en la referida columneta que la normativa essencialista i sucursalismes diversos establien que no era correcte “baix de” i en el seu lloc calia dir i escriure “sota” i, en alguns casos, “davall/davall de”, correctes també, però com sempre, l’erudicisme i l’integrisme (sovint és el matex) reprimint la parla. Però si es vol que la normativa siga assumida pels usuaris ha de ser creïble, i la frase “Una donzella s’adormí baix d’un arbre”, que ja arreplegava el DCVB, ha de ser normativa. Com ho és ara, i d’ara en avant, encertadament, per acord de l’AVL.

Article publicat en Levante-EMV el divendres 4 d’abril del 2014.

Sobre la paraula «tio»

Eugeni S. Reig

Dedicat a Ferran Suay amb tot el meu afecte.

Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí AVŬNCŬLUS que significa ‘germà de la mare’.
Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l’usa ningú en el seu llenguatge espontani. No hi ha cap valencià que diga «el meu oncle», tots diem «mon tio». En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle XX, trobem diverses vegades la paraula onque, variant formal d’oncle que significa ‘persona de respecte’. Onque no significa ‘germà del pare o de la mare’ ni tampoc ‘cosí del pare o de la mare’, significa únicament i exclusivament ‘persona de respecte’. La forma onque s’usava amb eixe significat en el Monòver de començaments del segle XX, fa més de cent anys. No crec que hui en dia l’use ja ningú en el llenguatge espontani del carrer o de la família. Però la paraula sí que és coneguda per molt monovers, especialment pels que estan més conscienciats en conservar i recuperar les tradicions de la terra. Actualment hi ha a Monòver un grup musical que es diu L’onque Pere el Bandero que es dedica a recuperar cançons locals antigues i a cantar-les en públic. En les lletres que canten apareix sovint el mot onque, tan estimat pels monovers i que intenten reviure com un valuós patrimoni local. Continua llegint

Contornada, cansera i caramull

J. Leonardo Giménez

Un territori que envolta un lloc determinat és, genèricament, una “contornada”. Per exemple, “En el terme d’Alzira i en els de la contornada ara abunden les plantacions de caquis”. És una expressió amb sinònims com “en els/als voltants”, “en la rodalia”, “en els de la redor”. Eugeni S. Reig considera la contornada un nom de lloc en perill de desaparició i l’inclou en el seu excel·lent Valencià en perill d’extinció. La veritat és que no abunda en el valencià llibresc, que opta quasi sempre pel “voltant”, “Crevillent i els pobles del voltant formen un tot”, però també podem dir (i escriure) “Vilavella es troba en la contornada de Nules”, “Ha plogut per tota la contornada”. Abelard Saragossà arreplega esta expressió locativa en el seu El valencià de Bernat i Baldoví, que és també pròpia d’altres variants de la llengua, també sinònima de “contrada”, “Desert d’amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada”, canta Raimon, musicant el boníssim poema Desert d’amics de Jordi de Sant Jordi.

Continua llegint

Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià

Felip Gumbau Morera

1. Introducció

Moltes han sigut les reaccions que ha generat la publicació recent del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), la major part d’elles, de caràcter polític i sentimental, obsessionades per la definició de valencià, i algunes altres, de caràcter filològic, interessades en destacar-ne els aspectes negatius. Però ja va sent hora, ara que ja han passat uns dies de la publicació i s’ha escampat la polseguera mediàtica que havia alçat, que parlem del Diccionari Normatiu Valencià amb la justícia que es mereix, ni desprestigiant-lo ni glorificant-lo, sinó aportant dades i arguments necessaris. Només amb eixe criteri i amb la sensatesa que caracteritza el sector compromés de la societat valenciana, podrem valorar els molts encerts que té el diccionari, com tractaré de mostrar, però també algun defecte, que també en té. Continua llegint

Xurros, els valencians del riu blanc

Josep Saborit Vilar

En el meu parlar heretat, el de la Plana Baixa, diem xurros als habitants de llengua castellanoaragonesa de les valls altes del Millars i Palància. Sempre ho havem dit d’eixa manera, com diem castellans als que parlen castellà o gallecs als que parlen gallec; la cosa és així de natural, sense intenció pejorativa. És normal que identifiquem l’origen d’una persona amb la seua llengua, per això els xurros no poden ser qualificats com a castellans, perquè històricament no parlaven castellà. Continua llegint

Pin It on Pinterest