Josep Saborit Vilar
Sovint s’ha afirmat, amb molt poca pedagogia i amb uns efectes col·laterals extraordinàriament negatius, que el bon valencià és el de les comarques al nord i al sud de la zona que ensordix les sibilants. Esta tesi, que ha quallat tant en el pensament acadèmic com en el popular, ha convertit el valencià central en el paradigma de tot allò que podem considerar repudiable: incorrecte, castellanitzat, corrupte, etc. Com veurem en este punt, cal analitzar la qüestió de l’apitxat defugint tota una sèrie de creences acientífiques sobre la naturalesa del parlar d’estes comarques.
Com déiem al principi del curs, la diferència principal entre l’apitxat i el valencià general només implica l’absència de dos fonemes: les sibilants sonores de cosa i roja.
Tot i que el betacisme s’associa a l’apitxat, realment no hi ha relació entre una cosa i l’altra. El betacisme ha vingut a unir-se a l’ensordiment de les sibilants en un temps molt més recent i per unes causes estructurals diferents. Si l’ensordiment de les sibilants (primer /ʤ/, després /z/, ) arrelava amb força fa uns 200 anys, el betacisme és molt més modern; a principis del segle XX pobles que ensordien les sibilants tenien /v/: Almenara i Sollana, per exemple. Jo mateix he sentit parlar als ancians del Perellonet (dins del terme municipal de València) amb fonètica apitxada però amb /v/.;
A més a més, tingam en compte que els parlars del Maestrat i la majoria dels de Catalunya no ensordixen les sibilants i quasi tots són absolutament betacistes. Pareix clar, doncs, que eixos processos no tenen un vincle històric.
Separat el betacisme, trobem que la fonètica tradicional apitxada és molt semblant a la del valencià general i que qualsevol parlant d’esta zona pot incorporar fàcilment els dos fonemes que no coneixen estes comarques: /z/ i /ʤ/. Com veurem més avant, la distància entre el central tradicional i l’estàndard oral no és més gran que la que puga haver-hi en altres casos. Considerem, per exemple, el parlar tradicional de Castelló de la Plana, que per a moltes persones del cap i casal, representa un sistema lingüístic molt més pur que el propi. El castellonenc capitalí té estos trets fònics:
- Pronuncia igual gots i goig, setze i setge; tots dos parells sonen “goig” i “setge”.
- No diferencia gens ix i is.
- La vocal oberta ò es tanca en ó quan seguix u i per tant sonen igual sou (verb ser) i sou (salari)
- Atés que no s’articulen les plosives darrere de nasal, no hi ha distinció entre pon (de pondre) i pont (construcció).
No hem fet este exemple perquè algú pense que el castellonenc és un parlar corrupte o empobrit. El que volem demostrar és que la distància entre l’estàndard i el central no és més gran que la que puga haver-hi en altres casos. Molts parlars no apitxats manquen d’algun fonema del repertori conservador del valencià general i no per això deixen de ser formes dignes de parlar el valencià.
Ara bé, si ens cal tindre un estàndard per a tots els valencians, és positiu que eixe model adopte el millor de cada parlar valencià i que tots els valencians s’acostumen a emprar amb naturalitat fonemes que puguen no existir en el seu vernacle. Açò ho aconseguirem afavorint una visió de l’estàndard oral com a resultat de la suma del millor valencià de cada comarca, on cap parlar estiga exclòs, tampoc, evidentment, el valencià central.
És positiu, doncs, que el valencià oral culte tinga les sibilants sonores que empra amb fluïdesa el castellonenc, però també cal que eixe model vehicule un fonema /∫/ palatal clar o que articule els aplecs consonàntics que oposen llets i lleig, pon i pont, com fan la majoria dels parlants de la zona central.
Malauradament, l’ensenyament de l’estàndard s’ha basat sovint en condemnar certs trets fònics i el resultat d’esta mala pedagogia ha acabat desprestigiant, com en este cas, tot el conjunt dialectal del Centre; com si res hi aprofitara, com si tota esta zona fóra un desastre lingüístic.
Com diem, cal que l’ensenyament de l’estàndard oral no cree més complexos a la població valenciana i que siga un ensenyament responsable, que potencie l’ideal d’integració del millor valencià de cada comarca. Estem convençuts que amb este plantejament positivista i equànime, aconseguirem un millor ensenyament del valencià: ensenyar sense desprestigiar, sense augmentar les inseguretats.
En el cas del valencià, no podem permetre que ningú cree imatges catastrofistes d’una part dels nostres dialectes, primerament perquè no hi ha cap catàstrofe en el valencià tradicional i segona perquè ens cal actuar amb intel·ligència: moltes famílies valencianes s’han passat al castellà precisament perquè han assimilat conscientment o inconscientment que la nostra llengua és globalment defectuosa i que no aprofita per a res. Allò més irònic és que els valencians quan parlen castellà no tenen cap inseguretat, fins i tot quan des del punt de vista normatiu el seu parlar castellà conté tants o més elements no estàndards que quan parlen el seu valencià col·loquial heretat.
No cal dir que els valencians que lluitem perquè la nostra llengua no perda terreny en la nostra societat no podem actuar d’una manera irresponsable potenciant eixos estereotips negatius que el valencià ha acumulat durant molts anys.
Fragment del treball «Fonètica tradicional i fonètica estàndard: unes consideracions sobre l’estàndard oral valencià» (pàg. 22-23), dins del XXIX Cursos d’estiu, Valencià, juliol 2012. La llengua en el seu context VI. La llengua oral en els mitjans de comunicació.