Article publicat originalment en Levante-EMV el 30 de juliol de 2020,
per Leo Giménez, president del Cercle Isabel de Villena.
En esta pandèmica primavera passada hem tingut dos notícies negatives en l’àmbit de la política lingüística i normalització del valencià. El Tribunal Suprem (TS) i el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) han emés sentències contràries a disposicions de la Generalitat. Per una banda, contra el decret del Consell que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat, en el cas del TS, i, per l’altra, contra alguns articles del decret que regula l’Oficina de Drets Lingüístics, resolució acordada pel tribunal valencià. Sentències amb un alt contingut d’eixa visió o posició centralista i escassament respectuosa que caracteritza bona part de la legislació espanyola referida a «les altres llengües espanyoles», que diu la Constitució, però basades en la llei, encara que amb una interpretació molt restrictiva d’esta.
Les sentències contra decrets o resolucions relacionats amb la política lingüística del Consell o d’organismes seus són una constant des de 2015, a pesar dels advertiments previs d’il·legalitat del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana. Determinacions auspiciades pel corrent lingüiste essencialiste del valencià, instal·lat en la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), que pareix que li troba gust a proposar articulats en les disposicions legals susceptibles de ser recorreguts i anul·lats per les instàncies judicials. Sembla que hi ha qui viu a gust en la retroalimentació conflictiva, en el pleit permanent i en provocar frustracions idiomàtiques als/a les valencianoparlants. I estes situacions es repetiran si no hi ha canvis legals, en la llei espanyola i en la valenciana, i si no hi ha canvis en l’actuació de l’organisme competent de política lingüística de la Generalitat.
Tenint en compte els condicionants legals, polítics, les sentències i els recursos constants sobre prescripcions de la política lingüística, aixina com el sectarisme i els erros continus dels responsables actuals d’eixe departament, es posa de manifest la necessitat d’un nou pacte pel valencià entre tots els partits, o almenys d’una majoria qualificada, presents en les Corts, que perfile els eixos d’una política lingüística consensuada, i decidida i ferma alhora, i que el valencià es lleve del debat polític i deixe de ser una arma llancívola i recurrent en campanyes electorals i en sessions parlamentàries i, sobretot, deixe de ser un element de judialització permanent. I que pose el valencià en el lloc destacat que li correspon com a llengua pròpia dels valencians i valencianes, en l’Administració i en totes bandes. Un pacte que faça que la política lingüística i el foment i ús del valencià no basculen en funció de quin partit, ideologia o corrent en lliça els dirigix. Un acord de llarga duració i sense vaivens confusionistes i paralitzants. Ara mateix, des de la DGPL, amb decrets i resolucions recurribles, amb criteris lingüístics, i productes derivats, com el traductor Salt.usu, excloents o marginadors de bona part del valencià real i genuí i tributaris del patró lingüístic catalanooriental, s’està sembrant la llavor per tal que es torne a donar un nou basculament de la política lingüística quan es produïsca un canvi polític en la Generalitat o canvien la direcció i els criteris d’actuació en l’organisme competencial en eixa matèria.
Ja es va fer un gran pacte pel valencià en l’elaboració i aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en 1983, que va ser aprovada en les Corts sense vots en contra. I se n’han fet altres després, com el que va permetre la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre altres motius, per a la superació del conflicte lingüístic valencià. Un d’estos pactes, amb el PSPV-PSOE en el Consell i l’altre, amb el Partit Popular. Però, a més, i sobretot, cal un pacte d’Estat que propicie una reforma constitucional i/o una llei de llengües que reconega i establisca que les diferents llengües espanyoles, a banda del castellà, entre elles el valencià, siguen també oficials en els àmbits administratius de tota Espanya, amb el grau i forma que es determine. Llevar la càrrega de marginalitat que suposa l’article 3 de la Constitució, per a les altres llengües espanyoles, és fonamental per a evitar conflictes i col·lisions polítics i judicials i per al ple reconeiximent de l’Espanya diversa i plurilingüe realment existent.