El pròxim dissabte 19 d’octubre celebrarem la XI Jornada sobre el valencià̀, dedicada a la pedagogia (llengua i literatura), l’ús social i la normativa, en l’històric Castell d’Alaquàs.
Vos presentem el programa i vos animem a difondre’l i a compartir-lo.
9:30. Parlaments dels representants de l’Ajuntament d’Alaquàs, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Caixa Popular i Taula de Filologia Valenciana.
10:00. Entrega dels premis «Joaquim Garcia Girona» i «Jordi Valor» a les dos millors comunicacions.
10:15. Paraules de Rafael Roca sobre el castell d’Alaquàs.
10:30. Presentació del llibre «Celebrar Sant Vicent: festa i literatura. La ciutat de València i els festes dels centenars de la canonització de sant Vicent Ferrer (1455-1955)», de Vicent Josep Escartí.
11:00. Conferència d’Antoni López Quiles en el marc de l’Escriptor de l’Any de l’AVL dedicat a sant Vicent Ferrer: «Xàrcies i perles. L’estructura del sermó vicentí»
11:30. Descans
12:00. Comunicacions:
• «El llenguatge com a agent d’igualtat». Immaculada Navarro Tomás. • «La insuficient reducció de les dièresis». Leo Giménez. • «Grans motius per a amar la llengua valenciana». Jordi Cassany Bates. • «Les preposicions per i per a en Fabra», de Maria Giménez Serrano. • «Abandó dels programes i diccionaris SALT i substitució per la nova plataforma SALT.USU. Conseqüències. Proposta». Col·lectiu Cercle Isabel de Villena. • «El refranyer a l’escola, fomenta i millora la docència del Valencià», de Miguel Cervera Sanz. • «Didàctica de l’entrevista: de l’expressió oral a l’expressió escrita». Crisòstoma Morilla Garcia.
La jornada acabarà amb el tradicional dinar de germanor i, posteriorment, tindrà lloc l’Assemblea anual de Taula de Filologia Valenciana.
L’associació Taula de Filologia Valenciana es congratula de convidar-vos a la presentació del número 6 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia, que tindrà lloc el dijous 25 d’abril, en Castelló de la Plana. Serà a les 11:30 en el Pati de l’Edifici Les Aules de la Diputació de Castelló.
Reproduïm tot seguit l’índex de la revista:
Estudis
«El valencià de la Plana dins del valencià general».
Josep Saborit Vilar
«De la categoria a l’oració. Principis elementals de la sintaxi».
Felip Gumbau Morera
«Preposicions de superioritat (dalt, damunt i sobre) en Fabra. Fonaments (1891-1912)».
Joaquim Sanç Ureña
Documents
«El futur de Aula de Lletres en la nova situació sociopolítica».
Josep-Àngel Mas Castells (Universitat Politècnica de València)
«Autors i tendències de la literatura infantil i juvenil valenciana actual (1975-2014)».
Francesc Gisbert i Muñoz
Ressenyes. Parlaments
«Ressenya del llibre col·lectiu Canvi d’agulles (2015). Per un català irònic, burleta i divertit».
Carles Cabrera
«Paraules de benvinguda del sr. Antoni Meneu i Gaya, regidor de Cultura, Publicacions i Normalització Lingüística de l’ajuntament de Betxí als assistents a la VI Jornada sobre el valencià».
Totes les llengües de cultura del nostre voltant, el castellà, el francés o l’anglés, tenen gran quantitat de materials didàctics destinats a ensenyar fonologia normativa (ortologia) a tota classe d’estudiants. Els sons del valencià ha sigut dissenyat amb eixa finalitat: descriure i ensenyar la fonologia del valencià a tots els estudiants, als parlants natius de valencià i també als qui no ho són.
El fet és que, encara ara, la pronúncia genuïna del valencià rep molt poca atenció en els àmbits acadèmics. Per eixe motiu, amb el pas de les generacions, ha començat a ser normal l’extensió de fenòmens fonològics que eren insòlits fa només trenta anys, com la pronúncia idèntica de la vocal oberta de set (el número) i la tancada de set (‘ànsia de beure’), la tancada de sord (‘que no sent’) i l’oberta de sort (‘afortunat’) o l’igualament de les consonants finals en Lluís i lluïx i en all i ai. Els sons del valencià pretén revertir tots eixos fenòmens d’empobriment fonològic i vehicular un model fònic ric i genuí, el que encara usen amb normalitat la major part dels parlants de valencià. Per a aconseguir eixe objectiu, al costat d’explicacions concises i exercicis, el quadern inclou 81 fitxers d’àudio il·lustratius que vos ajudaran a distingir i produir adequadament tots els fonemes del valencià tradicional.
«La fonologia del valencià és la seua música. Podem parlar el valencià, però si no coneixem la seua fonologia, el valencià perd eixa música que el fa particular».
Moltes gràcies, Maria Josep i Ramon. Soc Josep Saborit, soc natural de les Alqueries, el poble veí. ¡Per una vegada Vila-real, Borriana i Alqueries en una taula inaugural! Hauria de ser sempre així, perquè són pobles molt germans i agermanats.
En primer lloc vullc agrair en nom de Taula de Filologia la tasca de l’Ajuntament de Borriana ajudant a organitzar esta desena Jornada de Taula de Filologia, la presència de Ramon Ferrer, dels acadèmics de l’Acadèmia Valenciana (Josep Palomero, Abelard Saragossà…), els membres de Taula, els amics de Taula, que esteu ací tots. Vullc dir-vos moltes coses. Mireu: jo vaig tindre la sort (ara ho veig com a una sort) de nàixer en un carrer que era mitat d’Alqueries i mitat Borriana. Jo no entenia que hi haguera una frontera enmig d’un carrer. La meua iaia vivia en les Alqueries i nosaltres vivíem en la part de Borriana. Era una cosa curiosa. Amb el temps he arribat a entendre, investigant, que realment érem la mateixa cosa: érem pobles germans. Jo tinc sang de les Alqueries, tinc sang de Betxí, tinc sang de Borriana: els Blasco, els Borillo, els Llàtzer, els Alcaide, dels Bodí, dels Almela. Són pobles germans, a més, han sigut sempre germans. Eixe és l’esperit per a mi de la comarca de la Plana i de tot este País nostre, Valencià.
Borriana ha sigut tot per als valencians.
¿Què representa Borriana? I açò són paraules que dedique a les persones que no sou d’este rogle i que heu vingut hui, possiblement alguns per primera vegada en la vostra vida. ¿Què ha sigut i què ha representat Borriana per als valencians? Borriana ha sigut tot per als valencians. Mireu: quan els nostres avantpassats venien del nord (part dels nostres avantpassats, clar, perquè tenim sang de moltes terres diferents) venien d’Occitània, de Catalunya, de l’Aragó, feien eixe camí llarg, duríssim, en carro, travessaven les terres de l’occident de Catalunya, arribaven al nord del Regne de València… quan estaven ja quasi a punt d’arribar a Borriana, succeïa un fet que els provocava crits d’admiració i d’èxtasi: era la primera vegada que veien la mar. I això passava aproximadament en… hi ha un camí en Borriol, un altre que ix per Benicàssim… en eixe lloc veien la mar. I eixa sensació d’haver vist un paisatge i una geografia que desconeixien absolutament arribava al seu clímax en l’arribada a Borriana. Una ciutat verda, com deien els valencians musulmans, rodejada de cultius, de canya de sucre, d’arrossars, de llacunes… De totes eixes llacunes ens queda eixe Clot de la Mare de Déu, que encara guarda l’esplendor d’una altra època. Són molts els protovalencians que varen arribar a Borriana com a la seua primera destinació, aquella destinació que anhelaven des dels seus pobles de l’actual franja aragonesa, del Pirineu, d’Occitània… I molts d’eixos valencians de primera i segona generació en acabant continuaren el camí cap al sud. I jo vos assegure que sempre guardaren en el seu record i la seua memòria l’haver viscut en Borriana, haver conegut Borriana, perquè tots passaven per ací.
Volem una societat valenciana que s’identifique amb la llengua normativa.
Ja passant a esta taula, a esta Jornada de Taula de Filologia Valenciana. Són ja deu jornades dedicades al valencià. Deu anys d’estudi i reflexió al voltant del valencià, que cada u fa des de la seua opinió, evidentment, però amb un esperit ideològic que ens ha unit sempre a tots: volem un valencià ple de bona salut, volem una societat valenciana que s’identifique amb la llengua normativa, amb la llengua dels àmbits acadèmics, en definitiva, amb eixa llengua que han sentit als nostres pares i als nostres avis. Durant estos deu anys hem intentat desmitificar tantes creences errònies i infundades amb què el món de la filologia ha jutjat el valencià. Recordeu aquelles etiquetes de «no admissible», «arcaic», «dialectal». Realment, l’únic valencià adequat o correcte és el que ningú parla, el que ningú ha deprés. ¿Quin guany podem obtindre formant la idea -absolutament injusta- que del valencià popular res aprofita? Ara, algunes persones que ocupen llocs de responsabilitat en matèria de Política Lingüística volen tornar a eixos antics plantejaments sobre el valencià. Novament, per a estes persones, el valencià està ple de col·loquialismes, familiarismes, coses no admissibles, arcaiques o dialectals. En definitiva, algunes coses només aprofiten, com diuen ells, per a reflectir els discursos del Tribunal de les Aigües de València…
¿Quin guany obtenim amb la idea que del valencià popular res aprofita?
I per a acabar. El valencià ha tingut durant massa temps una consideració social molt baixa. I per causa d’eixa consideració social tan baixa moltes persones decidiren, pel bé dels seus fills, interrompre la transmissió del valencià. Això ha sigut una desgràcia que hem patit. I jo em faig la següent pregunta: ¿No vos pareix trist que siga per causa també de l’ensenyament del valencià que moltes persones hagen decidit no continuar parlant valencià als seus fills pensant que el seu valencià no és prou digne? És una pregunta que jo pense que absolutament tots, també els que estan en terrenys ideològics molt allunyats del que representa Taula, s’haurien de fer i s’haurien de plantejar. I bé, fins ací queda inaugurada esta desena Jornada de Taula de Filologia Valenciana. Espere que siga profitosa, com diu Maria Josep, que xaleu, com diem ací al nord del País Valencià i que hi haja bona cosa d’aportacions ideològiques valuoses per a eixe propòsit que ens unix, que és que esta llengua tinga la dignitat social que es mereix. Moltes gràcies a tots.
Pin It on Pinterest
Este lloc web utilitza galletes funcionals i 'scripts' externs per a millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant per esta pàgina s'entendrà que accepteu este ús.D'acordNoPolítica de privacitat