Taula de Filologia Valenciana publica una sèrie d’articles a fi de fer-se una idea global del «Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat» i de la sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos que es varen interposar contra eixa norma.
Este escrit de Rudolf Ortega, filòleg i corrector barceloní, analitza el significat de la sentència. Va ser publicat originalment en El País el 17 de juny de 2020.
Suposo que ens hem tornat tots bojos. Aquesta setmana s’ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem sobre el recurs de la Generalitat Valenciana a la impugnació del seu decret per part del Tribunal Superior de Justícia valencià, que va anul·lar la possibilitat que des de València es puguin comunicar amb la llengua pròpia amb Catalunya i les Balears i obliga a fer servir el castellà. I deia que ens hem tornat tots bojos perquè, des de Catalunya estant, especialment des de les files sobiranistes, s’ha vist la decisió del Suprem com un nou atac a la nostra escassa sobirania i com un afront a la unitat de la llengua. És sabut que el Suprem ha desestimat el recurs valencià, però està molt lluny de la realitat que això comporti que les comunicacions hagin de ser en castellà.
De seguida s’han succeït les declaracions estrafetes i grandiloqüents. Acció Cultural del País Valencià, per exemple, afirma que “el Tribunal Suprem espanyol ataca l’autogovern del poble valencià i fins i tot la ciència”, mentre que el president de Generalitat catalana, Quim Torra, citant un titular de Vilaweb que és obertament fals (“El Suprem obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se exclusivament en castellà”), ha trobat un argument per apuntar cap a una desobediència de fireta: “Acatar aquesta sentència seria acceptar una burla monstruosa i ignominiosa a la nostra llengua. Per descomptat, la Generalitat de Catalunya seguirà comunicant-se en català, llengua comuna, amb els governs de les Illes i del País Valencià”. Torra pot dir el que vulgui, però si els respectius directors generals de Política Lingüística es comuniquen en català entre ells no serà per cap acte de rebel·lia.
No és aquest el lloc per defensar el Tribunal Suprem, tal vegada ja hi ha hagut ocasions perquè cadascú se n’hagi fet una opinió, i no tenim la pretensió de desmentir-la. Però altra cosa és que des d’alguns sectors s’utilitzi la llengua en benefici propi, a través d’una victimització que sembla endèmica i de la lectura esbiaixada de titulars que serveixen per atiar la parròquia. Perquè la sentència, més que pretendre prescriure en quina llengua s’han de comunicar les autonomies, o més que interferir en la consideració de la igualtat entre el català i el valencià (reconeguda pel Tribunal Constitucional), és un mer i simple marcatge de territori.
Qui s’hagi llegit la sentència ja deu saber per on van les coses. Si és que algú se l’ha llegida. El Tribunal Suprem desestima completament el recurs de la Generalitat valenciana en aplicació de l’article 15.3 de la Llei de Procediment Administratiu Comú de les administracions públiques, que diu així: “L’Administració Pública instructora haurà de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests que hagin de tenir efecte fora del territori de la Comunitat Autònoma i els documents dirigits als interessants que així ho sol·licitin expressament. Si haguessin de tenir efectes en el territori d’una Comunitat Autònoma on sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no serà necessària la seva traducció”. Repetim: no serà necessària la seva traducció. I es tanca la sentència com una qüestió de competències: “La regulació autonòmica en la disposició reglamentària impugnada manca en conseqüència de cobertura competencial i ha de ser anul·lada”.
La sentència doncs és molt clara i té un missatge ben diferent del que ens ha arribat. Les diverses administracions amb llengua pròpia no tenen cap necessitat de fer servir el castellà entre elles, ni tan sols estan obligades a adjuntar la traducció dels documents que es tramitin. Així mateix ho estableix la legislació estatal. Per descomptat, no estan obligades a fer servir el castellà en exclusiva i Quim Torra podrà escriure a Ximo Puig en català. El Suprem, en tot cas, ha optat per delimitar el terreny de joc i ha recordat que és ell qui posa les normes, que preval la legislació estatal per davant del que puguin fer les autonomies, i que si dues comunitats poden fer servir la mateixa llengua és perquè l’Estat ho permet, no pas perquè comparteixin àmbit lingüístic i tinguin prou sobirania per legislar sobre una cosa així.
De fet, el missatge és aquest: l’Estat ens posa la mà a l’espatlla i ens recorda quines són les coses que ens deixa fer. Amb aquella magnanimitat.
