Josep Saborit Vilar

Sovint s’ha afirmat, amb molt poca pedagogia i amb uns efectes col·laterals extraordinàriament negatius, que el bon valencià és el de les comarques al nord i al sud de la zona que ensordix les sibilants. Esta tesi, que ha quallat tant en el pensament acadèmic com en el popular, ha convertit el valencià central en el paradigma de tot allò que podem considerar repudiable: incorrecte, castellanitzat, corrupte, etc. Com veurem en este punt, cal analitzar la qüestió de l’apitxat defugint tota una sèrie de creences acientífiques sobre la naturalesa del parlar d’estes comarques.

Com déiem al principi del curs, la diferència principal entre l’apitxat i el valencià general només implica l’absència de dos fonemes: les sibilants sonores de cosa i roja.

Tot i que el betacisme s’associa a l’apitxat, realment no hi ha relació entre una cosa i l’altra. El betacisme ha vingut a unir-se a l’ensordiment de les sibilants en un temps molt més recent i per unes causes estructurals diferents. Si l’ensordiment de les sibilants (primer /ʤ/, després /z/, ) arrelava amb força fa uns 200 anys, el betacisme és molt més modern; a principis del segle XX pobles que ensordien les sibilants tenien /v/: Almenara i Sollana, per exemple. Jo mateix he sentit parlar als ancians del Perellonet (dins del terme municipal de València) amb fonètica apitxada però amb /v/. Continua llegint