Felip Gumbau Morera
En l’últim article que vaig publicar sobre el nom de les lletres, preguntava «com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes», i una lectora atenta em va advertir que havia comés una falta, és a dir, que devia haver escrit «n’hi ha de dos classes». El present article pretén donar una resposta clara i resumida a una qüestió profunda i controvertida, la prohibició d’escriure el verb haver locatiu en plural, la qual Joan Solà considerava, no debades, com a «una de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical».
a) ¿Què en diuen les autoritats lingüístiques?
La veritat és que la lectora que he esmentat adés tenia i té molts motius per a corregir-me, vist que ben bé totes les autoritats del català que consultem ens advertixen explícitament (com a norma) o implícitament (amb l’ús) que no és correcte o adequat l’ús del verb haver locatiu en plural. D’una banda, les gramàtiques i els mitjans de comunicació consideren que la concordança del verb haver locatiu és col·loquial i, consegüentment, no practiquen la concordança mai.
- «És acceptable tant la concordança [hi han més cadires] com la falta de concordança [hi ha més cadires], però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional» (Gramàtica normativa valenciana)
- «Tot i que en llenguatge col·loquial és molt habitual la concordança d’aquest verb amb el seu complement, en els usos formals se sol evitar. Hi han dos homes (col·loquial) / Hi ha dos homes (formal)». (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals)
D’altra banda, els diccionaris ni practiquen la concordança del verb haver locatiu ni la contemplen:
- haver 3 1 tr. […] Hi ha homes molt dolents. (Diccionari de la llengua catalana)
- haver 4. v. impers. […] Hi ha massa llibres en la prestatgeria. (Diccionari normatiu valencià)
;
Finalment, les universitats condemnen taxativament la concordança:
- «El verb haver-hi […] no canvia de nombre, sinó que és invariable (hi ha, hi havia, hi haurà, hi pot haver, etc.)».(Universitat Oberta de Catalunya)
- «Seguint l’ús normatiu tradicional, no es fa la concordança entre el verb i el sintagma nominal». (Universitat de Barcelona)
- Recorda que el verb haver-hi no té plural». (Universitat Politècnica de Catalunya)
- Haver-hi, sempre en singular: Hi ha molts ferits / *Hi han molts ferits». (Gramàtica zero)
b) ¿Per quina raó està «prohibida» la concordança?
El missatge que rep l’usuari de les autoritats lingüístiques és unitari i clar: «No podem dir Hi han moltes persones, sinó que hem de dir Hi ha moltes persones». Per a que tantes institucions ens donen la mateixa norma, darrere hi deu haver una raó de pes molt gran. Tanmateix, si comencem a furgar i cerquem explicacions que justifiquen eixa norma, no en trobem ni una ni mitja. Ja és sospitós que la norma siga dirigista («es considera més adequada») o negacionista («no canvia de nombre»).
Joan Solà, en el llibre Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), ja advertia que la màxima autoritat normativa (Pompeu Fabra) no deia res sobre la concordança del verb haver locatiu en la gramàtica de 1918. Solà se’n sorpén: «Jo no sabia que els codis normatius no prohibeixen la concordança, i estic segur que no ho sabia absolutament cap lector ni cap professional». Posteriorment, en la gramàtica de 1956, Pompeu Fabra deia que les construccions Hi han dos homes, Hi havien moltes dificultats i Si hi haguessin més cotxes, «llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però potser algun dia s’hauran d’admetre en la llengua escrita». Solà alertava l’any 1999 que l’Institut d’Estudis Catalans havia adulterat l’última part del fragment, ja que Fabra havia escrit «tanmateix no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita».
Joan Solà estava convençut que no hi havia cap fonament per a prohibir la concordança del verb haver locatiu, i que la regla ens havia arribat per una «mala fixació». Esta és la veritable raó de la «prohibició», tal com conclou Solà: «A finals del segle XIX, les gramàtiques castellanes del Principat es preocupaven molt de prohibir la concordança que els catalans feien parlant en castellà. Vet aquí l’embolic: per culpa del castellà abandonàvem un tret que era totalment genuí i coherent».
c) ¿Què diuen la majoria dels parlants actuals?
L’any 1923, en una de les Converses filològiques, Pompeu Fabra admetia que «el llenguatge parlat sol posar el verb haver en plural quan l’acompanya un nom o un pronom en plural; així, hom diu comunament hi han quatre homes, hi han hagut molts morts, hi hauran molts convidats, etc». Una consulta que va fer l’any 2003 la Comissió de Gramàtica de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans al Fòrum d’Estandardització, que està publicada a la Xarxa, conclou que la concordança del verb haver locatiu és gairebé inexistent a les Illes, és general a València i és majoritària a Catalunya. Fa la impressió, per tant, que la immensa majoria de parlants deuen fer la concordança.
Davant d’eixa realitat, la raó per a prohibir la concordança del verb haver locatiu hauria de ser molt important, ja que pretendria que la majoria dels parlants de la llengua canviaren la seua manera de parlar; un tal esforç hauria de ser per una causa molt justa. Ens trobem, però, que no hi ha cap argument (o «cap raó prou forta», com deia Fabra) que justifique la prohibició. No només els hem de dir als usuaris que fan la concordança que deixen de fer-la, cosa prou dura emocionalment, sinó que, a més, no sabem per què no la poden fer. Demanar als parlants que canvien la seua manera de parlar només té sentit si hi ha una raó de pes que motive el canvi, i els lingüistes estem moralment obligats a explicar-la; altrament, en comptes d’aportar respostes argumentades als parlants, els enforfoguirem de dogmes.
d) ¿Per què la majoria dels parlants actuals fan la concordança?
Per a respondre eixa pregunta, hem d’explicar l’origen i l’evolució del verb haver. El lingüiste que més bé ho ha il·lustrat (o l’únic que ho ha fet) és Abelard Saragossà en el capítol cinqué del llibre Reivindicació del valencià. Una contribució (2007). Intentaré explicar ara una part del seu raonament en poques paraules.
En els orígens, el verb haver significava ‘tindre’, com avui en dia passa amb el verb avere en italià o el have en anglés. Així, en l’època medieval, en comptes de dir No tingues por!, deien No hages por!. Però, ben prompte, este verb transitiu equivalent a tindre va patir una evolució sintàctica i semàntica en català (i també en francés, en castellà i en portugués), i va començar a expressar un valor locatiu pròxim al verb existir: ‘existir una cosa no coneguda en un lloc’. Podríem dir que el verb haver va passar de ser un verb transitiu equivalent a tindre (La plaça havia moltes persones) a ser un verb intransitiu equivalent a existir (En la plaça (hi) havia moltes persones). Notem que esta noció és expressada pel verb ser en italià (c’è) i en anglés (there is).
Fixem-nos ara en la forma. Al principi, en la llengua medieval i moderna, el verb haver locatiu era defectiu, és a dir, només es conjugava en tercera persona del singular (havia, ha, haurà…). Ho demostren els exemples que dóna el Diccionari català-valencià-balear en l’accepció III de haver, els dos primers encara sense el pronom hi: Que pocs albergs auie en Gosal (segle XIII); Libre ahont havie setze querns (segle XVI); Encara que hi haja molts prínceps y cavallers (segle XVII). Però va ser a partir de la segona mitat del segle XIX quan va començar a propagar-se la concordança en el valencià i en el català oriental, la qual, com hem vist adés, és actualment majoritària.
La concordança no és més que una manifestació morfològica (la fase final) d’una evolució sintàctica i semàntica, que consistix en passar d’un verb transitiu equivalent a tindre (La plaça ha moltes persones) a un verb intransitiu equivalent a existir (En la plaça hi ha moltes persones). Com a conseqüència, el constituent que va després del verb haver va passar de ser l’objecte (o complement directe) a ser el subjecte.
La plaça ha moltes persones. [objecte]
En la plaça (hi) ha moltes persones. [subjecte]
Si en el català contemporani hem passat majoritàriament de dir Hi ha moltes persones a dir Hi han moltes persones, no és per cap «deformació» de la llengua, sinó, ben al contrari, per un procés predictible de regularització: els parlants, «lògicament», hem fet concordar el verb amb el subjecte, que és com actuen tots els verbs, malgrat que el subjecte vaja després del verb. Així, diem majoritàriament Hi han moltes persones igual que diem Existixen moltes persones o Vénen moltes persones. Si no diem *Existix moltes persones ni *Ve moltes persones, és lògic i esperable que els parlants tendim a dir Hi han moltes persones, més que no Hi ha moltes persones, que és una forma irregular. De fet, és així com actuen l’italià (Ci sono molte persone) i l’anglés (There are many people). I, per molt sorprenent que ens parega, també actua així una gran part del castellà (excepte en present): Allí habían muchas personas. Mañana aquí habrán muchas personas.
e) Aleshores, el verb haver locatiu ¿és transitiu o intransitiu?
La manera d’actuar dels diccionaris normatius (inclòs el diccionari castellà) va en el camí d’intentar justificar una cosa injustificable: per a demostrar que el verb haver locatiu és invariable, consideren que és «impersonal» o inclús «transitiu», és a dir, que el constituent que el seguix seria un objecte (complement directe) i, per tant, no hi hauria subjecte ―cosa del tot impossible, perquè no pot exisitir una predicació sense un subjecte. És més: ¿per què el verb existir és catalogat com a intransitiu i el verb haver locatiu és transitiu? A més, encara que eixes etiquetes errònies justificarien la manca de concordança, no explicarien per què la majoria dels parlants fan la concordança.
f) ¿Quins efectes té una norma sense fonament?
Trobant explicació al tema, hem arribat a la conclusió que la norma que establixen les autoritats lingüístiques de forma unitària i clara no només no té cap fonament, sinó que va en contra de la tendència natural de la llengua a fer desaparéixer irregularitats i, encara més, amaga la realitat i fins i tot la nega. Establir una norma sense cap fonament, com la de cal dir Hi ha moltes persones, i no Hi han moltes persones, lluny d’aportar solucions, provoca en els usuaris i en la llengua uns efectes absolutament contraproduents: els transmet la idea que no saben parlar, els marca una barrera insalvable entre la llengua col·loquial i la llengua formal, els crea desconfiança i desafecció per la llengua innecessàriament i els obliga a canviar la seua manera de parlar injustificadament. I la veritat és que la nostra llengua ja té prou dificultats per a que, damunt, li afegim complicacions inútils.
Comptat i debatut, prohibir la concordança del verb haver locatiu té molts més inconvenients que avantatges; per començar, considera com a un fet negatiu una solució lingüística que, al remat, resulta que és ben positiva. De fet, tal com ens ensenya el professor Saragossà, «la concordança pot ajudar a precisar quin constituent nominal és el subjecte», i ens posa estos dos exemples:
Hem de justificar l’ordenament dels conceptes que hi ha en aquest manual.
Hem de justificar l’ordenament dels conceptes que hi han en aquest manual.
El cas que hem tractat és més propi d’una normativa opaca i dogmàtica, i no d’una normativa transparent i raonada, com deuria ser. Actuant d’eixa manera, es produïx una perversió indesitjada: les autoritats lingüístiques establixen un dogma que no expliquen, mentre que aquells que no seguixen el dogma (que són la majoria dels parlants) són els que han de donar explicacions per la seua heterodòxia. No és casual, però, que en els darrers anys hagen proliferat els articles que posen en dubte la prohibició, senyal que no són els parlants els que fallen, sinó precisament la norma. Us en recomano la lectura.
- Albert Pla Nualart: «La concordança d’haver-hi», Ara.cat, novembre del 2012
- Eugeni S. Reig: «¿Hi han idiomes o hi ha idiomes?», Núvol, gener del 2013
- Joan Castellano: «En defensa de hi han», Núvol, febrer del 2014
En fi: sapigueu tots els lectors que jo sempre faig i faré la concordança del verb haver locatiu per coherència amb totes les raons que he adduït. Havent-ho explicat, ja tinc la consciència una mica més tranquil·la.
Article publicat en La Calamanda el 4 de juliol de 2014