Eugeni S. Reig
Dedicat a Ferran Suay amb tot el meu afecte.
Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí AVŬNCŬLUS que significa ‘germà de la mare’.
Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l’usa ningú en el seu llenguatge espontani. No hi ha cap valencià que diga «el meu oncle», tots diem «mon tio». En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle XX, trobem diverses vegades la paraula onque, variant formal d’oncle que significa ‘persona de respecte’. Onque no significa ‘germà del pare o de la mare’ ni tampoc ‘cosí del pare o de la mare’, significa únicament i exclusivament ‘persona de respecte’. La forma onque s’usava amb eixe significat en el Monòver de començaments del segle XX, fa més de cent anys. No crec que hui en dia l’use ja ningú en el llenguatge espontani del carrer o de la família. Però la paraula sí que és coneguda per molt monovers, especialment pels que estan més conscienciats en conservar i recuperar les tradicions de la terra. Actualment hi ha a Monòver un grup musical que es diu L’onque Pere el Bandero que es dedica a recuperar cançons locals antigues i a cantar-les en públic. En les lletres que canten apareix sovint el mot onque, tan estimat pels monovers i que intenten reviure com un valuós patrimoni local.;
Carles Segura Llopes no arreplega la paraula onque en el seu llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó. Encara que Monòver queda fóra –però molt propet– de la comarca del Baix Vinalopó, el fet que no l’arreplegue Carles Segura en el llibre citat, que és un vertader diccionari de formes característiques de la comarca, és significatiu.
Germà Colón, en el seu llibre El lèxic català dins la Romània, assegura que tio és un castellanisme del qual no ha trobat documentació en català anterior al segle XIX. Escriu Colón: «També oncle es veu amenaçat pel castellanisme tio, que té l’avantatge de poder recolzar-se en el femení tia.» En una nota al peu de la pàg. 53 escriu: «En cat. ant., al costat d’oncle apareix amb freqüència la forma avoncle, de la qual són variants modernes blonco i conco. De tio no en conec documentació anterior al segle XIX. [un exemple valencià isolat i poc representatiu del 1668 a Ferrando, Certàmens, p. 1054].»
Considere que tio –a banda de la influència del castellà– podria ser molt bé un singular analògic format a partir del femení tia de la mateixa manera que viudo s’ha format a partir de viuda, burro a partir de burra i nino a partir de nina. Considere que les parelles tio/tia, viudo/viuda, burro/burra i nino/nina són completament legítimes en la nostra llengua. El DIEC recull viudo, burro i nino, però no arreplega tio. ¿Podem assegurar que tio és només un castellanisme i no té res a veure l’evolució interna de la llengua? Sobre açò no podem assegurar res, només podem elucubrar. El castellà ha estat al costat del valencià des dels primers temps i des de fa 300 anys, a més d’estar al costat, ha estat damunt del valencià i, fins i tot, incrustat dins d’ell. I en els darrers cinquanta anys això s’ha agreujat moltíssim. Les dues llengües, des de sempre, s’han influït mútuament però, per raons òbvies, el castellà ha influït molt més sobre el valencià que al revés. ¿Què hauria passat si el valencià haguera estat completament aïllat del castellà? ¿La parella oncle/tia seria d’ús general, tothom la coneixeria i l’usaria i la paraula tio seria completament desconeguda pels valencians? No podem saber-ho perquè és completament impossible assegurar com haurien sigut les coses en unes circumstàncies que no s’han donat.
El que sí que podem dir és que actualment la paraula tio és d’ús general en valencià. Vulguem o no vulguem, ens agrade o no ens agrade, tots els valencians diem tio.
Cal aclarir que els catalans també diuen tio, com els valencians, però fan trampa, usen el diminutiu tiet, i no perquè la persona en qüestió siga baixoteta o molt joveneta. Diuen tiet i no tio –de la mateixa manera que diuen pillet i no pillo– i així s’eviten la mala consciència de pensar que diuen una paraula castellana. El mot tiet l’usen a orri. A Catalunya Ràdio i a TV3 l’he sentit milanta vegades. El DIEC no l’arreplega, però el GDLC sí que ho fa. L’usen a bondó escriptors tan radicalment diferents com Santiago Rusiñol, Josep M. Benet i Jornet, Joan Sales, Maria Aurèlia Capmany, Eduard Castellet, Isabel-Clara Simó, Monserrat Roig o Quim Monzó. Copie tot seguit un fragment de la novel·la Júlia de l’escriptora Isabel-Clara Simó, alcoiana que viu a Barcelona des de ben jove. «Miquel anà a Albaida a parlar amb Cosme, el fill dels tiets, que havien estat amos del mas d’Atzeneta. I li’l vengué per quatre duros. La Júlia, quan ho va saber, s’enfurismà tant que l’arribà a pegar. Però després se n’alegrà, perquè els comptes, tan nets, de Miquel, li donaven confiança, perquè sabia que no podien fallar. I el xic havia tret cara de borrec, i era humil amb la Júlia.»
El Diccionari normatiu valencià de l’AVL arreplega la paraula tio i, per tant, ja és normativa. I vulguem o no, més prompte que tard, el DIEC acceptarà tiet, com ja ho ha fet el GDLG, i la paraula serà normativa. Ara, això sí, acabada en -et, per a dissimular.
Publicat en Infomigjorn (butlletí 962, 11 de març de 2014).