Discurs inaugural de la X Jornada sobre el valencià (10 de novembre de 2018), a càrrec de Josep Saborit Vilar, representant de Taula de Filologia Valenciana:

Moltes gràcies, Maria Josep i Ramon. Soc Josep Saborit, soc natural de les Alqueries, el poble veí. ¡Per una vegada Vila-real, Borriana i Alqueries en una taula inaugural! Hauria de ser sempre així, perquè són pobles molt germans i agermanats.

En primer lloc vullc agrair en nom de Taula de Filologia la tasca de l’Ajuntament de Borriana ajudant a organitzar esta desena Jornada de Taula de Filologia, la presència de Ramon Ferrer, dels acadèmics de l’Acadèmia Valenciana (Josep Palomero, Abelard Saragossà…), els membres de Taula, els amics de Taula, que esteu ací tots. Vullc dir-vos moltes coses. Mireu: jo vaig tindre la sort (ara ho veig com a una sort) de nàixer en un carrer que era mitat d’Alqueries i mitat Borriana. Jo no entenia que hi haguera una frontera enmig d’un carrer. La meua iaia vivia en les Alqueries i nosaltres vivíem en la part de Borriana. Era una cosa curiosa. Amb el temps he arribat a entendre, investigant, que realment érem la mateixa cosa: érem pobles germans. Jo tinc sang de les Alqueries, tinc sang de Betxí, tinc sang de Borriana: els Blasco, els Borillo, els Llàtzer, els Alcaide, dels Bodí, dels Almela. Són pobles germans, a més, han sigut sempre germans. Eixe és l’esperit per a mi de la comarca de la Plana i de tot este País nostre, Valencià.

Borriana ha sigut tot per als valencians.

¿Què representa Borriana? I açò són paraules que dedique a les persones que no sou d’este rogle i que heu vingut hui, possiblement alguns per primera vegada en la vostra vida. ¿Què ha sigut i què ha representat Borriana per als valencians? Borriana ha sigut tot per als valencians. Mireu: quan els nostres avantpassats venien del nord (part dels nostres avantpassats, clar, perquè tenim sang de moltes terres diferents) venien d’Occitània, de Catalunya, de l’Aragó, feien eixe camí llarg, duríssim, en carro, travessaven les terres de l’occident de Catalunya, arribaven al nord del Regne de València… quan estaven ja quasi a punt d’arribar a Borriana, succeïa un fet que els provocava crits d’admiració i d’èxtasi: era la primera vegada que veien la mar. I això passava aproximadament en… hi ha un camí en Borriol, un altre que ix per Benicàssim… en eixe lloc veien la mar. I eixa sensació d’haver vist un paisatge i una geografia que desconeixien absolutament arribava al seu clímax en l’arribada a Borriana. Una ciutat verda, com deien els valencians musulmans, rodejada de cultius, de canya de sucre, d’arrossars, de llacunes… De totes eixes llacunes ens queda eixe Clot de la Mare de Déu, que encara guarda l’esplendor d’una altra època. Són molts els protovalencians que varen arribar a Borriana com a la seua primera destinació, aquella destinació que anhelaven des dels seus pobles de l’actual franja aragonesa, del Pirineu, d’Occitània… I molts d’eixos valencians de primera i segona generació en acabant continuaren el camí cap al sud. I jo vos assegure que sempre guardaren en el seu record i la seua memòria l’haver viscut en Borriana, haver conegut Borriana, perquè tots passaven per ací.

Volem una societat valenciana que s’identifique amb la llengua normativa.

Ja passant a esta taula, a esta Jornada de Taula de Filologia Valenciana. Són ja deu jornades dedicades al valencià. Deu anys d’estudi i reflexió al voltant del valencià, que cada u fa des de la seua opinió, evidentment, però amb un esperit ideològic que ens ha unit sempre a tots: volem un valencià ple de bona salut, volem una societat valenciana que s’identifique amb la llengua normativa, amb la llengua dels àmbits acadèmics, en definitiva, amb eixa llengua que han sentit als nostres pares i als nostres avis. Durant estos deu anys hem intentat desmitificar tantes creences errònies i infundades amb què el món de la filologia ha jutjat el valencià. Recordeu aquelles etiquetes de «no admissible», «arcaic», «dialectal». Realment, l’únic valencià adequat o correcte és el que ningú parla, el que ningú ha deprés. ¿Quin guany podem obtindre formant la idea -absolutament injusta- que del valencià popular res aprofita? Ara, algunes persones que ocupen llocs de responsabilitat en matèria de Política Lingüística volen tornar a eixos antics plantejaments sobre el valencià. Novament, per a estes persones, el valencià està ple de col·loquialismes, familiarismes, coses no admissibles, arcaiques o dialectals. En definitiva, algunes coses només aprofiten, com diuen ells, per a reflectir els discursos del Tribunal de les Aigües de València…

¿Quin guany obtenim amb la idea que del valencià popular res aprofita?

I per a acabar. El valencià ha tingut durant massa temps una consideració social molt baixa. I per causa d’eixa consideració social tan baixa moltes persones decidiren, pel bé dels seus fills, interrompre la transmissió del valencià. Això ha sigut una desgràcia que hem patit. I jo em faig la següent pregunta: ¿No vos pareix trist que siga per causa també de l’ensenyament del valencià que moltes persones hagen decidit no continuar parlant valencià als seus fills pensant que el seu valencià no és prou digne? És una pregunta que jo pense que absolutament tots, també els que estan en terrenys ideològics molt allunyats del que representa Taula, s’haurien de fer i s’haurien de plantejar. I bé, fins ací queda inaugurada esta desena Jornada de Taula de Filologia Valenciana. Espere que siga profitosa, com diu Maria Josep, que xaleu, com diem ací al nord del País Valencià i que hi haja bona cosa d’aportacions ideològiques valuoses per a eixe propòsit que ens unix, que és que esta llengua tinga la dignitat social que es mereix. Moltes gràcies a tots.