El passat 25 de novembre Abelard Saragossà, president de Taula de Filologia Valenciana, rebé el premi Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes, la màxima distinció honorífica que l’Ajuntament de Silla atorga a institucions o personalitats per la seua tasca o trajectòria.
Podeu llegir el parlament de Saragossà en rebre el premi.
Ja podeu consultar el treball «L’ús del valencià, mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari», d’Abelard Saragossà, publicat en el número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes.
El treball sintetitza dades sobre l’ús real del valencià en l’actualitat i quin ús voldrien els parlants (§1). Després d’haver constatat la diferència entre l’actitud favorable dels valencians a l’ús públic del valencià i l’ús molt escàs dels dirigents socials, l’article busca quines són les causes de la divergència (§2). Proposa que estarien en les variacions que es varen produir en la ideologia del valencianisme entre els anys trenta i els sixanta del segle xx, i les conseqüències que els canvis ideològics varen tindre en la política valenciana durant els primers anys de la recuperació de la democràcia (final dels setanta i els huitanta). La interpretació del present permet deduir quines són les condicions i les actituds socials, polítiques i lingüístiques que s’haurien de donar per a que l’ús del valencià pare de retrocedir i es recupere (§3). Els factors necessaris van lligats a actituds democràtiques i a la consideració del valencià com a un component destacat de la identitat valenciana. Dins de les condicions considerades, figura la relació entre València i Espanya, i entre València i Catalunya.
Abelard Saragossà (Universitat de València)
[L’escrit reproduït és la secció §5.4 del treball: «El valencià del futur i el futur del valencià. Confiança, satisfacció i identitat», publicat en la revista Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia, 5, p. 21-104, 2015. El treball sencer és consultable en Academia.edu]
Certament, la identitat dels valencians és la base més potent que hauria de tindre el valencià. Però, ultra les propostes que hem fet parlant dels lingüistes i dels docents (§5.2), hi han més factors lingüístics que afavoririen l’ús públic del valencià. Dedicarem dos apartats al tema, u sobre la relació entre ideologia i model lingüístic (§5.4) i un altre sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (§5.5).
Reproduïm tot seguit l’entrevista que Raquel Sanchis féu a Abelard Saragossà i que va ser publicada en el diari digital La Veu el dimecres, 20 d’abril de 2016.
Abelard Saragossà, filòleg valencià i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, director de Taula de Filologia Valenciana i autor d’obres de referència com la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003) va estar elegit, el passat 9 d’abril, com ja vam anunciar, acadèmic de l’AVL.
El professor Saragossà, qui ja ha col·laborat amb La Veu en anteriors ocasions, ha accedit a contestar-nos unes preguntes sobre la situació sociolingüística que vivim al País Valencià.
P: Què ens pot dir respecte de la seua recent entrada en una institució tan rellevant per a la societat valenciana com és l’AVL? Què ha suposat aquest fet per a vostè?
R: Des d’un punt de vista social, hi havia un sector que demanava per Internet que jo entrara en l’AVL perquè es senten identificats amb els criteris de la normativa que propose i amb els estudis que faig per a solucionar problemes de la normativa. Un manifest del castellonenc Josep Saborit ha tingut un suport apreciable.
R: Des del punt de vista personal, el fet de ser membre de l’AVL suposa poder debatre amb els qui tenen l’autoritat en la normativa lingüística sobre normes que practiquen els parlants, que divergixen del castellà i que, en canvi, o no figuren en les nostres gramàtiques o figuren en llocs marginals. Per exemple, la construcció temporal demà de matí és inexistent en castellà i ben popular en valencià. També espere debatre, amb els membres de l’AVL, sobre normes que no s’assimilen perquè són poc coherents, com ara la hipotètica elisió de de en la construcció des de que, ja que des no és una paraula i, per tant, des de és una paraula simple i de no hauria de caure. El meu objectiu és impulsar un debat per a aconseguir que el model lingüístic valencià siga més identificador, més assimilable i, en conseqüència, més practicable en la comunicació pública.
Amics de les bases del valencianisme,
Pocs dies han sigut tan emotius per a mi com hui. I no és només pel fet d’haver sigut triat com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sens dubte, això ha influït. He estat a favor de l’Acadèmia des del moment de conéixer la llei de creació i des del moment de saber quins serien els primers membres (en el 2001). Però la flama que m’ha commogut són les mostres emotives d’adhesió que m’han arribat. Al cap de poques hores, són moltes les dotzenes d’escrits que he rebut. En destaque u d’un exalumne de Puçol, que adopta la posició adequada: debat racional i unitat entre els valencianistes:
Raül Hernàndez: «Moltíssimes vegades discrepe i discreparé d’Abelard. Però mai no l’he vist fer cap aportació que no vinga de la racionalitat, la capacitat d’argumentar en pau i llibertat, o la possibilitat de canviar de postura si algú el convenç o li demostra que ha fallat en algun punt. Una joia de persona i un gran valor com a lingüista, potser l’únic de tot el domini que no ha caigut mai en la comoditat mandrosa de les “escoles” i els lobbies epistemològics. Una de les millors notícies del dia.»
A tots els qui m’heu escrit, moltes gràcies. Jo sóc com tots vosaltres: un valencià identificat amb els carrers valencians que vol que els valencians tornem a dirigir el nostre futur amb decisió, amb justícia i amb solidaritat; i un valencià que creu que, per a arribar a eixe objectiu social i alhora ètic, és molt útil la defensa activa de l’ús públic del valencià. Des dels carrers valencians (a on m’he criat i format com a persona i com a valencià), espere fer un treball en l’Acadèmia que siga útil als carrers valencians, no debades els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels estudis i dels esforços dels professionals de la llengua: els sofrits docents (a qui tant devem) i els escriptors, els lingüistes i els correctors. En la dedicatòria de la meua gramàtica, dic que està destinada «al poble valencià, del qual vinc i al qual m’adrece».
Sé, amigues i amics, que com a valencianiste comença ara l’etapa més difícil de la meua vida. És aquella en què els milers de pàgines que he escrit mentres feia classes en la Universitat de Valéncia haurien d’aprofitar per a contribuir a elaborar un model lingüístic que, alhora que siga digne, també siga identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana. Com ara els meus pares, Abelard el Motxilla (que no em pot vore) i ma mare, Lola la Masera (que es manté vital als 88 anys). I tot això procurant coordinar-nos lingüísticament amb els balears i amb els catalans. Convé repetir-ho: els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels dels esforços dels lingüistes.
No seré ni d’estos ni d’aquells, ni d’este partit ni d’aquell. Només seré dels valencians que volen que el valencià siga una llengua normal i corrent en qualsevol àmbit de la societat valenciana. Siga quina siga la ideologia d’eixos valencians (d’esquerra, de centre o de dreta; dels anomenats «catalanistes» o dels qualificats com a «blavers»), si defenen l’ús públic del valencià em tindran al costat per a comunicar-nos en valencià i per a afavorir la identificació personal amb el valencià.
També sé que, quan u està en una institució, pot no vore moltes coses que des de fora veuen ulls reflexius. Quan això passe, vos demanaria que m’ho comuniqueu (Abelard.Saragossa@uv.es). De la mateixa manera que no recorde cap escrit de cap alumne a què no haja contestat, procuraré atendre les peticions argumentades que em faça qualsevol valencià. Gràcies a l’educació dels meus pares, sempre he sentit que no estic per damunt de ningú. Ara que estic en la maduresa com a persona, sé que sóc un servidor dels valencianoparlants. Excepte fidelitat al poble valencià, no he de demanar res a ningú. Ans al contrari: la meua obligació no és demanar, sinó donar. Sobretot donar als valencians: donar orgull i satisfacció per la nostra forma de ser, de viure, de conviure i de parlar; donar solucions a problemes lingüístics; i desplegar reflexions crítiques sobre la societat valenciana. En primer lloc, autoestima; i, dins de la matriu de l’autoestima, autocrítica.
A causa del contrast entre estar dins d’una institució i estar fora, demane la vostra ajuda, la vostra col·laboració. Jo procuraré estar al costat de vosaltres. Però també vos demane que vosaltres estigau al costat meu fent-me observacions, indicant-me problemes, assenyalant-me errors.
També voldria dir-vos que no escric com em pense que hauria d’escriure. Escric d’una manera que puga acceptar la major part dels valencianistes. Sé que a alguns no vos agradarà vore i, uns altres, estirareu l’orella davant de maduresa. Però, si hi han errors en la meua forma d’escriure o si hi han paraules que convé modificar (¿què és millor jo o io, què o qué?), això caldrà demostrar-ho amb estudis d’investigació publicats en revistes (i, sempre, tenint en compte com reaccionen els valencianoparlants davant del valencià escrit).
Una altra volta, done les gràcies a totes les mostres d’adhesió que he rebut, tan grans (grans en quantitat i en qualitat). Perdoneu que no puga contestar-vos d’u en u, com a mi m’agradaria (igual que m’agrada posar la dedicatòria a un llibre mirant als ulls de qui me la demana). Vosaltres sou la força més gran que tinc per a treballar i per a servir al poble valencià. Vos envie una salutació vibrant de commoció,
Abelard Saragossà