Vocabulari_de_cruïlla

Article de Felip Gumbau Morera publicat originalment en La Calamanda.

El Vocabulari de cruïlla és una obra del tortosí Joan S. Beltran i Cavaller publicada en dos volums per Onada Edicions l’any 2010 i té com a subtítol «Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal». Tal com diu al principi de la presentació, «té l’objectiu de recordar ‒o fer conèixer‒ i de recuperar l’ús de tot un seguit de mots molt nostres, que havien estat d’ús general a la nostra àrea dialectal i que, en els darrers cinquanta anys, han sofert una reculada notable, especialment entre el sector de població més jove». Sense anar més lluny, l’altre dia em sorprenia perquè ben pocs dels meus alumnes vinarossencs de 2n d’ESO coneixen la paraula capçó, per posar un cas recent. Seguint amb l’obra, al final de la presentació, Beltran declara que l’objectiu del treball, reflectit en el subtítol, és «situar en el context de la llengua formal tot un seguit de mots corrents en el dialecte tortosí», i ho fa documentant les paraules meritòriament amb una selecció de textos ben diversos.

Va ser quan va aparéixer el Diccionari normatiu valencià, publicat en xarxa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al febrer del 2014, quan, furgant furgant, per curiositat i defecte professional, vaig tindre l’agradable sorpresa de trobar reflectides paraules que no arreplegava el diccionari català de referència, el de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), com és el cas del nom garrames, cosa que sempre m’ha dolgut. Llavors vaig tindre una pensada: repassar el Vocabulari de cruïlla i mirar si el diccionari de l’Acadèmia (DA) arreplegava paraules de les nostres terres, i la veritat és que la sorpresa va ser molt agradable. És per això que vull compartir esta llista de paraules del Maestrat, les Terres de l’Ebre i el Matarranya que apareixen al diccionari valencià per fer honors a la tasca de Joan S. Beltran i Cavaller, per reconéixer les virtuts del diccionari de l’Acadèmia i, sobretot, per recordar, fer conéixer i recuperar paraules tan nostres. Vos oferixc els mots per orde alfabètic acompanyats de la definició i, si escau, d’algun exemple.

  • ablair: Baldar, apalissar. L’han ablaït a colps.
  • aïna: Ferramenta. És convenient disposar de les aïnes adequades.
  • baso: Buc d’abelles; rusc.
  • borrony: Bony produït en el cap per un colp violent. (No està en el VdC)
  • capçó: Drap per a eixugar.
  • collitor: Cistelleta de vimen, de forma troncocònica invertida, amb una ansa de banda a banda.
  • cóquera: Es diu de la fruita molt madura. La figa cóquera és més dolça que la confitura.
  • corrompina: Mala olor.
  • cutxamander: Manifesser, que intervé en assumptes aliens.
  • encanar-se: No poder alenar, algú, especialment una criatura, per excés de riure o de plorar. No et rigues tant, que t’encanaràs.
  • galdir-se: Engaldir-se. Engolir (el menjar) àvidament o sense mesura. S’ha engaldit tot el xocolate que havia portat.
  • galdirot: Xarbot o borboll que fa l’aigua d’un corrent quan baixa gros.
  • gambosí: Animal imaginari el nom del qual s’usa per a fer bromes als caçadors i acampadors novells.
  • garrama: Engany o trampa, principalment en els tractes o en el joc.
  • garramanxo: Traç imperfecte, de lletres escrites sense habilitat. Un escrit impresentable ple de garramanxos.
  • hurtes: a les hurtes: A la palpa, a cegues.
  • llicsó: Planta herbàcia (Sonchus oleraceus); lletsó.
  • lluïssa: Extensió de roca llisa a flor de terra.
  • malagana: 1. Basca, desmai. Li ha agafat una malagana i ha caigut a terra. 2. Decaïment, falta de vigor. Tinc una malagana tan gran, que no puc ni anar anant.
  • malfarjat: Malforjat.
  • manal: Que raja en abundància. Aigua manal.
  • mitja: Mesura de capacitat per a vi i oli que equival aproximadament a la huitena part del cànter.
  • modo: Manera. M’ho va dir amb bons modos. Una persona sense modos.
  • modorro: Térbol d’enteniment, que no té vivor ni bon humor. És un avorrit i un modorro.
  • modós: Cortés.
  • momos: 1. Carassa de burla o de menyspreu. La germana major no parava de fer-li momos.2. Monades, gràcies infantils.
  • monjàvena: Coca fina feta amb farina, aigua, oli, sagí i ous, cuita al forn i coberta de sucre en pols.
  • morrandes: Marca de brutícia que queda al voltant de la boca després d’ingerir alguns aliments líquids o pastosos.
  • mostatxó: Pasta, generalment de forma circular, composta d’ou, sucre i farina, i cuita al forn.
  • múmfula: Boira espessa.
  • orseta: Recipient menut, en forma de gerra, per a posar confitura.
  • palissa: Equivalent a pallissa.
  • palpebrejar: Parpellejar.
  • palustre: Ferramenta que consistix en un tros de planxa d’acer de forma triangular, proveïda d’un mànec generalment de fusta, que utilitzen els obrers de vila per a manejar i aplicar el morter.
  • passera: Epidèmia. Hi ha passera de grip.
  • pedrot: Pedra de grans dimensions.
  • perterir: Morir a causa d’un accident o d’una altra desgràcia.
  • pesteta: Fruit del vitet, prim i allargat en forma de corn, i molt picant.
  • pito: Ben plantat, ple de vitalitat. Quin xic més pito.
  • plega: Acció de plegar, especialment de collir un fruit. El temps de la plega de les olives.
  • plomós: Pesat, enfadós o molest.
  • ploró: Que sol plorar sovint o per poca cosa. És una persona molt plorona.
  • prima: Prim. Coca redona, de poca grossària, feta de farina i sucre, bàsicament, i que pot dur també panses i anous.
  • prunyó: Tumefacció de la pell produïda pel fred, que es forma especialment en les mans, els peus, les orelles i el nas; penelló.
  • rastrons: a rastrons: Arrossegant. El van portar a rastrons davant del rei.
  • rebles: Renyons.
  • rebotir: Omplir (una cosa) de manera que quede completament plena, atapeint molt allò que s’hi fica.
  • reconco: de reconco: De costat, inclinat. Caminava de reconco.
  • reganyat: Peça de pa allargada amb regruixos o ramificacions curtes a cada costat.
  • rellampec: Rellamp.
  • rellampegar: Fer rellamps.
  • remostró: Residu, allò que sobra i és poc aprofitable. Un remostró de carn. Un remostró de pa.
  • repalleta: S’usa per a expressar sorpresa, enuig o contrarietat. Què fas, repalleta?
  • repenedir-se: Penedir-se.
  • repols: Barreta de ferro cònica, d’uns deu centímetres, que els fusters i boters usen per a ficar els claus ben a dins, aplicant-ne la punta a la cabota del clau i picant amb el martell a l’altre extrem del repols.
  • resquit: Acció o efecte de resquitar-se, és a dir, de rescabalar-se d’una pèrdua, un dany o una ofensa. La primera nit de festes es van gitar prompte per a prendre’s el resquit els dies vinents.
  • revindre’s: Reblanir-se.
  • revingut: Reblanit, fet malbé.
  • revolta: Tros de carretera, de via de ferrocarril, de camí o de riu, en què hi ha un canvi de direcció. Un camí ple de revoltes.
  • roquissal: Rocam.
  • saginer: Ésser imaginari amb què es feia por a les criatures, amb l’admonició que els trauria el sagí.
  • sarcet: Au (Anas crecca) d’uns 35 centímetres, amb la cua curta i el bec gros i ample, característica dels arrossars; xarxet.
  • sargall: Munt d’arena o de pedres xicotetes que una torrentada ha tret a les vores; xaragall.
  • sarpada: 1. Colp pegat amb la sarpa. 2. Acció d’agafar amb la sarpa.
  • sarpejar: Pegar sarpades, agafar grosserament o violentament.
  • socarrat: Porció inferior de l’arròs de la paella o del perol, una miqueta cremat però mengívol.
  • soleguer: Solana, sol fort.
  • somordo: Somort. Un dolor somordo.
  • sòria: Xafarderia.
  • soriejar: Xafardejar.
  • sorier: Xafarder.
  • sorrat o sorrada: Estol de perdius.
  • sostovar: Tractar (a algú o alguna cosa) amb molt de mirament i amb molta dedicació.
  • tabalada: Colp violent, trompada.
  • temoric: Poregós.
  • topetar: Trobar (a algú o alguna cosa) per atzar. Netejant la calaixera he topetat l’anell que havies perdut. Me la vaig topetar pel carrer.
  • travessanya: Barra que subjecta per darrere les baranes del carro.
  • tufar-se: Irritar-se, enfadar-se. Es va tufar pels comentaris del contrincant.
  • vaqueta: Caragol d’horta (Eobania vermiculata), de closca blanquinosa amb ratlles fosques, molt saborós.
  • vedat: Glotis. El bocí se li n’ha anat pel vedat.
  • ventolera: Ventada. Es va girar una ventolera que feia por.
  • xàrcia o eixàrcia: Equivalent a xarxa.
  • xillar: Cridar. Els xiquets passen el dia xillant.
  • xillit: Crit. Xillits de desesperació. Xillits de dolor.
  • xitxa: Carn, tallada de carn o aliment fet a base de carn.
  • xitxarra: Insecte (Cicada plebeja) de cos robust, amb el cap ample i les antenes molt curtes, d’ales grans, brillants i pràcticament transparents, que emet un so estrident molt característic.
  • xurrutada: Quantitat de femta líquida o semilíquida que s’elimina d’una sola vegada.
  • xut:S’usa per a imposar silenci. Vosaltres, xut!

La llista de paraules no és curta i encara es podria incrementar si el diccionari valencià acceptara altres paraules com junyida, mangotxo, mano, revora, sanoc, solament (‘fonament’), solrama, sumanta, tat (‘veritat’), tau (‘rata d’aigua’), tello (‘joc’), teto (‘avalot’), trenquis (‘trencadissa’), trompicar-se, xalera, xeic (interjecció), etc. Tanmateix, s’ha de reconéixer la gran tasca integradora de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, com hem vist, ha incorporat en el seu diccionari paraules de les nostres terres, entre altres, cosa que té un efecte doble: recupera i prestigia termes no reconeguts oficialment fins ara i dóna autoestima a l’usuari que fa servir o ha sentit eixos termes. Ara només cal que això servixca per a que eixes paraules seguixquen ben vives i arriben a les pròximes generacions. Tant de bo siga així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *