Etiqueta: Lèxic

Els Reis d’Orient

Eugeni S. Reig

La denominació tradicional valenciana dels tres personatges bíblics que, segons els evangelis, anaren a adorar a Jesucrist al poc temps d’haver nascut i que, segons la tradició, eren reis, així com la festa de l’Epifania que es celebra el 6 de gener de cada any i en la qual es commemora la citada adoració, és source site els Reis d’Orient o, simplement, els Reis. Les denominacions enter site els Reis Mags i els Reis Màgics són calcs del castellà i, per tant, són completament inadmissibles en la nostra llengua.

Aquestes denominacions no tenen cap tradició entre nosaltres i són completament postisses i, per tant, hem de fer tot el que siga menester per tal d’aconseguir eradicar-les. I que quede ben clar que no parlem de si els citats personatges bíblics varen existir realment o no varen existir, si eren reis o no eren reis, si eren mags o no eren mags, si varen vindre d’Orient o no varen vindre d’Orient. No parlem de religió ni d’història. No estem estudiant ni analitzant els evangelis. Parlem únicament i exclusivament de llengua, de la nostra llengua. Parlem de quines són les denominacions que el nostre poble ha donat a eixos personatges al llarg dels temps. I, a més de les dues que he dit adés, see url els Reis d’Orient i click here els Reis, n’hi ha una altra que és molt corrent en valencià: see els Reixos. La paraula go here reixos té l’aspecte de ser un doble plural que s’hauria originat al prendre el plural reis, pronunciat ‘reix’, per un singular. Per eixe motiu la paraula reixos arrossega l’estigma d’incorrecció lingüística, de vulgarisme inadmissible, de paraula deturpada pròpia de gent que no sap parlar bé. Però, meditem una miqueta, ¿per quin motiu hauríem de confondre els valencians el plural d’una paraula normal i corrent de la nostra llengua amb un singular? Continua llegint

Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa

Continuant amb el procés de publicació del primer número de la revista Aula de Lletres Valencianes en la nostra pàgina web, hui vos oferim el treball de Josep Saborit «Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa», que va obtindre el premi Joaquim Garcia Girona en 2009. En paraules de l’autor, l’estudi vol «valorar, amb dades empíriques, quin paper ha tingut la llengua culta vehiculada per via escolar i als mitjans de comunicació en l’evolució del valencià de les noves generacions». Feu clic ací per a llegir-lo, i ací per a vore l’índex del número 1 de la revista.

Josep Saborit Vilar és llicenciat en Filologia Anglesa i professor en un centre de formació de persones adultes. És també autor de El valencià de les Alqueries (1998) i Millorem la pronúncia (2010, Acadèmia Valenciana de la Llengua). En la Jornada sobre el valencià, que celebrem el dia 25 d’este mes, tindreu l’oportunitat d’assistir a la ponència de Josep Saborit «El valencià de la Plana dins del valencià general». Més informació ací.

Ef, efe i efa: tres noms per a una lletra

Felip Gumbau Morera

a) ¿Com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes?
Sant Isidor de Sevilla, en el seu famós llibre conegut com a Etimologies, del segle VII, dividia les consonants llatines en dos grups: d’una banda, les «semivocals», que són consonants que podem allargar, comencen per una e de suport i acaben amb el seu so (ef, el, em, en, er i es); d’altra banda, les «mudes», que són consonants que no podem allargar, comencen amb el seu so i afigen una e de suport (be, de, pe, te…). Doncs resulta que aquesta manera d’anomenar les consonants és la que ha existit en català des dels orígens. Eixa és la conclusió a què va arribar el filòleg gironí Albert Rossich en un article molt ben documentat: es diu «El nom de les lletres» i es va publicar la tardor de l’any 1999 a la revista Caplletra número 27 (es pot consultar en línia, per cert). És a dir que, orginàriament, el nom de les «semivocals» era monosíl·lab i no tenia cap vocal al final: es deien ef, el, em, en, er i es.

b) ¿Com es passa de ef a efe?
La nomenclatura tradicional de les «semivocals» (ef, el, etc.) es va mantindre intacta ni més ni menys que fins al segle XIX. Va ser llavors quan van nàixer les formes amb una e de suport (efe, ele, etc.), molt probablement per la influència del plural (pares / pare, efes / efe). Val a dir que eixa tendència, que es sol atribuir a l’omnipresent influència del castellà, apareix també en italià (effe) i en portugués (efe). I bé: en el segle XX, sembla que les formes noves amb la e de suport (efe) van esdevindre la tendència triomfant i van arraconar les formes tradicionals (ef) fins a deixar-les obsoletes. Continua llegint

Sobre la paraula «tio»

Eugeni S. Reig

Dedicat a Ferran Suay amb tot el meu afecte.

Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí AVŬNCŬLUS que significa ‘germà de la mare’.
Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l’usa ningú en el seu llenguatge espontani. No hi ha cap valencià que diga «el meu oncle», tots diem «mon tio». En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle XX, trobem diverses vegades la paraula onque, variant formal d’oncle que significa ‘persona de respecte’. Onque no significa ‘germà del pare o de la mare’ ni tampoc ‘cosí del pare o de la mare’, significa únicament i exclusivament ‘persona de respecte’. La forma onque s’usava amb eixe significat en el Monòver de començaments del segle XX, fa més de cent anys. No crec que hui en dia l’use ja ningú en el llenguatge espontani del carrer o de la família. Però la paraula sí que és coneguda per molt monovers, especialment pels que estan més conscienciats en conservar i recuperar les tradicions de la terra. Actualment hi ha a Monòver un grup musical que es diu L’onque Pere el Bandero que es dedica a recuperar cançons locals antigues i a cantar-les en públic. En les lletres que canten apareix sovint el mot onque, tan estimat pels monovers i que intenten reviure com un valuós patrimoni local. Continua llegint

Contornada, cansera i caramull

J. Leonardo Giménez

Un territori que envolta un lloc determinat és, genèricament, una “contornada”. Per exemple, “En el terme d’Alzira i en els de la contornada ara abunden les plantacions de caquis”. És una expressió amb sinònims com “en els/als voltants”, “en la rodalia”, “en els de la redor”. Eugeni S. Reig considera la contornada un nom de lloc en perill de desaparició i l’inclou en el seu excel·lent Valencià en perill d’extinció. La veritat és que no abunda en el valencià llibresc, que opta quasi sempre pel “voltant”, “Crevillent i els pobles del voltant formen un tot”, però també podem dir (i escriure) “Vilavella es troba en la contornada de Nules”, “Ha plogut per tota la contornada”. Abelard Saragossà arreplega esta expressió locativa en el seu El valencià de Bernat i Baldoví, que és també pròpia d’altres variants de la llengua, també sinònima de “contrada”, “Desert d’amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada”, canta Raimon, musicant el boníssim poema Desert d’amics de Jordi de Sant Jordi.

Continua llegint

Pin It on Pinterest