El passat dijous 21 de juny tingué lloc en el Museu de la Ciutat de València la presentació del llibre El valencianisme lingüístic, que analitza la relació dels valencianismes amb la codificació del valencià. A més de l’autor, Abelard Saragossà, intervingueren en l’acte Àngel Calpe, també acadèmic de l’AVL, i Jordi Manent, subdirector de la Revista de Catalunya i redactor del pròleg.

Jordi Manent qualificà el llibre de Saragossà de «dur i valent» per les crítiques constructives als criteris lingüístics de l’actual Direcció de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM). Per a entendre la situació actual, Manent dibuixà la trajectòria de la normativa del valencià en el segle passat. En eixe sentit, opinà que l’absència d’una Mancomunitat de València va minvar el pes de les propostes i esmenes valencianes a les Normes de Castelló, que no van ser escoltades pels catalans, i posà com a exemple el pare Lluís Fullana, que no tingué el paper d’interlocutor que Fabra ostentava en Catalunya. Manent va ser crític amb el model lingüístic i les propostes nacionals posteriors de Joan Fuster i afirmà que «les polítiques pancatalanistes arrosseguen minories i no pas majories», i que hui «vivim els residus del cànon lingüístic fusterià». Finalment, lamentà l’absència d’un model lingüístic propi acceptat per una majoria dels valencians, i qualificà de negativa la mescla de models que hi ha hui en les diferents editorials i revistes valencianes.

Abelard Saragossà agraí a Jordi Manent la solidaritat amb els valencians que demostra en el pròleg i, tot seguit, esbossà el contingut del llibre: un repàs als models lingüístics valencians des del segle XX fins hui (Renaixença, República, postguerra, anys 80 i 90, tasca actual de l’AVL), amb una atenció especial al model de llengua de la DGPLGM. Saragossà destacà que Xavier Casp i Joan Fuster s’apartaren durant el franquisme del model de llengua de la República, que era pròxim a la llengua viva, per a acostar-se al noucentisme català, ignorant la tasca de la gramàtica de Sanchis Guarner, que advocava per un model pensat per a la comunicació pública i no només per a la literatura. El president de Taula de Filologia Valenciana destacà que un dels objectius de l’AVL era precisament solucionar les deficiències del fusterianisme pel que fa a la llengua. Va ser crític amb el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, segons Saragossà, estigué en els inicis al costat de l’Acadèmia, però ara supedita el valencià a la política tolerant les ingerències de la DGPLGM en el model lingüístic propugnat per la institució normativa.

Per la seua banda, Àngel Calpe qualificà Abelard Saragossà com a gramàtic competent que revisa críticament tòpics i llocs comuns del valencianisme en matèria de normativa lingüística. L’acadèmic constatà que la temptació de fer un ús polític de la llengua és encara massa forta: per una banda, lamentà l’actitud d’aquells que consideren el valencià una llengua «aldeana» i intenten fer creure que la posició hegemònica del castellà està en perill; per l’altra, criticà les actuacions de la DGPLGM que, segons Calpe, defén i respecta públicament l’Acadèmia però que en la pràctica tracta d’impedir l’ús de les formes lingüístiques prioritàries de l’entitat normativa a través de publicacions com els Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat i de legislació menor, amb l’objectiu de tornar al model lingüístic dels anys 80. Sobre l’AVL, reconegué que li falta assertivitat i divulgació dels seus documents normatius.

Vejau la gravació de la presentació, cortesia de l’editorial Àrbena:

• Primera part
• Segona part