Leo Giménez, president del Cercle Isabel de Villena
La prova de l’examen C1, antic Mitjà, de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, realitzat el dissabte 9 de juny, ha provocat «Una onada de queixes contra la complexitat del nou examen», segons recollia Levante-EMV. Les protestes van en augment. Molts i moltes dels i les examinands van eixir de l’examen verdaderament angoixats per la complexitat i dificultat innecessària de la prova. Tenen tota la raó, però no és sols que l’examen fóra excessivament complicat i dificultós, que ho era, sinó que, com els últims temps, però corregit i augmentat, no pareixia una prova avaluadora de coneixements de valencià, sinó que, en alguns exercicis, semblaven proves de sudoku ben complicades. Hem pogut vore jóvens valencianooients des del claustre matern i valencianoparlants des que digueren «vullc ma», i a altres examinands ben preparats, verdaderament preocupats per això. Molts, amb tots els estudis fets en línia en valencià. El director general de Política Lingüística atribuïx les queixes al canvi del paradigma de l’examen, però nega que els seus continguts no s’adapten al nivell C1, del Marc Comú Europeu de Referència de les Llengües (MCER).
No entre ara en l’examen o exàmens concrets, però sí que cal assenyalar que el MCER està pensat i establit per a segones llengües. Per a un manxec o un andalús, l’idioma francés, l’anglés o el valencià-català pot ser una segona llengua; o per a un alemany, el castellà o el valencià serien una segona llengua també. En canvi, per a un valencià, esta llengua, com el castellà, no és segona, sinó primera, les dos són primeres llengües legalment, de la mateixa manera que, per a qualsevol espanyol, el castellà no és segon idioma, sinó primer. Al valencià se l’ha de tractar com al castellà, perquè a ningun extremeny, asturià ni madrileny (ni valencià, català o illenc) amb els estudis obligatoris o reglats, cursats i aprovats, se li exigix cap certificat de castellà per a l’accés a la funció pública ni a cap lloc de treball a Espanya.
I això ens du a una altra qüestió: a les homologacions dels estudis reglats amb els certificats de coneixement de valencià i a l’exigència de determinades certificacions per a l’accés al treball en l’Administració pública. Des del Cercle Isabel de Villena i des d’altres entitats s’ha demanat als organismes pertinents, entre estos la Direcció General de Política Lingüística, que, així com els estudis obligatoris, amb les assignatures de valencià cursades i aprovades, s’homologuen amb l’Elemental, ara B1. Als qui tinguen el títol de Batxillerat o FP Superior, igualment, amb el valencià cursat i aprovat, deu correspondre el certificat immediatament superior, és a dir, ara, el B2, de nova creació. I els estudis esmentats, cursats i aprovats en línia en valencià, s’haurien d’homologar amb l’antic Mitjà, ara C1. No fer-ho així significa ignorar i menysvalorar l’ensenyament del valencià i en valencià.
Des de les posicions més o menys oficials i afins s’adduïx que els estudiants no ixen prou preparats en valencià dels esmentats estudis. Però això és una altra qüestió, que afecta el model d’ensenyament, el patró lingüístic i la normativa, i no és just que determinades anomalies les paguen els jóvens estudiants ni els adults que hagen cursat els mencionats estudis. Com és lògic, si a una etapa educativa correspon un certificat, Elemental/B1, a l’etapa immediatament superior deu correspondre la del grau següent, és a dir, el B2 (i el C1 per línia en valencià).
Tot això tindria una importància relativa si no tinguera conseqüències sobre els requisits per a l’accés al treball en la funció pública, però en té i en tindrà i cal tindre-ho en compte. La Llei de Plurilingüisme superarà, en part, eixes anomalies, però d’ací uns quants anys, quan acaben els futurs graduats. Mentrestant, els problemes mencionats persistiran.
Caldria millorar els tipus d’exàmens, adaptar les homologacions, i fer que el coneixement i domini de la nostra llengua siga un avantatge. En canvi, caldria evitar que la consecució de certificats acreditatius siga una barrera complicadíssima de salvar. I, sobretot, és molt important no crear desafecció envers el valencià, que és l’actitud que estan afavorint. Al contrari, cal fomentar l’autoestima des de la formació, des de les mateixes avaluacions i des de tots els organismes.
Article publicat originalment en Levante-EMV, 20/06/2018