Taula de Filologia Valenciana publica una sèrie d’articles a fi de fer-se una idea global del «Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat» i de la sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos que es varen interposar contra eixa norma.
Este escrit de Leo Giménez, membre de la Junta Directiva de la nostra associació, parla sobre l’origen del problema actual. Va ser publicat originalment en Levante-EMV el 8 d’agost de 2017.
Un recurs contra la normalitat del valencià
El Govern de l’Estat ha interposat un recurs contra el Decret del Consell que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. Es tracta (la interposició del recurs) d’una típica i tòpica operació pròpia d’una visió centralista i d’una «baixura» de mires de qui no vol vore la realitat de l’Espanya diversa, tant des de Madrid com des de la Comunitat Valenciana. El PP i el sindicat CSIF també han interposat recursos contra el mencionat Decret. No volen reconéixer, amb totes les seues conseqüències (positives), ni eixa diversitat ni la singularitat i riquesa que representa el valencià ni el marc de tota la llengua compartida amb Catalunya i les Balears. En eixe sentit, entre altres «arguments» o «raonaments» del recurs, crida l’atenció que es recórreguen els punts del susdit Decret que disposen que les notificacions, còpies de documents i comunicacions que vagen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic del valencià es redactaran en esta mateixa llengua. És normal que les institucions valencianes, catalanes i balears es relacionen, entre elles, en la seua/nostra llengua comuna.
El Govern central té tot el dret (i el deure), com altres institucions i organismes estatals i autonòmics, de plantejar i presentar qüestions o recursos d’altres entitats a disposicions que crega que perjudiquen interessos col·lectius o individuals. Però en este cas, en els punts que eixe precepte fa referència a comunitats autònomes del mateix àmbit lingüístic, ¿a qui perjudica el referit Decret? A Catalunya i a les Balears? Doncs que el Govern central deixe que les institucions catalanes i balears es queixen pel seu compte i que presenten els recursos que creguen convenient. És clar que no ho faran. Seria tan absurd com absurd és el “raonament” del recurs. No es claven, senyors del Govern central, on no fa ninguna falta. No cal que defenguen els interessos lingüístics catalans i balears per les comunicacions en valencià, que les entenen perfectament, i al revés. Tenim una llengua compartida i ens entenem. L’argument esgrimit per la Delegació del Govern, la cooficialitat única del valencià, pretén ser una «mera qüestió legal» en la forma, però en el fons és una actuació, com deia al principi, pròpia d’un centralisme tronat, a hores d’ara, que posa de manifest, una vegada més, la necessitat de reformar la Constitució, també, en allò referit a les «altres llengües espanyoles». El recurs governamental també s’oposa, sense raó, al deure de conéixer i usar el valencià per part del personal de l’Administració autonòmica en l’atenció ciutadana, apel·lant al dret constitucional d’usar qualsevol de les llengües oficials.
Per això és necessària una reforma constitucional, i també estatutària, en clau federal, en què es reconega també el deure de conéixer la llengua pròpia per part dels i les residents en les autonomies que en tenen. El contingut del decret que comentem és una disposició de les moltes que calen per a l’ús normal d’una llengua com la nostra, que està en una situació minoritzada i descompensada respecte al castellà. És un desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, promulgada en 1983, sense cap vot en contra en les Corts Valencianes, governant el PSPV-PSOE, i respectada i desplegada, en part, pel PP en els seus anys al front de la Generalitat. A què ve ara eixe recurs?