Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià

Felip Gumbau Morera

1. Introducció

Moltes han sigut les reaccions que ha generat la publicació recent del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), la major part d’elles, de caràcter polític i sentimental, obsessionades per la definició de valencià, i algunes altres, de caràcter filològic, interessades en destacar-ne els aspectes negatius. Però ja va sent hora, ara que ja han passat uns dies de la publicació i s’ha escampat la polseguera mediàtica que havia alçat, que parlem del Diccionari Normatiu Valencià amb la justícia que es mereix, ni desprestigiant-lo ni glorificant-lo, sinó aportant dades i arguments necessaris. Només amb eixe criteri i amb la sensatesa que caracteritza el sector compromés de la societat valenciana, podrem valorar els molts encerts que té el diccionari, com tractaré de mostrar, però també algun defecte, que també en té.

Per a entendre per què era necessari que els valencians disposàrem d’un diccionari normatiu (i també d’una acadèmia), hem de ser conscients d’un fet social que és evident, encara que alguns sectors encara no ho accepten, i és que vivim –ens agrade o no– en una comunitat lingüística que té dos (inclús tres) sensibilitats identitàries: la valenciana i la catalana (i encara la balear). És per això que hem adoptat una normativa composta de modalitats. Encara que l’existència en una llengua de modalitats diferents no és la situació més idònia, ens adonem que en moltes llengües, fins i tot en les més importants demogràficament i socialment (com l’anglés i el castellà), la distribució d’una llengua en modalitats no només és un fet comú i assumit amb naturalitat pels parlants, sinó que és una resposta inevitable a la realitat social de la seua comunitat lingüística. I és que l’existència de més d’una modalitat normativa en una llengua és una alternativa a la unificació de criteris normatius quan hi han causes socials que la impedixen.

D’acord amb això, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha seguit fins ara dos criteris: el reconeixement de totes les formes de la llengua comuna i, alhora, la preferència per les peculiaritats autòctones. Eixa concepció, precisament, la va formular Pompeu Fabra mateix, que encomanava als valencians una obra de depuració i redreçament de la varietat pròpia en una de les converses filològiques i que cita Manel Sanchis Guarner a l’inici de la seua Gramàtica Valenciana:

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i, enriquint-lo, procurar acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals».

2. Dades

Una de les actuacions normals que seguix el DNV és donar preferència a les solucions lingüístiques genuïnes per mitjà del criteri de simetria amb el DIEC i seguint el principi de composicionalitat i reciprocitat. Així, si en el DIEC espill remet a la forma preferent mirall, idènticament, en el DNV mirall remet a la forma preferent espill. Això afecta a un grapat de diferències de preferència simètriques; heus ací les que afecten a les paraules que comencen per la lletra a, que són exactament vint-i-cinc.

     1. Diferències de preferència (DNV / DIEC)

Vocalisme: amarar / amerar, arrancar / arrencar.

Consonantisme: alfàbega / alfàbrega, algoritme / algorisme, ametla / ametlla, aniquilar / anihilar.

Morfologia: abastir / abastar.

Formació de paraules: aborronar / esborronar, abreviar / abreujar, agilitzar / agilitar, amortidor / esmorteïdor, amuntonar / amuntegar, arrapar / esgarrapar, arruixar / ruixar, atresorar / tresorejar, autentificar / autenticar.

Lèxic: acatxar / acotxar, agranar / escombrar, alacrà / escorpí, aladre / arada, aladroc / seitó, almesc / mesc, amprar / manllevar, arena / sorra, au / ocell.

Però les crítiques filològiques que ha rebut el DNV es deuen al fet que ha incorporat no poques entrades i accepcions exclusives que no apareixen en el DIEC. Efectivament, el diccionari valencià incorre ací en una inquietant «anomalia» que vulnera el criteri de simetria i el principi de composicionalitat i reciprocitat. Ara bé, encara que eixa actuació no és desitjable, una part important d’eixes solucions exclusives no són directament atribuïbles al DNV, com vorem. D’eixes entrades o accepcions exclusives, una part són secundàries; de les que comencem per la lletra a, n’hi han vint-i-una.

     2. Entrades exclusives i secundàries del DNV

Lèxic comú: abanderat (banderer), abraç (abraçada), acreiximent (acreixement), afondar (afonar), agravi (greuge), agraviar (agreujar), agrura (agror), alborç (arboç), altària (alçària), apretar (estretir), arraïl (arrel), arrastrar (arrossegar), artiste (artista), atapir (atapeir), avear (avesar), avort (avortament).

Lèxic informal: acaminar (caminar), aixina (així), almorzar (esmorzar), assumpt (assumpte).

Lèxic antic: ab (amb).

Es critica del DNV que eixes entrades són innecessàries perquè multipliquen les variants de paraules que s’havien consolidat amb una forma comuna. Però resulta que eixes paraules tenen una llarga tradició (Ramon Llull escrivia creximent i Isabel de Villena, acaminar), són ben vives en la llengua actual (almorzar i abraç) i, en alguns casos, són d’ús general (apretar i avort), no debades apareixen reflectides totes (excepte assumpt) en el malaguanyat Diccionari català-valencià-balear (DCVB), tatxat sovint de «dialectal» en el sentit pejoratiu del terme. La incorporació d’eixes paraules, així, no només és necessària, sinó que, a més, té un doble benefici: d’una banda, dóna confiança als usuaris perquè veuen recollides en el diccionari paraules genuïnes i vives i, de l’altra, els orienta per a que sàpiguen quina és la paraula normativa que han de fer servir. Els recels a esta actuació del DNV, per tant, no són del tot fundats, i no són tampoc justos, ja que veiem que el DIEC actua de la mateixa manera amb paraules orientals que el DNV sí que arreplega, encara que serien igualment «innecessàries», com ara cargol (caragol) o cartró (cartó), entre altres.

Per un altre costat, una altra part de les entrades o accepcions que el DNV incorpora exclusivament tenen el caràcter de preferents. Així, el diccionari valencià, a més d’incorporar unilateralment variants o formes noves que no apareixen en el DIEC, els dóna preferència, de manera que, aquí sí, es crea una multiplicitat asimètrica de solucions lingüístiques entre els dos diccionaris; per exemple, en el DIEC apareix estómac, mentre que en el DNV la paraula estómac és secundària i remet a una forma nova que el DIEC no contempla: estómec. De les que comencen per la lletra a, n’hi han una quinzena (sense comptar l’accentuació de la e).

3. Entrades o accepcions exclusives i preferents del DNV

Vocalisme: albergina / albergínia, argilaga / argelaga, arredonir / arrodonir, arropir-se / arrupir-se, arrunsar / arronsar, arxipèleg / arxipèlag, atol·ló / atol, aturrullar / atorrollar.

Accentuació: alé / alè, anglés / anglès…

Formació de paraules: aconhortar / conhortar, adarga / darga, albarzer / esbarzer, altet / altell, anou / nou, autentificació / autenticació.

Lèxic: acarnissat / aferrissat, atifell / atuell.

Esta actuació no està exempta de polèmica. Es critica d’esta actuació que el diccionari valencià es guia només per la consigna de buscar i augmentar diferències amb el català. Però la veritat és que, excepte arxipèleg i atol·ló, eixes variants són recollides novament en el DCVB; el que fa el DNV és, simplement, donar-los caràcter oficial i prioritzar les formes generals valencianes (o, dit d’una altra manera, agranar cap a casa). Evidentment, aquesta no és la manera més sensata d’actuar i palesa una falta d’entesa entre els dos diccionaris i les dos institucions. Encara que més avant formularem una alternativa a esta problemàtica, potser una manera de desencallar una tal situació seria que el DIEC fóra més sensible a la incorporació de variants, més d’acord amb la diversitat de la llengua, i els dos diccionaris optaren per un recurs que tant un com l’altre exploten poc, i són les entrades compostes, tal com pratica el DCVB: per exemple, argelaga o argilaga i adarga o darga. Tot és qüestió de voluntat i de seguir un mateix criteri.

Encara és més evident la necessitat de coordinació entre els dos diccionaris si ens adonem que el DIEC també incorpora un seguit de solucions lingüístiques exclusives, les quals no apareixen en el DNV i són secundàries. El fet que les entrades o accepcions exclusives del DIEC siguen mínimes no es deu tant a un mèrit del diccionari català, sinó que és més un mèrit del diccionari valencià, molt més receptiu a les diverses variants de la llengua. Esta actuació del DNV, la d’incorporar totes les solucions del DIEC, és una manera indirecta d’afirmar la unitat de la llengua molt més important que la mateixa definició del terme valencià.

4. Entrades o accepcions exclusives i secundàries del DIEC

–àedre (-aedre), colistre (calostre), imbecil (imbècil), motllo (motlle).

            L’expressió màxima de la descoordinació entre el DNV i el DIEC es dóna en catorze entrades o accepcions que anomenem dissimilades, ja que un mateix concepte és expressat d’una manera en el diccionari valencià i d’una altra manera en el diccionari català. Cap d’elles comença per la lletra a, però són dignes de comentar per adonar-nos que la necessitat d’entesa entre les dos institucions normativitzadores és vital.

5. Entrades o accepcions dissimilades

Ortogràfiques: malhumor / mal humor, quetxup / quètxup, rata penada / ratapenada, tòs / tos.

Morfològiques: bastant / bastant -a, coent -a / coent, lluent -a / lluent, pudent -a / pudent, revolut -uda / revolut -a.

Lèxiques: arrop i talladetes / arrop, atovó / tovot, peple / pèplum, posagots / rodal, xoriç / xoriço.

Sintàctiques: batre l’ala / batre d’ales.

Finalment, una altra de les novetats que trobem en el Diccionari Valencià Normatiu és que incorpora bona cosa d’entrades o accepcions exclusives que no apareixen en el DIEC i que fan referència a neologismes (com baguet o pàdel) o a lèxic genuí (escarbar o bragues). Este fet és, de bon tros, el més positiu del diccionari, ja que no entra en contradicció amb el DIEC, sinó que amplia i enriquix el vocabulari normatiu. I és que manta vegada els professionals de la llengua han denunciat l’actitud poc oberta del DIEC respecte a la incorporació de paraules noves i de termes de tots els dialectes.

Pel que fa al tractament dels dialectes, l’any 2007, quan l’Institut d’Estudis Catalans va publicar la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC), el diccionari català va perdre una oportunitat immillorable per a donar resposta a les necessitats de la societat valenciana i, incomprensiblement, va deixar d’incorporar paraules tan poc susceptibles de polèmica com alboraier, blaver, bragues, detindre, escarbar, mentira o muixeranga, entre altres. Potser eixa actuació tan poc integradora del DIEC és la que justifica l’existència del Diccionari Normatiu Valencià i li dóna encara més sentit. Sent que la identificació de la societat amb la normativa és essencial per al manteniment de la llengua, els valencians no podem permetre’ns el luxe de deixar paraules vives i constrastadament genuïnes fora de la normativa, sinó que han de tindre cabuda indiscutiblement en el diccionari normatiu. Heus ací el lèxic genuí que hem trobat en les paraules començades per a.

6. Entrades o accepcions exclusives del DNV (lèxic genuí)

Lèxic comú: acatxonar (acatxorrar), acoconar, afaram, ahí, aïna, aixa (interj.), animalot, ansiar, apocat, apreci, apremiar, armatost, arredossar, atalbar, atibacar, atovó, atracar (‘acostar’), atrotinat (‘tribulí’), aüssar.

Lèxic informal: acollonador, acollonant, aixana, apoquinar.

Locucions i frases fetes: en l’actualitat, alma mater, tindre algú en un altar, ser de l’ametla amarga, anar a més, per anticipat, d’arrapa-i-fuig, arrugar-se el melic, etc.

Gentilicis: adorer, agoster, agullentí, aielí, etc.

D’altra banda, moltes de les incorporacions que fa el diccionari valencià, com ara baguet, flexo, leotards, pàdel, quiniela o voràgine, donen per fi resposta a una demanda llargament desatesa i omplin un buit que manta vegada els professionals de la llengua han criticat del DIEC, que ha sigut massa refractari a la incorporació de conceptes i termes nous d’ús general. Moltes d’eixes paraules ja apareixien en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC); d’altres, com ara abrillantador, adossat o àrea (d’un camp d’esports), són incorporades valentament pel DNV, atés que es corresponen al vocabulari de la gran majoria dels usuaris de la llengua. El diccionari valencià, per tant, atén per fi la petició que feia l’any 1998 Lluís López del Castillo en el seu Diccionari complementari del català normatiu, que conté, tal com diu l’autor, «un repertori útil i imprescindible amb les paraules i les accepcions que, malgrat ser usuals i vàlides, encara no figuren en els diccionaris normatius». El criteri del diccionari valencià, per tant, és doblement positiu, per tal com dóna resposta a les necessitats actuals de la societat i aconseguix una major identificació dels usuaris amb el model de llengua, cosa que, de retruc, dóna confiança als parlants.

7. Entrades o accepcions exclusives del DNV (neologismes)

abdominals, abrillantador, acabar (‘posar fi’), acústica, adossat, aikido, airbag, Altíssim, anotar (esport), antidopatge, àrea (esport), ariet (futbol), armari de paret, armariet, art dramàtic, sèptim art, assaig (rugbi), assentada (protesta), assilvestrat, auspiciar, autogol, auxili (interj.), avantmatx, avanttítol, avassallar, aventurisme, avortar (v. tr.).

3. Conclusió

Al llarg de l’article hem comentat uns quants aspectes del Diccionari Normatiu Valencià. El primer dels aspectes no aporta gran cosa en relació al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó una simple priorització de les variants valencianes, com encisam (o enciam), nadar (o nedar) i melic (o llombrígol), entre altres. Però el fet d’incorporar tot el cabal lèxic consolidat pel DIEC és tota una declaració de principis, ja que garantix la simetria, la composicionalitat i la reciprocitat entre ambdós diccionaris i, en definitiva, és el millor al·legat en favor de la unitat de la llengua.

Ara bé: per l’altre costat, el Diccionari Normatiu Valencià incorpora bona cosa d’accepcions i entrades exclusives que no apareixen en el DIEC. Eixa actuació és, sens dubte, polèmica i criticable, ja que comporta un trencament dels principis de simetria, composicionalitat i recipocitat. Tanmateix, si fem una anàlisi d’eixes paraules exclusives que incorpora unilateralment el diccionari valencià, ens adonem que una gran part d’elles no entren en contradicció amb les del DIEC, sinó que, contràriament, amplien i enriquixen el cabal lèxic del diccionari normatiu català i omplin un buit important i, en molts casos, incomprensible, més encara en una llengua que necessita guanyar-se dia a dia la identificació dels parlants amb la normativa. D’eixa manera, l’anomalia metodològica en què incorre el DNV, tot i ser reprovable, és una resposta peremptòria a les necessitats comunicatives del valencians, que sovint s’han vist encorsetats per un diccionari normatiu (el de l’IEC) no prou representatiu. Per posar un exemple, si haguérem de fer cas estrictament al DIEC, la nostrada paraula muixeranga encara ara no seria normativa, i com eixa moltes altres. És per això que les crítiques que rep el Diccionari Normatiu Valencià per l’adopció de solucions lingüístiques exclusives són, en gran part, injustes, ja que el fet que no apareguen en el DIEC no és demèrit seu, ans al contrari. Ens atrevim a afirmar, de fet, que tres de cada quatre entrades o accepcions exclusives, aproximadament, constituïxen les grans aportacions que fa el diccionari valencià, que resumim en cinc punts.

a)     Atén les necessitats de la societat actual amb la incorporació de moltes paraules de nova creació, contemplades majoritàriament en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i llargament reivindicades, com bolo, cel·lo, dòberman, opa, quiròfan o xilena, entre altres.

b)    Recull uns quants préstecs d’ús general que no apareixen en el DIEC, com mojito (castellà), catering (anglés), partenaire (francés), cello (italià) i jacuzzi (japonés), entre altres.

c)     Dóna resposta a la demanda de la societat valenciana de reconéixer oficialment paraules i expressions genuïnes contemplades en el Diccionari català-valencià-balear, i que d’una altra manera no apareixerien en cap diccionari normatiu, com apreci, batistot, clòtxina, comboi, despedir, de repent, rosquilleta, trompellot o tufar-se, entre altres.

d)    Incorpora, amb la respectiva marca [col·loq.], paraules vives del llenguatge col·loquial que són generals de tota la llengua i que afavorixen una major expressivitat i una major identificació dels usuaris amb el diccionari, com ara acollonant, apoquinar, bovo, carinyo, emparrat, espitós, mono, trage o tonto, entre altres.

e)     Arreplega una gran riquesa d’expressions vives que, altrament, no apareixerien en cap diccionari normatiu: locucions (com a rastrons o en porreta), frases fetes (com fer cosa o no dir ni xufa) i refranys (com qui de Déu fuig, debades corre, o el popular estira més un pèl de figa que una maroma de barco).

De les entrades i accepcions exclusives del DNV, n’hi ha un percentatge no molt elevat però important que, malgrat ser paraules genuïnes i rebre el caràcter de preferents, entren en competència directa amb les solucions del DIEC. Això passa, per exemple, en doblets com febra / febre, galleta / galeta o monyica / canell, en què el diccionari valencià prioritza variants (febra, galleta i monyica) que el diccionari català no recull. Es produïx, per tant, un conflicte d’interessos indesitjable. Per un costat, el diccionari valencià, amb la legítima voluntat de «prioritzar i recuperar solucions lingüístiques genuïnes», sanciona amb el rang de normatives variants que no formaven part de la llengua comuna, però que el DCVB contemplava contrastadament; per l’altre costat, el diccionari català es manté impassiu davant de les aspiracions normatives del diccionari valencià i no conté les noves variants que recupera i prioritza. Lluny de llançar-se retrets per l’atreviment d’un diccionari o per la impassivitat de l’altre, aquest conflicte d’interessos necessita una solució assenyada basada en el debat i en el reconeixement mutu. Com apuntàvem més amunt, una manera de desencallar la situació seria que el DIEC fóra més sensible a la incorporació de les variants (i també dels molts encerts) que proposa el DNV, de manera que s’aconseguiria restablir els principis de simetria, composicionalitat i reciprocitat. Per l’altra banda, el DNV, a més de renunciar a variants poc productives i contrastades com arxipèleg o xupló (xumet), hauria de fer un pas arrere i arribar a un acord (entre molts altres) amb el DIEC per tal de practicar un recurs intel·ligent com el d’oferir entrades compostes, de l’estil de «mentida o mentira», o «orde o ordre».

Un capítol a part mereixen les entrades dissimilades, com ara quetxup / quètxup, que no trauen trellat i demostren la importància que té que els diccionaris estiguen estrictament coordinats. Podem sumar ací una divergència gràfica (i fònica) absurda, al nostre parer, que incorpora el Diccionari Normatiu Valencià, que és la variant bacallar, que és preferida a la ja consolidada bacallà. Tenim el ple convenciment que estos pocs «errors de sistema», que no beneficien gens a la llengua comuna –ans al contrari, fan sentir una mica de vergonya– seran resolts pròximament per les dos intitucions normatives, de les quals s’espera, no cal dir-ho, que estiguen a l’altura de les circumstàncies.

Per a acabar l’article, vull referir-me a l’alternativa que vaig proposar en l’article «Una diòcesi amb dos modalitats. Entre la normalitat i l’anomalia», publicat en el llibre Terres de cruïlla. Estudis sobre les comarques de la diòcesi de Tortosa (Onada Edicions, 2013). Allí plantejava la necessitat que les dos entitats normatives arribaren a un acord valent i transcendent en relació a les entrades o accepcions que presenten variacions dialectals, i proposava la incorporació en els diccionaris de marques de modalitat: or. (oriental), occ. (occidental), val. (valencià) i bal. (balear). Així, per exemple, l’entrada nàixer del DIEC, que remet a néixer, hauria d’anar acompanyada de les marques val. i occ., mentre que l’entrada néixer del DNV, que remet a nàixer, hauria d’anar acompanyada de les marques or. i bal. Encara més: les entrades preferents haurien d’incloure sempre la informació del geosinònim entre claudàtors.

Contat i debatut, amb les dades i els arguments que hem aportat, som en condicions d’afirmar que les crítiques que ha rebut i seguirà rebent el Diccionari Normatiu Valencià són, en gran part, infundades i immerescudes. Com ja hem vist, el DNV ompli molts buits que té el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans pel que fa al lèxic de nova creació, al lèxic genuí i al lèxic més expressiu, i afavorix la necessària identificació dels valencians amb el model de llengua proposat, cosa que ens autoritza a declarar que les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià són majoritàriament positives. Tot i això, l’adopció de solucions unilaterals per part del diccionari valencià crea conflictes d’interessos amb el diccionari català, i s’haurien de superar en els pròxims anys amb bona voluntat, coordinació i debat entre l’Acadèmia i l’Institut per tal de no augmentar les asimetries que ara hi han entre sengles corpus normativitzadors.

Publicat en Núvol, 15 de febrer de 2014