Dir «argilaga» és destruir el valencià

[Escrit publicat originalment en el blog El Juliet, de Juli Martínez Amorós]

Vull hui analitzar un editorial que ha aparegut esta setmana en la revista El Temps. Es titula “Llengua bifurcada, llengua debilitada” i és un compendi de mites incomprovats que, conseqüentment, se sostenen només en una opinió esbiaixada. L’article ha merescut la lloança de reputats lingüistes, com Gabriel Bibiloni, així que haurem de suposar que potser alguns continuen sense posar un peu fora de la seua torre de vori.

Vos faig un resum de l’editorial. Venia a dir, a grans trets, el següent: que el Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL és molt dolent perquè obri la porta a duets lèxics que abans no existien. Que per ara no ha tocat l’ortografia, però que, oh!, tot arribarà. Després, fa un salt i vincula amb el DNV que algunes empreses o institucions oferisquen versions en valencià i català alhora. Fa un altre salt, amb volantí inclòs (jo en diria xirimbela, però eixe mot encara no és normatiu), i argüeix que el gallec està en retrocés per culpa de la separació del portugués. I acaben amb una sentència bíblica pròpia d’un arquebisbe de València: «Ho accepte o no, la bifurcació que fomenta l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és un atac frontal per a la supervivència de l’idioma que diu defensar.»

Estos són els quatre ítems que estructuren l’editorial. Quatre mites, quatre llegendes urbanes, quatre opinions de cunyat indemostrades, quatre fal·làcies, en suma. I les pense disseccionar tot seguit:

Els duets lèxics que incorpora l’AVL no suposen cap trauma per a la unitat de la llengua. Fins ara, un erudit d’un poble valencià que fera un estudi botànic es trobava que si deia en algun article, posem per cas, argilaga, tomello o albarzer, l’editor de Word li subratllava la parauleta i el diccionari de l’IEC l’informava que cometia un error. Per a El Temps, és més greu que el DNV òbriga la porta a eixes paraules, que no que eixe erudit es veja en l’obligació d’ocultar termes absolutament genuïns (fins i tot passant-se’n al castellà) o bé, si té molta confiança lingüística, de prevaricar contra la norma. Doncs bé, jo crec que la sacrosanta unitat de la llengua s’ataca molt més prohibint que no ampliant. Només alguns professionals de la llengua es queixen d’eixes ampliacions (“ho accepten tot, i ara què ensenyarem?”, diuen, sense vergonya), mentre que els –encara pocs– usuaris del valencià escrit hi troben un recer confortable. Quin contrast.

Un altre contrast, que frega la manipulació (per què hauré dit frega, si és que la supera?), és argumentar que «la proposta no arriba encara a plantejar solucions ortogràfiques contradictòries». Cal tindre molta barra per a dir això, justament en el moment en què l’IEC ha decidit unilateralment eliminar més de 180 diacrítics i canviar algunes solucions ortogràfiques. Molta, molta barra. El DNV té com a esperit acceptar totes les opcions ortogràfiques (i fonètiques) pròpies de la llengua. Així, inclou sépia, sèpia i sípia. Inclou motle i motlle. Inclou anglès i anglés. On hi ha el problema? Quin usuari et deixes fora? No cap. Per als qui diguen que és un embolic tres solucions per a sépia, els explicaré que no més que partisc, partesc i parteixo. I que a l’aprenent inicial de valencià, se li pot ensenyar la prioritària. I el parlant de tota la vida, que pronuncie (i escriga) la que haja usat sempre.

El tercer ítem de l’editorial fa referència als menús de tria lingüística que inclouen les opcions “valencià” i “català”. Val a dir que la meua opció favorita seria “valencià-català”, però, com en altres moltes coses en la vida, cal assumir que les teues preferències no tenen per què ser les més esteses. En resum, l’editorial acusa el DNV de propiciar que hàgem passat de menús on només hi havia “català”, a menús on també hi ha “valencià”: «Aquesta nova doctrina reforça una realitat que ha anat imposant-se en la vida quotidiana», diuen, donant pas a una fal·làcia que ja penetra en el terreny del ridícul (o, si no, a vore com qualifiquem que responsabilitzen el DNV d’això). Se centren, és clar, en la visió segregacionista: oh, si hi ha dos noms per a la mateixa llengua, esta es debilita i es bifurca! Obvien, com es fa sempre, que un valencianoparlant no lector d’El Temps i no votant de partits pancatalanistes potser no se sentirà identificat si no veu, entre tots, el nom de la llengua que parla. Quina casualitat, xe. Que persones que no hagen treballat mai temes lingüístics o filològics ignoren el valor identitari de les llengües és perdonable. Que ho ignoren (conscientment o no) els qui precisament en viuen és inadmissible. I, mireu, que la diversitat dialectal no provoca segregació lingüística ens ho ve a dir, ves per on, el mateix Word que ens subratlla parauletes:

Per acabar este desficaci d’editorial, l’autor vincula la situació del valencià amb el gallec. I relaciona la depauperació d’este últim amb la separació respecte al portugués. A vore, anem a pams, que ací hi ha tela. De primer, el gallec s’ha debilitat molt els últims anys per la pèrdua de parlants, no pel model ortogràfic. En això ha tingut molt a vore el fals bilingüisme edulcorat promogut per la Xunta. En segon lloc, el gallec i el valencià (no el català) es poden donar la mà en molts aspectes. Han perdut parlants a mesura que es produïa el canvi generacional i la llengua perdia prestigi social. Però, mira, el gallec ja estava separat del portugués des del segle XIV, mentre que el valencià continua sent una llengua una amb el català. A vore si el problema resulta que no és eixe. I en tercer lloc: fins els gallecs més lusitanistes no proposen que la llengua deixe d’anomenar-se gallec i passe a dir-se, només, portugués. Podem arribar a entendre que una cosa pot tindre més d’un nom? Que això es diu sinonímia i, si respon a una distribució dialectal, geosinonímia. I que no és cap pecat. Que el problema és dir a la mitat de la població que com parla no està bé.

Acabe ja. Este és el nivell que trobem en els teòrics pedestals que defensen la nostra llengua i la nostra identitat: un reguitzell d’opinions sense fonament empíric, cunyadisme pur i dur, ni tan sols una mica d’observació, encara menys una mínima concessió a l’empatia. La diferència, potser, és que a alguns ja els va bé així, amb una llengua guetitzada i un mercat fidel. A altres, no.