Abelard Saragossà (Universitat de València)
[L’escrit reproduït és la secció §5.4 del treball: «El valencià del futur i el futur del valencià. Confiança, satisfacció i identitat», publicat en la revista Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia, 5, p. 21-104, 2015. El treball sencer és consultable en Academia.edu]
5.4.Ideologia i model lingüístic
Certament, la identitat dels valencians és la base més potent que hauria de tindre el valencià. Però, ultra les propostes que hem fet parlant dels lingüistes i dels docents (§5.2), hi han més factors lingüístics que afavoririen l’ús públic del valencià. Dedicarem dos apartats al tema, u sobre la relació entre ideologia i model lingüístic (§5.4) i un altre sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (§5.5).
Hem comentat que, entre 1943 i 1962, es conforma un model lingüístic valencià que imita molt el model del Noucentisme català (§4.5, 2b), de manera que era impracticable no solament en la comunicació oral pública, sinó encara en els articles de premsa (§4.5, 3b.iv). També sabem que els lingüistes valencians no vàrem reaccionar davant de l’anàlisi de Lluís Polanco (1984), fet que ha afavorit el manteniment de característiques lingüístiques negatives.
En 1996, la Unitat del Poble Valencià (UPV, precursora del Bloc Nacionaliste Valencià, integrat en Compromís des del 2007) va fer modificacions en la seua ideologia política: s’aparta de la que hi havia en els setanta i els huitanta (que buscava la vertebració dels Països Catalans) i limita l’acció del valencianisme al poble valencià (que seríem una «nació»). Pense que l’evolució del valencianisme unitariste ha sigut positiva per una raó simple. Inspirant-nos (i seguint) la història del Regne de València, els valencians hauríem de ser un poble sobirà (com tot poble que realment vullga ser poble). I, des de la nostra sobirania, podem coordinar-nos amb qui decidim i amb el nom que decidim. Això és aplicable a nosaltres, als pobles del nord i als pobles del sud, als de llevant i als de ponent.
Si el model lingüístic dels setanta i els huitanta anava unit a la construcció dels Països Catalans, el canvi de 1996 en la ideologia hauria d’haver comportat una variació correlativa en el model lingüístic (i més a la vista que el model no era precisament òptim, §4.5, 3). Això no obstant, la tendència a adoptar actituds essencialistes quan parlem d’idiomes (considerar una llengua fora dels qui la parlen i fora de la societat en què viu) va fer que, en una bona part del valencianisme unitariste, apareguera una dissociació entre ideologia (clarament valencianista) i model lingüístic (poc arrelat a les necessitats dels valencianoparlants).
En els nostres dies, una part ben majoritària del valencianisme està a favor de la renovació ideològica de la UPV (1996); però hi ha un sector que no voldria tocar el model lingüístic (o tocar-lo mínimament, tant en els noranta com ara). Així, la decisió de Canal Nou (i posteriorment d’InfoTV) d’usar les formes regulars de la tercera flexió verbal (segui-x = segui-m = segui-a = segui-ré = segui-ria = segui-r = segui-nt = segui-t) i les formes simples dels demostratius (este, eixe, aquell) millora el model lingüístic, ja que trenca la separació entre l’oralitat i l’escriptura (10c.i-ii). En canvi, la resposta majoritària va ser considerar eixes variacions com a un empitjorament del model lingüístic:
1. Defensa de la variació ideològica produïda cap a 1996; però manteniment bàsic del model lingüístic unit a la ideologia precedent
a. Anys setanta i huitanta: el valencianisme unitariste busca la construcció dels Països Catalans.
i. 1996: UPV (precursora del Bloc, integrat en Compromís des del 2007) exclou els Països Catalans i reduïx el camp als valencians (que seríem una «nació»).
ii. Coordinació: quanta més, millor. Subordinació: a ningú.
b. Efecte esperable: adequar el model lingüístic a la ideologia.
i. Però ho dificulta el tractament essencialiste dels idiomes.
c. Resultat: renovació ideològica però estancament en el model lingüístic, a pesar de la barrera entre l’oralitat i l’escriptura.
i. Parlant en públic: Preferix quedar-se / En eixos casos, és millor no tocar el malalt
ii. Escrivint: Prefereix quedar-se / En aquests casos, és millor no tocar el malalt
Des del punt de vista del valencià, la característica que més interessa del procés anterior està en l’ús: les conseqüències que el model lingüistic té sobre l’ús de la llengua pròpia dels valencians. U dels efectes de l’evolució entre 1943 i 1962 és arribar a un model lingüístic que no és practicable en la comunicació pública, fet que és negatiu per a qualsevol llengua. Realment, la conjuminació entre l’oralitat i l’escriptura afavorix que un valencià trie el valencià quan ha de parlar en públic, de la mateixa manera que un model poc identificador, no assimilable i elitiste té l’efecte contrari:
2. Efecte de no unir la variació ideològica (1996) i el model lingüístic
a. Mantindre la separació entre l’oralitat i l’escriptura (10c).
b. La imbricació entre l’oralitat i l’escriptura aplana el camí per a que un valencià trie el valencià quan ha de parlar en públic.
i. Model poc identificador i elitiste: té els efectes contraris.
Unit al procés que hem descrit, un sector de les universitats valencianes seguix proposant un model lingüístic ancorat en els setanta i els huitanta («Serveis lingüístics de les universitats valencianes», 2009; n’hi han exemples en 12c). A més, algun àmbit universitari canvia el model d’un autor sense consultar-li-ho (com ara, a un doctor en filologia catalana li varen fer modificacions en un article d’una revista de la Universitat de València: substituir No feia molt de temps per No feia gaire temps, o eixe article per aquest article).
El resultat és un model que diria que no pot practicar cap membre de les Corts Valencianes, siga quin siga el seu partit polític. Crec que trobaríem el mateix panorama si un rector d’una universitat haguera de fer un parlament dirigit a la societat valenciana a través de la televisió. Sobre això, recordem un princi ètic: no podem demanar als altres coses que prèviament no ens hàgem demanat a nosaltres. Un situació semblant trobaríem a l’altre cap: ¿quin president de la Generalitat ha fet un parlament en la desapareguda televisió valenciana usant un model lingüístic secessioniste?
Naturalment, convindria fer proves per a verificar si les afirmacions anteriors són certes. I, en el cas que ho siguen, ¿no hauríem de pensar que el model lingüístic que proposen els «Serveis lingüístics de les universitats valencianes» és poc identificador i poc assimilable i, com a conseqüència, és poc practicable en la comunicació oral pública? En síntesi:
3. L’oralitat i l’escriptura: un sector de les universitats valencianes
a. Els «serveis lingüistics de les universitats valencianes» (2009) proposen un model que probablement no podria practicar cap membre de les Corts Valencianes (c).
i. ¿El mateix resultat per a un rector en televisió?
b. Situació semblant en la part oposada:
i. Algun president de la Generalitat ¿ha fet un parlament en un model secessioniste?
c. El model proposat pels «serveis lingüístics» (2009) ¿és identificador, assimilable i practicable (començant pels rectors)? Exemples (amb la referència de la publicació):
i. Caldria dir Vós penseu, per Vosté pensa, §1.1;
ii. cafè, per café, §3.2;
iii. homes, per hòmens, §4.1.2;
iv. Han invertit molt a construir, no Han invertit molt en, §4.1.4;
v. Viu en aquesta casa del costat, no Viu en eixa casa del costat, §4.1.5;
vi. «sovint», Lleva’t d’aquesta cadira on ets o Lleva’t d’aquella cadira on ets, no Lleva’t d’eixa cadira a on estàs, §4.1.5;
vii. «sovint», ¿Què és acò que tens a la mà? o ¿Què és allò que tens a la mà?, per ¿Què és això que tens en la mà?, §4.1.5;
viii. Tens vuit llibres / disset llibres / dinou llibres, per Tens huit llibres, dèsset llibres, dèneu llibres, §4.2.2;
ix. Tens dues llibretes, per Tens dos llibretes, §4.2.2;
x. No venir a hora equival a no tenir raó, per No vindre a hora equival a no tindre raó, §4.2.4;
xi. No serveix per a res, no No servix per a res, §4.2.6;
xii. No volia que treballasses tant (o treballesses) per No volia que treballares tant, §4.2.6;
xiii. Avui, estic cansat, per Hui, estic cansat, §5.1,
xiv. He perdut el judici, per He perdut el juí, §5.1,
xv. No puc veure-ho, per No puc vore-ho, §5.3,
xvi. Aquest ordre és incoherent, per Eixe orde és incoherent, §5.3