Felip Gumbau Morera

a) ¿Com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes?
Sant Isidor de Sevilla, en el seu famós llibre conegut com a Etimologies, del segle VII, dividia les consonants llatines en dos grups: d’una banda, les «semivocals», que són consonants que podem allargar, comencen per una e de suport i acaben amb el seu so (ef, el, em, en, er i es); d’altra banda, les «mudes», que són consonants que no podem allargar, comencen amb el seu so i afigen una e de suport (be, de, pe, te…). Doncs resulta que aquesta manera d’anomenar les consonants és la que ha existit en català des dels orígens. Eixa és la conclusió a què va arribar el filòleg gironí Albert Rossich en un article molt ben documentat: es diu «El nom de les lletres» i es va publicar la tardor de l’any 1999 a la revista Caplletra número 27 (es pot consultar en línia, per cert). És a dir que, orginàriament, el nom de les «semivocals» era monosíl·lab i no tenia cap vocal al final: es deien ef, el, em, en, er i es.

b) ¿Com es passa de ef a efe?
La nomenclatura tradicional de les «semivocals» (ef, el, etc.) es va mantindre intacta ni més ni menys que fins al segle XIX. Va ser llavors quan van nàixer les formes amb una e de suport (efe, ele, etc.), molt probablement per la influència del plural (pares / pare, efes / efe). Val a dir que eixa tendència, que es sol atribuir a l’omnipresent influència del castellà, apareix també en italià (effe) i en portugués (efe). I bé: en el segle XX, sembla que les formes noves amb la e de suport (efe) van esdevindre la tendència triomfant i van arraconar les formes tradicionals (ef) fins a deixar-les obsoletes. Continua llegint