Si feu clic en este enllaç podreu llegir la ressenya de Leonardo Giménez sobre l’obra d’Eugeni S. Reig El valencià de sempre. Va ser publicada el 18 de setembre en el suplement Posdata del periòdic Levante EMV .
Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «Estudi de la paraula aixovar», d’Eugeni S. Reig, un article en què el director d’InfoMigjorn estudia els diferents significats del verb en diferents territoris i èpoques.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes.
Josep Palomero
Fa uns anys, Eugeni S. Reig va publicar dos edicions (1997, 2005) del seu magnífic primer llibre ‘El valencià en perill d’extinció’, que ha servit per a promoure la reflexió dels usuaris del valencià sobre determinats aspectes de la nostra llengua. Ara, ampliada i millorada, ha tret la segona part d’aquell treball. Reig manté també la publicació digital ‘Infomigjorn’, en què arreplega els articles, les reflexions i els comentaris de més profit sobre el valencià-català. És, per tant, una persona bolcada en l’estudi i en la promoció del valencià que ha fet aportacions molt originals i meritòries, amb què ha despertat consciències i ha aclarit vicis i errors, sobretot pel que respecta a la fraseologia, una part consistent de la llengua que, en el nostre cas, com en el d’altres llengües, s’ha empobrit notablement en les darreres dècades com a conseqüència de la modernització de la societat. També en això, l’aportació de Reig és molt d’agrair, per més que no siga fàcil introduir-la de nou en una joventut formada en altres paràmetres i que ni tan sols compta amb una televisió i una ràdio generalistes en la llengua del seu país.
Ressenya publicada en el Periódico Mediterráneo el 3 de maig del 2015
Eugeni S. Reig, u dels membres fundadors de la nostra associació, acaba de publicar El valencià de sempre, una arreplega de paraules i locucions valencianes que, segons l’autor, estan en perill de desaparéixer. L’obra, que publica Edicions Bromera, és una versió actualitzada i ampliada de Valencià en perill d’extinció, que Reig autoedità en 1999.
El valencià de sempre és un treball ingent, de quasi nou-centes pàgines, que inclou totes les entrades de la segona edició de Valencià en perill d’extinció, el contingut de Lèxic valencià d’ahir i de hui (fins ara inèdit), i 440 entrades noves. És destacable que la majoria d’entrades inclouen exemples literaris d’autors reconeguts.
Es tracta d’una obra de contingut didàctic apta per a professors i alumnes de valencià, que poa del valencià popular.
Eugeni S. Reig
La denominació tradicional valenciana dels tres personatges bíblics que, segons els evangelis, anaren a adorar a Jesucrist al poc temps d’haver nascut i que, segons la tradició, eren reis, així com la festa de l’Epifania que es celebra el 6 de gener de cada any i en la qual es commemora la citada adoració, és els Reis d’Orient o, simplement, els Reis. Les denominacions els Reis Mags i els Reis Màgics són calcs del castellà i, per tant, són completament inadmissibles en la nostra llengua.
Aquestes denominacions no tenen cap tradició entre nosaltres i són completament postisses i, per tant, hem de fer tot el que siga menester per tal d’aconseguir eradicar-les. I que quede ben clar que no parlem de si els citats personatges bíblics varen existir realment o no varen existir, si eren reis o no eren reis, si eren mags o no eren mags, si varen vindre d’Orient o no varen vindre d’Orient. No parlem de religió ni d’història. No estem estudiant ni analitzant els evangelis. Parlem únicament i exclusivament de llengua, de la nostra llengua. Parlem de quines són les denominacions que el nostre poble ha donat a eixos personatges al llarg dels temps. I, a més de les dues que he dit adés, els Reis d’Orient i els Reis, n’hi ha una altra que és molt corrent en valencià: els Reixos. La paraula reixos té l’aspecte de ser un doble plural que s’hauria originat al prendre el plural reis, pronunciat ‘reix’, per un singular. Per eixe motiu la paraula reixos arrossega l’estigma d’incorrecció lingüística, de vulgarisme inadmissible, de paraula deturpada pròpia de gent que no sap parlar bé. Però, meditem una miqueta, ¿per quin motiu hauríem de confondre els valencians el plural d’una paraula normal i corrent de la nostra llengua amb un singular? Continua llegint