Cercle Isabel de Villena
En l’article anterior, vaig introduir la necessitat de basar el model de valencià de la nova radiotelevisió (CVMC) en el que es va consolidar durant vora vint-i-cinc anys d’RTVV i en els treballs de l’AVL, de manera que dignifiquem i vehiculem les paraules i formes d’ús general en la societat valenciana i normatives («eixos hòmens jóvens fan dos faenes i seguixen avant») en compte de fer creure als parlants que tot ho diem malament («aque(s)ts homes joves fan dues feines i segueixen endavant»). En eixe sentit, hauríem de tindre ben en compte que llengua i parlants són inseparables, de manera que dignificar el valencià és dignificar els valencians; i, correlativament, presentar les formes i estructures del valencià viu com a «poc formals» o de «registres baixos» equival a presentar de la mateixa manera els valencians.
Ben mirat, no s’entendria que, unes formes que sempre foren omnipresents en RTVV i que l’AVL marca com a aptes per a tots els nivells i com a preferibles en l’audiovisual, la CVMC les tractara com a pròpies de la informalitat. ¿Sentirem «aque(s)ts homes joves fan dues feines i segueixen endavant» en els informatius i «eixos hòmens jóvens fan dos faenes i seguixen avant» en els dibuixos animats? Pel bé de la llengua, esperem que la CVMC no tindrà eixa actuació inaudita, que promouria una diglòssia interna de conseqüències gens positives per a la percepció i ús social del valencià. ¿Un valencià (el de sempre) per a la informalitat i un altre (que substituïx les paraules i formes tradicionals valencianes per les d’altres modalitats de la llengua) per a la formalitat? ¿És eixa la idea que volem transmetre sobre el valencià a la nostra societat? Actuant d’eixa manera, ¿augmentarem la confiança i l’estima per la llengua? ¿Guanyarem parlants? ¿I espectadors?
En compte de corregir allò que no és cap error (cosa que crea una distància innecessària entre el parlant i el model en detriment de l’ús social), hem de donar confiança als parlants en tots aquells elements de la seua forma de parlar que són adequats i normatius (la immensa majoria) per a, des d’eixa confiança i afecte pel valencià viu, ser capaços de millorar la llengua amb arguments objectius. En l’extrem oposat, es troben l’elitisme (que partix de conéixer poc i valorar poc la societat valenciana i, per tant, el valencià com a modalitat) i les volantades irreflexives pel que fa al model lingüístic, que podrien succeir-se cada quatre anys i que només aconseguixen desorientar els usuaris potencials. ¿Apostarem ara per un model que no connectarà amb la societat (ja que se’n separa deliberadament) i, en uns anys, ens vorem obligats a tornar a l’anterior (o ho provocarà un canvi de govern)? Els vaivens en matèria de llengua (ara, tornar cap a un model que han criticat Lluís Polanco, Toni Mollà o Enric Sòria) es paguen cars, i la nostra no s’ho pot permetre.
També podem fer una ullada a com actuen les radiotelevisions de l’entorn per a aprendre’n. L’espanyola ¿és hipernormativa fins al punt de marginar paraules i formes normatives pel fet que també són populars? ¿O, ben al contrari, acosta més el model als parlants amb la introducció d’elements no normatius però normals en el castellà oral? Obvi. Per exemple, la radiotelevisió catalana (CCMA) té el portal «ésAdir», on arreplega 2.199 paraules i expressions que, encara que no apareixen en el diccionari de l’IEC, són d’ús habitual per als parlants catalans i/o es consideren adequades en l’audiovisual. Per tant, el model lingüístic de la CCMA se n’ix de la normativa per a aconseguir un català més pràctic que connecte amb la societat catalana i estimule l’ús de la llengua. I, ací, ¿què farem? En compte d’estirar la normativa per a arribar a un model que siga alhora popular i adequat, ¿la restringirem més encara per a separar-nos del valencià viu, és a dir, dels parlants i dels espectadors potencials?
Davant de la proposta central que conté este escrit (en definitiva, donar continuïtat al model lingüístic consolidat de l’audiovisual valencià), circulen afirmacions que tenen poc de valor, com ara que hauríem de canviar el model per a fer un valencià, diuen, «exportable» per al consum de catalans i balears. La causa seria que està previst produir continguts que siguen «aptes» per a emetre’s en les altres televisions del nostre àmbit lingüístic. Ara bé, el model de valencià de l’audiovisual que es va consolidar durant vint-i-cinc anys ¿no era (i seguix sent) perfectament «exportable», «apte» i vàlid per a eixa finalitat? En eixe sentit, ¿què ha de preocupar més a la CVMC: evitar que els espectadors catalans i balears detecten una paraula o forma valenciana o fer que els valencians puguen sentir en la seua pròpia televisió un valencià que reconeguen? Qui és conscient del que compartim i no té actituds provincianes, sap que un bon producte valencià també és bo per als balears i per als catalans.
Però, sobretot, no hem de perdre mai de vista quin ha de ser el primer objectiu cabdal de l’audiovisual valencià: dirigir-se als cinc milions de valencians que es mereixen (i que financen) la seua radiotelevisió; guanyar-se’ls, atraure’n tants com siga possible. A més de la incidència en la seua consciència, eixe factor facilitarà la creació d’un mercat i, per tant, l’augment de l’audiovisual valencià. Per tot això, convé actuar amb trellat i amb responsabilitat, sense talls i sense vaivens: el sector, la llengua i la societat valenciana ho agrairan.
Article publicat originalment en Las Provincias, el 6 de juliol de 2017
Em sembla molt encertada la frase que sintetitza el fet que usar el valencià no és una manera d’oposar-se a la difusió de la llengua ni a la resta de varietats de la llengua, sinó que és la forma que hauria de ser normal de donar sentit al mateix concepte de llengua: «Qui és conscient del que compartim i no té actituds provincianes, sap que un bon producte valencià també és bo per als balears i per als catalans.»