Taula de Filologia Valenciana publica una sèrie d’articles a fi de fer-se una idea global del «Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat» i de la sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos que es varen interposar contra eixa norma.

Este escrit de Leo Giménez, membre de la Junta Directiva de la nostra associació, parla sobre l’origen del problema actual. Va ser publicat originalment en Levante-EMV el 8 d’agost de 2017.

Un recurs contra la normalitat del valencià

El Govern de l’Estat ha interposat un recurs contra el Decret del Consell que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. Es tracta (la interposició del recurs) d’una típica i tòpica operació pròpia d’una visió centralista i d’una «baixura» de mires de qui no vol vore la realitat de l’Espanya diversa, tant des de Madrid com des de la Comunitat Valenciana. El PP i el sindicat CSIF també han interposat recursos contra el mencionat Decret. No volen reconéixer, amb totes les seues conseqüències (positives), ni eixa diversitat ni la singularitat i riquesa que representa el valencià ni el marc de tota la llengua compartida amb Catalunya i les Balears. En eixe sentit, entre altres «arguments» o «raonaments» del recurs, crida l’atenció que es recórreguen els punts del susdit Decret que disposen que les notificacions, còpies de documents i comunicacions que vagen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic del valencià es redactaran en esta mateixa llengua. És normal que les institucions valencianes, catalanes i balears es relacionen, entre elles, en la seua/nostra llengua comuna.