Felip Gumbau Morera*
El filòleg i tècnic lingüístic valencià Francesc Esteve va escriure un article titulat «Calia un altre –i ben contradictori– diccionari normatiu?», que es va publicar a Vilaweb el 29 de setembre, just el dia en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presentava en paper el Diccionari normatiu valencià. L’article es pot sintetitzar de la manera següent: per un costat, fa una esmena a la totalitat; per l’altre costat, fa esmenes parcials, com ara doblets, contradiccions, castellanismes, etc. L’objectiu d’este escrit és fer vore que l’article esmentat és parcial i tendenciós perquè només mostra als lectors una part de la realitat amb la clara finalitat de desprestigiar el diccionari de l’Acadèmia.
¿Calia el diccionari de l’Acadèmia?
Comencem pel principi. La pregunta que formula el títol de l’article ja porta incorporat un no com a resposta. De fet, l’escrit s’hauria pogut titular: «No calia un altre diccionari normatiu». L’argument que adduïx l’autor és que ja tenim el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), de manera que el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (DAVL) no calia. La pregunta que no es formula l’article (ni la respon, evidentment) és esta: ¿calia el Diccionari valencià que va editar l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana juntament amb la Generalitat Valenciana l’any 1995, just el mateix any en què es publicava el DIEC? Si de cas, no molestava perquè no aportava divergències respecte al DIEC; però ¿calia?
Una altra qüestió que no planteja l’escrit (ni la respon, no cal dir-ho) és la següent: ¿calia que l’IEC publicara la segona edició del DIEC l’any 2007 sabent que l’Acadèmia estava elaborant un diccionari des del 2002? La resposta de Francesc Esteve la podem intuir: com que, segons ell, l’Institut és la institució normativa de referència perquè té més d’un segle d’existència, representa tots els parlars i és la mare de la normativa, l’IEC té molta més autoritat moral que l’Acadèmia, de manera que l’AVL no deu publicar cap diccionari (ni cap text normatiu, entenem) sense consensuar-lo amb l’Institut, perquè, si no, comet una «monumental irresponsabilitat, indigna d’una entitat pública i d’una institució que forma part de la Generalitat Valenciana» (poca broma).
Ara bé: l’autor reconeix alhora que l’Acadèmia també és una institució de referència normativa per llei, de manera que, a nivell legal, té la mateixa autoritat que l’IEC, malgrat que siga tractada com a innecessària o directament com a inexistent; podríem dir que són dos institucions equivalents. Aleshores, ¿per què l’IEC va publicar el DIEC2 l’any 2007 sabent que l’Acadèmia estava elaborant un diccionari des del 2002? ¿I per què l’Acadèmia va publicar la gramàtica sabent que l’IEC estava preparant la seua? ¿I per què l’IEC reforma els accents diacrítics unilateralment? Com vaig escriure en un altre article inclòs en el llibre Terres de cruïlla (2013), que una llengua tinga dos institucions normatives no és cap problema (el castellà en té 22, crec), sinó que el problema és que no hi haja consens entre elles (dos no s’estimen si un no vol, diuen). Però pareix que Francesc Esteve té més informació que nosaltres i sap qui té la culpa de la manca de consens i de coordinació: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per la seua irresponsabilitat «monumental» i «indigna» (paraules majors).
Per a acabar este apartat, cal matisar dos idees. Primer, l’autor diu que l’Institut té més d’un segle d’existència, de manera que insinua que l’Acadèmia no té prou entitat perquè és molt recent, però en realitat té darrere dos precedents no menors per als valencians: les Normes de Castelló (1932) i l’Institut d’Estudis Valencians (1937). I segon, l’autor diu que l’Institut representa tots els parlars, de manera que insinua que l’Acadèmia no ho fa, quan realment el diccionari valencià arreplega totes les paraules del DIEC, és a dir, «respecta l’obra consolidada», encara que Esteve diu que no. De fet, la realitat és ben bé la contrària: el diccionari que no té la «visió global» que reclama Esteve és el DIEC, que no arreplega paraules valencianes com muixeranga, fartó, picadeta, cotó-en-pèl o tabalada, entre moltes altres, que el diccionari de l’Acadèmia sí que inclou. Però Esteve va encara més enllà: insinua que el DAVL es cenyix a l’àmbit valencià, cosa que hem vist que és falsa, i declara infundadament que «no es veu clar si té la pretensió d’assumir de debò la unitat lingüística que proclama». Ja sabem que la unitat de la llengua («el bon rumb») és la primera preocupació de certs filòlegs, per davant de l’ús social de la llengua i del model lingüístic. Però, ¿què és la unitat de la llengua? ¿És escriure cafè, com fa el DIEC, o és proposar café (o cafè), com fa el DAVL? ¿Quin criteri «unix» més, amics lectors: el que exclou o el que inclou?
¿És en realitat un diccionari ple de defectes?
En relació al nom, estic d’acord amb l’autor que al diccionari li sobra l’adjectiu normatiu; si l’Acadèmia s’encarrega de la normativa del valencià, el diccionari que publica ja sabem que és normatiu. D’altra banda, una de les crítiques que fa Esteve del DAVL és que és un diccionari «fortament discrepant respecte al de l’Institut d’Estudis Catalans». Reconec que té raó i reconec que no m’agrada que hi hagen discrepàncies. Ara bé: després d’haver fet un estudi bastant exhaustiu de les entrades exclusives que conté el diccionari de l’Acadèmia (el meu temps m’ha costat), vaig arribar a la conclusió que la gran major part d’eixes entrades exclusives eren positives i necessàries. Ho demostro en l’article «Les aportacions del Diccionari normatiu valencià», publicat l’any 2015 per Taula de Filologia Valenciana en el número 5 de la revista Aula de Lletres Valencianes. Encara més: vaig arribar a la conclusió que el diccionari de l’Acadèmia calia i molt, tant per mèrit propi com per demèrit del DIEC2, el qual deixa fora moltes i moltes paraules necessàries. Heus-ne ací una mostra mínima:
• Neologismes: allargador, baguet, crac, debacle, napolitana, pàdel, xatejar…
• Préstecs: ‘airbag’, ‘catering’, ‘mozzarella’, ‘sexy’, ‘souvenir’, ‘taekwondo’…
• Lèxic genuí: apreci, garrama, mascletada, comboi, fidueada, templat…
• Lèxic col·loquial: apardalat, cabrejar, cubata, emparrat, marxós, pillo…
• Locucions: en un bufit, fer cosa, no dir ni xufa, fer com fan no és pecat…
L’article d’Esteve obvia els aspectes positius del diccionari de l’Acadèmia, que deuen ser el 95% de l’obra, i es centra en els defectes (el 5%). No ho critico: està bé que es comenten els defectes del diccionari. Però no pot ser que el lector acabe de llegir l’article i tinga la sensació que tota l’obra està malament, perquè, a més de faltar a la veritat, fem mala publicitat d’un diccionari de la nostra llengua que té una qualitat força digna. Si el que volem és perdre adeptes a la causa valencianista/catalanista, l’article de Francesc Esteve va d’allò més ben encaminat.
¿És un diccionari normatiu o descriptiu i dialectal?
Una de les crítiques que fa l’autor és que el diccionari de l’Acadèmia es declara normatiu, quan resulta que, segons ell, és «descriptiu i dialectal». Este debat ja el van tindre Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover, per això no es van avindre i van escriure dos obres diferents: Fabra va escriure el Diccionari general de la llengua catalana i Alcover, juntament amb Moll i Sanchis Guarner, va escriure el Diccionari català-valencià-balear. L’Institut d’Estudis Catalans, fabrià a ultrança, es va encarregar de desprestigiar el millor diccionari de les llengües romàniques tatxant-lo de «descriptiu i dialectal» i deixava ben clar que no és normatiu. A mi encara m’ha arribat eixa cançó a la facultat de Filologia i encara la seguixc sentint als instituts: el DCVB està bé, però no és normatiu. Malgrat tot, l’Alcover-Moll transmet passió per la llengua i satisfacció com a parlant, cosa que u no troba a penes en el DIEC. I resulta que en 2014 ix el diccionari de l’Acadèmia i convertix en normatives paraules que arreplega el malaguanyat Diccionari català-valencià-balear. I resulta que hi han filòlegs que diuen que el diccionari de l’Acadèmia és «descriptiu i dialectal». És la cançó de l’enfadós. Si Alcover alçara el cap, el tornava a colgar. El que no explica Esteve és per què és tan perniciós descriure les paraules de la llengua i incloure en el diccionari les paraules dels diferents parlars. ¿Tan roín és que hi apareguen paraules locals com capçó (‘drap’), araboga o pericana? ¿Empobrixen la llengua o l’enriquixen? Jo, amics lectors, crec sincerament que l’enriquixen. M’estimo més un diccionari «descriptiu i dialectal» com el DAVL que conserva i dóna vida a paraules nostrades que no un diccionari autènticament «normatiu» com el DIEC que ignora les paraules dels nostres parlars i les deixa morir.
Doblets, contradiccions i barbarismes
Un altre tema són els doblets, com acaminar (→ caminar), llauger (→ lleuger) o peluca (→ perruca), que, segons l’autor de l’article, s’han multiplicat. Es veu que el criteri per a incorporar-los és que l’haja escrit algun autor de renom o que aparega en algun diccionari destacat (els tres exemples, de fet, estan en el DCVB). L’única cosa que hem de fer és pedagogia: ensenyar als usuaris quina és la forma més adequada que han de fer servir en contextos formals; en una exposició sobre els rèptils, per posar un cas, no és adequat usar acaminar. Encara que a mi eixos doblets no em molesten, reconec que són formes totalment prescindibles amb alguns matisos. Si hi haguera un projecte de diccionari comú entre l’IEC i l’AVL, cosa que seria ideal i que he reclamat més d’una vegada, és evident que estos doblets serien els primers peons que caurien. I té raó el senyor Esteve quan critica que hi hagen unes quantes paraules que es poden escriure de tres maneres o fins i tot de quatre. En un article sobre el nom de les lletres, ho vaig advertir: segons l’Acadèmia, podem dir ef, efe o efa, i això no és convenient. Un criteri hauria de ser que no s’inclogueren en el diccionari més de dos formes d’una mateixa paraula. També és veritat que, davant d’un mateix fenomen, actua de forma arbitrària: llògic sí, però lliteratura no; i sancer sí, però carratera no. Eixos, amic Francesc Esteve, sí que són defectes que l’Acadèmia hauria de corregir (o, com a mínim, explicar). Ara bé: concloure que per un grupet de paraules marginal el diccionari de l’Acadèmia és «ben contradictori» em pareix injust i molt agosarat.
Respecte a les contradiccions internes, efectivament n’hi han en el diccionari de l’Acadèmia. Però el que no diu l’autor de l’article és que també n’hi han en el DIEC. Per exemple, el Termcat, que és un centre terminològic de caràcter oficiós i consultiu creat l’any 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’IEC, conté les paraules bolo (‘representació’), espagat, leotards, parapent, pin, polo (‘gelat’), triler o xilena (en esports), entre altres, però el DIEC no les ha incorporades ni l’any 1995, ni en 2007 (DIEC2), ni en les revisions posteriors. Que conste que l’objectiu no és retraure els defectes del DIEC, sinó que és fer vore que l’opinió del senyor Esteve és interessada.
Finalment, pel que fa als castellanismes, vaig escriure no fa molt un article al digital de cultura Núvol que es titula «Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV». Allí explico que no tots els barbarismes que accepta el diccionari de l’Acadèmia (vora cinc-cents) són castellanismes i que el criteri per a acceptarlos són tres: que estiguen assimilats en la llengua viva, que literats famosos i periodistes reputats l’usen o que apareguen en obres lexicogràfiques de prestigi. No diré que estic a favor de tots els barbarismes acceptats, però sí que tots s’han acceptat per un d’estos criteris, els quals, segons el senyor Esteve, deuen ser «deficients i contradictoris». De tota manera, crec que no és cap drama acceptar en el diccionari normatiu paraules tan assimilades a la nostra llengua oral i escrita com disfrutar, apretar, enterar-se, tamany, tonto o despedir, entre altres. L’altra opció és la que passa a Catalunya: el DIEC no les accepta, però els mitjans de comunicació i les obres literàries les utilitzen a tota hora i es salten el diccionari normatiu a la torera, cosa que diu molt poc a favor d’eixe diccionari normatiu. Com a divertimento, podeu consultar el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (esadir.cat) i mirar les paraules que la Corporació usa a pesar de no estar acceptades en el DIEC. Entre elles, hi trobareu xiringuito, catejar, clínex… (no estan en el DAVL, per cert). Més d’u es posarà les mans al cap.
¿És un diccionari de veres «deplorable»?
En conclusió, el filòleg i tècnic lingüístic valencià Francesc Esteve ve a dir als lectors que el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no era necessari i que, a més, conté una garbera de defectes. He maquillat una mica les paraules, perquè la seua opinió, com ja advertix Vilaweb, és «contundent» (coses del màrqueting): diu que és «un diccionari contradictori, deficient i irresponsable» i que, en definitiva, és «deplorable», entre altres contundències que ja sabem. Però hem vist que l’escrit, que a primera vista pot paréixer convincent, conté arguments esbiaixats. En primer lloc, acusa l’Acadèmia de no consensuar el diccionari amb la institució que, segons l’autor, està per damunt d’ella (l’IEC), quan realment la responsabilitat en la normativa del català/valencià és compartida perquè les dos tenen el mateix rang legal. El que hem d’exigir els parlants és que comencen a posar-se d’acord, que ja va sent hora; i motius per a confiar-hi n’hi han, com demostra l’acord a què van arribar l’Acadèmia i el Termcat el 5 de maig d’enguany. A més, no aporta cap alternativa, segurament perquè deu ser massa contundent demanar a l’Acadèmia que desaparega del mapa. Per contra, en l’article «Les aportacions del Diccionari normatiu valencià», els lectors que vullguen estar ben informats poden trobar alternatives a la situació actual, que convenim que ha de millorar.
Per l’altre costat, Francesc Esteve focalitza tot el desafecte pel DAVL ressaltant els poquets defectes que té, quan resulta que alguns no ho són, però amaga interessadament les enormes virtuts que té (o no les coneix), de manera que el lector que no té altres dades es deixa portar pel missatge pessimista de l’autor i acaba pensant que el diccionari valencià és «deplorable». Comptat i debatut, ¿quin favor fan articles com el de Francesc Esteve a la recuperació del valencià i al sentiment d’adhesió al valencianisme? ¿Calia un altre –i ben tendenciós– article contra el diccionari de l’Acadèmia?
*Article publicat originalment en el número 1.300 del butlletí InfoMigjorn