Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima
L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.
Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.).
El Diccionario valenciano-castellano d’Escrig i Llombart (1887) i el Novísimo Diccionario General Valenciano-Castellano de Martí Gadea (1895) no solen fer remissions en sentit estricte sinó que definixen les formes principals i només donen l’equivalència en castellà en aquelles que consideren variants secundàries. Així tenim article (definit), artícol i artícul; espectacle i espectàcul (definit); obstacle (definit) i obstàcul; opuscle i opúscul (definit); oracle i oràcul (definit); vincle (definit) i víncul (també preferix vinclar a vincular). Només donen entrada a bàcul, ridícul i vehícul. L’Escrig-Llombart arreplega carboncle i carbuncle (definit), el Martí Gadea només carbuncle, i cap dels dos recull carbúncul.
El Vocabulari ortogràfic valencià-castellà (1921) del filòleg Lluís Fullana fa el següent tractament: dóna el mateix rang, sense remissions, a les variants article i artícul, espectacle i espectàcul, opuscle i opúscul; en altres casos dóna preferència a les formes en –cle com en oràcul, que remet a oracle; vehícul, que remet a vehicle i víncul (i vincular) que remeten a vincle (i vinclar); dóna al mateix nivell carboncle i carbuncle, però no arreplega carbúncul; per últim, només dóna les formes bàcul, obstacle i ridícul.
Com es pot observar, tant la terminació –cle com –cul es poden considerar pròpies del valencià també modernament. Per altra banda, és evident que hem de conservar les dos variants quan s’ha produït una especialització semàntica (com en múscul / muscle o cercle / cércol). Ara bé, no té massa lògica mantindre les vacil·lacions formals en paraules que es referixen a un mateix concepte i, com hem vist, les solucions dels diccionaris valencians citats no sempre coincidixen ni són congruents. És per això que, en estos casos, els gramàtics posteriors han optat per seguir un criteri coherent i acceptar només una de les dos solucions. En general, s’ha donat preferència a la terminació patrimonial –cle en els substantius mentres que en els adjectius s’ha preferit la terminació semiculta –cul, –cula (Cf. el manteniment de la u breu en els cultismes caruncŭla, clavicŭla, faecŭla, macŭla o nūcŭla que han passat al valencià com a substantius femenins). Així, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dóna entrada en el seu Diccionari normatiu valencià a les formes article, carboncle, espectacle, mascle, miracle, obstacle, opuscle, oracle, vehicle i vincle, etc. (m.) i ridícul, majúscul, minúscul, etc. (adj.). Esta regla té unes poques excepcions, com ara bàcul, espècul o lòcul (m.) i vernacle (adj.). I és que, per molt que a vegades tenim la temptació de pensar en la llengua com si esta haguera de ser perfectament regular, quan s’ha de traçar una ratlla divisòria entre solucions alternatives és inevitable que la norma tinga un punt d’arbitrarietat encara que vinga avalada per una sòlida documentació lingüística. Per això és necessària una institució normativa que, de manera argumentada, fixe un criteri per damunt de les legítimes opinions discrepants que puguen donar-se. El valor de la normativa no li ve de ser perfecta i inqüestionable, perquè això és quasi impossible, sinó de ser la referència estable i respectada que permet als usuaris d’una determinada llengua, en este cas la valenciana, expressar-se d’una manera homogènia i coherent. I el que ha fet l’AVL és seguir l’ús majoritari dels escriptors valencians posteriors a l’aprovació de les Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana en 1932, també conegudes com a Normes de Castelló, sense apartar-se de la nostra tradició lexicogràfica.
Es podria adduir que tal paraula o tal altra podria haver caigut a l’altra banda de la línia divisòria entre –cle i –cul, però no té gens de trellat plantejar esta discussió en el context de la dicotomia valencià-català. També els diccionaris catalans anteriors al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) presentaven les mateixes vacil·lacions en eixes paraules. Els problemes són comuns generalment, i es podrà estar més o manco d’acord amb els criteris normatius que han predominat, però això no justifica parlar de dos llengües diferents. Com a molt, de dos codificacions normatives diferents. És d’agrair que el Diccionari General de la Llengua Valenciana de Voro López publicat per la RACV (2010) done com a valencianes paraules com aquest, doncs, gaire o sots, encara que les marque com a antigues i remeta a les formes valencianes modernes. Són paraules clàssiques que formen part del patrimoni lingüístic dels valencians, i estem ja lluny dels anys en què qui les usara podia trobar-se fàcilment amb un “això és català!” displicent. No és pot dir que són catalanes –en el sentit de dir que no són valencianes– paraules que Fullana arreplega en les seues gramàtiques i vocabulari. Altra cosa és que en l’actualitat ens puguen resultar postisses en la llengua normal, sobretot quan s’abusa d’elles i es volen fer servir com a marca coenta de distinció en el parlar, o s’utilitzen per a censurar o “restringir” l’ús de formes valencianes actuals plenament correctes. Però això forma part de l’estil personal de cada usuari. No és tant una qüestió de norma com de model de llengua i de coneiximent dels registres d’ús. Però eixe és un altre debat. Espere, mentrestant, que el meu amic s’haja quedat més tranquil ara que sap que dir article en compte d’artícul no minva en res la seua valenciania, ni la meua.
Publicat l’11 de novembre de 2014 en La fraula màgica
“com no” : “com no podia ser altrament”