Felip Gumbau Morera
a) ¿Com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes?
Sant Isidor de Sevilla, en el seu famós llibre conegut com a Etimologies, del segle VII, dividia les consonants llatines en dos grups: d’una banda, les «semivocals», que són consonants que podem allargar, comencen per una e de suport i acaben amb el seu so (ef, el, em, en, er i es); d’altra banda, les «mudes», que són consonants que no podem allargar, comencen amb el seu so i afigen una e de suport (be, de, pe, te…). Doncs resulta que aquesta manera d’anomenar les consonants és la que ha existit en català des dels orígens. Eixa és la conclusió a què va arribar el filòleg gironí Albert Rossich en un article molt ben documentat: es diu «El nom de les lletres» i es va publicar la tardor de l’any 1999 a la revista Caplletra número 27 (es pot consultar en línia, per cert). És a dir que, orginàriament, el nom de les «semivocals» era monosíl·lab i no tenia cap vocal al final: es deien ef, el, em, en, er i es.
b) ¿Com es passa de ef a efe?
La nomenclatura tradicional de les «semivocals» (ef, el, etc.) es va mantindre intacta ni més ni menys que fins al segle XIX. Va ser llavors quan van nàixer les formes amb una e de suport (efe, ele, etc.), molt probablement per la influència del plural (pares / pare, efes / efe). Val a dir que eixa tendència, que es sol atribuir a l’omnipresent influència del castellà, apareix també en italià (effe) i en portugués (efe). I bé: en el segle XX, sembla que les formes noves amb la e de suport (efe) van esdevindre la tendència triomfant i van arraconar les formes tradicionals (ef) fins a deixar-les obsoletes.;
c) ¿I com es passa de efe a efa?
Doncs, el responsable de les grafies efa, ela, ema, ena, erra i essa és ni més ni menys que Pompeu Fabra. Ell va ser qui les va adoptar i les va consolidar en el Diccionari ortogràfic, de l’any 1917. El canvi de la vocal final es deu al fet d’adaptar la grafia a la pronúncia oriental del català, que Fabra considerava la més adequada per a la nostra llengua «per la seva innegable superioritat». Una altra teoria és la de l’Institut Interuniveristari de Filologia Valenciana, que en la Guia d’usos lingüístics, de l’any 2002, interpretava que la -e de suport es convertí a -a perquè va ser «reanalitzada com a marca de femení». Eixa teoria, però, intenta justificar una qüestió fonètica per mitjà de la flexió i, a més, no respon a la manera de parlar dels valencians, que diuen sistemàticament efe, ele, etc. i rebutgen efa, ela, etc. Ni un filòleg compromés com Carles Salvador va gosar adoptar les grafies amb a.
d) ¿Com tracten la qüestió els diccionaris i les gramàtiques actuals?
Si ens centrem en el Diccionari de la llengua catalana (el DIEC2), els únics noms que hi contempla són els que acaben amb -a (efa, ela, etc.); no hi apareixen els noms amb -e, ni tan sols com a entrades secundàries. De la mateixa manera actua la Gramàtica de la llengua catalana (en la seua versió electrònica provisional), encara que advertix en la nota al peu que, «en algunes obres gramaticals, les lletres f, l, m, n, r i s també reben les denominacions efe, ele, eme, ene, erre i esse, respectivament».
Per la seua banda, si el diccionari català només contempla una forma, el Diccionari normatiu valencià en contempla tres (tres!), de manera que hi trobem, per exemple, ef, efe i efa; això sí, el diccionari valencià es decanta clarament pels noms acabats en -e: així, de les tres, l’entrada prioritària és efe. La priorització és més clara en la Gramàtica normativa valenciana, que anomena les «semivocals» efe, ele, eme, ene, erre i esse, i secundàriament ef, el, em, en, er i es. Les grafies efa, ela, ema, ena, erra i essa queden relegades a la tercera opció amb una nota al peu que diu que la e de suport «va ser reemplaçada per -a, a principis del segle xx, en certs parlars».
e) ¿Quin únic nom ens convé a tots?
Potser seria demanar massa pretendre recuperar els noms tradicionals de les «semivocals» (ef, el, em…) al cap de 100 anys d’haver-los abandonat, però, sens dubte, eixa seria l’opció més beneficiosa per al conjunt de la llengua: seria una solució que entroncaria amb la llengua clàssica i seria vàlida per a tots els parlars. Tot és qüestió de proposar-s’ho. Ara com ara, però, l’opció més viable és la decantar-se per efe o per efa. La clau de la qüestió és la concepció que tinguem de la llengua: si es considera que la nostra llengua és una extensió del català potent que projecta Barcelona, molts parlants adoptaran els noms efa, ela, ema… per imperatiu i seran obligats a canviar la seua manera de parlar innecessàriament; per contra, si es considera que la nostra llengua és una suma de parlars coordinats, tots els parlants escriurem de la mateixa manera (efe, ele, eme…) i ens sentirem còmodes parlant com parlem, sense forçar-nos a canviar debades la manera de parlar. Així, si adoptem la grafia efa, els parlars occidentals es veuen obligats a passar de dir efe a dir efa, mentre que, si adoptem lagrafia efe, els parlars orientals, com que pronuncien iguals les as i les es àtones, podran seguir dient efa, igual com pronuncien para quan veuen escrit pare. Per tant, si el que volem és un model de llengua integrador, més que no integrista, amb el qual no perd ningú ans sortim tots guanyant, la grafia per als noms de les «semivocals» deuria ser, sens dubte, el que té la e com a vocal de suport, és a dir, efe, ele, eme, ene, erre i esse. Desoir una demanda que beneficia tota la llengua seria anar en contra del bé comú.
Article publicat en La Calamanda el divendres 6 de juny del 2014