Josep Saborit Vilar
En el meu parlar heretat, el de la Plana Baixa, diem xurros als habitants de llengua castellanoaragonesa de les valls altes del Millars i Palància. Sempre ho havem dit d’eixa manera, com diem castellans als que parlen castellà o gallecs als que parlen gallec; la cosa és així de natural, sense intenció pejorativa. És normal que identifiquem l’origen d’una persona amb la seua llengua, per això els xurros no poden ser qualificats com a castellans, perquè històricament no parlaven castellà.
Modernament, però, xurro ha adoptat un contingut semàntic negatiu per a molts valencians, especialment per als propis xurros, qui consideren que eixe qualificatiu els denigra. En este article volem demostrar que xurro no ha tingut històricament cap significat denigrant, ni pot ofendre ningú; ans el contrari, és un gentilici digne i tradicional d’una part del poble valencià.
Durant el segle XX es popularitzaren diverses teories carregades de connotacions negatives per a explicar l’etimologia de xurros. La més coneguda és la que assegura que el mot és una forma defectuosa de pronunciar l’antic jurament de les Corts: “jo jure”, que hauria esdevingut “jo xuro” en boca dels valencians de l’interior. Hipòtesi poc satisfactòria, entre altres coses, perquè no explica el pas de “xuro” a “xurro”.
Una altra explicació més científica, almenys per l’autoritat dels autors, és la del Diccionari català-valencia-balear (DCVB), on diu que xurro és el castellà churro, que en eixa llengua significa grosser, cosa mal feta. Esta etimologia no ens pareix rigorosa, puix xurro no és una paraula arribada del castellà com veurem seguidament:
Pot afirmar-se amb seguretat que l’ètim xurro no prové del llatí. Una pista suggerent, que pot aclarir-ne l’origen etimològic, és el nom del principal riu de la regió xurra: Guadalaviar a la part aragonesa i Túria a la valenciana. “Guadalaviar”, wadi al biad, vol dir en àrab “riu blanc”. Si fem una mirada al basc o euskera (parent modern de l’ibèric com ho demostra l’estudi toponímic de l’orient peninsular) trobem les variants tzuria o zuria i txuri per a referir-se color blanc, per la qual cosa, des del punt de vista semàntic, Guadalaviar i Túria tenen un lligam evident que difícilment pot ser fruit de la casualitat. La variant de tzuria zuria > txuri, hauria desenvolupat el gentilici primitiu dels habitants d’esta regió: txuri > xurro. Per a demostrar que xurro té un origen lligat al topònim Túria, considerarem l’abast geogràfic del mot:
Al País Valencià els xurros són els habitants de la vall del Túria: Racó d’Ademús i els Serrans; per extensió també són xurros els rodalia nord, l’Alt Millars i l’Alt Palància, i també del sud, els de la Foia de Bunyol. Més avall del Xúquer ja no parlen de xurros sinó de castellans per a referir-se als valencians de Vall de Cofrents i la Canal de Navarrés i, generalment, el mot xurro no pertany a la tradició lèxica d’estes comarques.
L’origen del mot xurro és, doncs, primerament geogràfic i posteriorment lingüístic, referit a la llengua dels xurros. Modernament ser o parlar xurro ha adoptat una sèrie de significats negatius que analitzarem seguidament:
Els xurros habiten les comarques on prèviament vivien els sarraïns expulsats al segle XVII. Quan el poble sarraí és expulsat, les seues terres foren repoblades per una majoria d’aragonesos (especialment de les viles veïnes de Terol). En eixe temps, els repobladors de l’Aragó parlaven aragonés, un llenguatge amb trets coincidents amb el valencià i el castellà, per ser, lògicament, una llengua veïna i germana d’estes dos. És este el motiu pel qual els valencianoparlants tenen la impressió que el xurro és una mescla de castellà i valencià, si bé el seu origen primitiu n’és independent.
Com s’ha esdevingut amb la resta de modalitats lingüístiques de base aragonesa, la visió negativa del propi parlar ha potenciat l’aigualiment del parlar xurro dins el castellà, llengua que generalment s’ha adoptat com a referent lingüístic culte en esta zona. Com ha passat amb l’antic aragonés, l’absorció del xurro pel castellà no ha estat només un procés lingüístic sinó que també ha tingut efectes sobre la pròpia identitat: parlar xurro és parlar malament, consegüentment no sols es rebutja eixa forma de parlar, també la identitat tradicional dels seus habitants, inclòs, naturalment, el gentilici històric xurro.
Una altra causa del rebuig al terme xurro és l’assimilació dels significats castellans de churro citats adés, concretament el de cosa mal feta (sinònim del castellà chapuza). Realment eixa associació de xurro amb “churro” no deu ser genuïna, ni històricament ni etimològicament. De fet, el DRAE separa dos ètims diferents per a la veu churro: un d’origen onomatopeic referit al bunyol allargat, del qual se’n derivaria el component semàntic negatiu (cosa mal feta), i un altre d’origen preromà que es referix a un tipus d’ovella. És possible que eixe segon significat tinga alguna relació amb xurro (relacionat amb el color blanc de les ovelles), però el primer (un tipus de bunyol), no en té cap. Cal advertir que l’estrenat Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no separa els dos ètims de xurro, com fa el DRAE, i això equipara l’origen de dos mots etimològicament diferents. Esperem que en la revisió del DNV es corregirà eixe error i hi hauran dos entrades diferents per a xurro conforme a la seua etimologia diversa.
Arribats a este punt caldria resoldre la qüestió inicial: ¿el mot xurro és un insult o pot ofendre algú? Com havem vist, l’origen d’este terme no té cap contingut semàntic pejoratiu. Si xurro s’ha esdevingut un mot ofensiu no és per causa de l’ús espontani en l’àmbit valencià, sinó per causes externes: per una banda la visió negativa de les parles aragoneses en general i, per un altra, la superposició del mot castellà churro (amb l’accepció de bunyol; cosa mal feta) damunt el significat tradicional del mot valencià xurro; valencià habitant de la vall alta del Túria, de llengua aragonesa.
¿Quina hauria de ser l’actuació dels valencians respecte a l’ús del mot xurro? Nosaltres creem que no hi ha cap motiu que justifique deixar d’emprar esta paraula en referència als valencians de llengua xurra o castellanoaragonesa; si ho fem és simplement per desconeixement del seu origen i per l’assimilació inconscient del contigut semàntic del castellà churro (cosa mal feta).
Per tot açò que diem, cal reivindicar l’ús tradicional del mot xurro entre els valencians i subratllar l’absència de connotacions pejoratives intrínseques en l’ús històric d’este mot. Més important encara, és molt convenient que els xurros, i la resta dels valencians, sàpien que el seu gentilici popular no es referix a coses mal fetes, ni a cap llengua mal parlada, en tot cas es tracta d’una llengua absorbida pel castellà on perviu encara una base aragonesa important junt a l’adstrat valencià.
El poble del riu blanc sempre s’ha sentit valencià tot i no parlar valencià. Els seus costums són essencialment com els nostres i el seu sentiment mira cap a la mar tot i ser de serra. El seu parlar encara guarda una gran afinitat lèxica i fraseològica amb el valencià, fins al punt que per a moltes d’estes persones parlar valencià resulta un canvi natural i harmoniós des de la seua parla heretada.
Si volem que mai es trenque eixa harmonia amb els valencians de l’interior és menester que la recuperació del nostre poble i la dignificació de la nostra cultura no els oblide ni els deixe de banda. La seua identitat, la dels xurros, viu un moment molt delicat, per això devem contribuir a dignificar el seu origen, la seua identitat peculiar. Devem aprendre sobre ells, lliurar-los, a ells i a nosaltres, de complexos absurds. Si ho fem guanyarem tots els valencians.
Com a churro que sóc per part paterna i valenciano-parlant per la materna, t’haig de dir que estic quasi d’acord amb tu en les afirmacions i raonaments que exposes sobre l’origen dels churros i la seua llengua.
Encara que el plantejament inicial és raonable, des de la meua humil opinió hi ha coses que no puc donar-les com a vàlides del tot.
Des del convenciment de que els churros no sóm castellans, en primer lloc, i seguint la cronologia del teu text, pense que molts valenciano-parlants han considerat, ENCARA QUE CADA VEGADA MENYS, el mot xurro com a pejoratiu. Jo he viscut a València i ho he comprovat sempre. No se si a les comarques de Castelló passa el mateix però a València sí. Potser que algun xurro pense que nomenar-lo xurro siga ofensiu. Potser. Però puc dir-te que majoriàriament estem super orgullosos de pertanyer a les comarques xurres, a dir-nos pel nostre nom, a les nostres arrels i a les nostres tradicions, i que si que tenim afinitats amb els valencians de la costa però ens sentim més identificats, en molts casos, amb els aragonesos.
En quant a l’explicació del mot xurro, em sembla de lo més encertada, tot i que, i no ho has comentat, els xurros vivim a ambdos costats de la frontera aragonesa-valenciana, comarques de: Racó d’Ademús, Alt Millars, Alt Palància, La Serranía, La Foya de Bunyol, El Maestrat de Teruel i Gúdar- Javalambre. No necessàriament la divisío administrativa actual. Som xurros els del Vilar, Sogorbe, Ademús o Cantavieja.
Totalment d’acord amb tu en que l’actuació dels valencians respecte a l’ús del terme xurro ha de ser normal i sense connotacions negatives, donant valor a la nostra gent i suport a la nostra cultura. Si el català de valència ha segut discriminat, humiliat i xafat durant segles, imagina el xurro com a llengua i com a cultura.
P’arrematar mostrate agradecimiento puiste enfloque tuyo sobre los churros n’ista güeb manifica, y dicite que t’estoy siguiendo dinde’l blog de “Lengua churra” y dinde’l facebook nuestro. Una abrazadica mu juerte, galán.
Benvolgut Antoni-Josep. Moltes gràcies pels comentaris. Efectivament, per a molts valencianoparlants “xurro” té un contingut semàntic que inclou accepcions pejoratives. En un article més llarg explique el perquè s’han desenrotllat estes accepcions negatives i quin pot ser-ne l’origen. Tens molta raó quan dius que xurros també són, històricament els aragonesos de les comaques pròximes al nostre territori; així ho arrepleguen diversos autors i també el Diccionario de la RAE. Com te dic, he fet un article molt més llarg on comente certs aspectes que, per qüestions de síntesi, no tractí en eixe article més amunt. Si vols enviar-me un correu a jrsaborit@gmail.com t’enviaré l’assaig més complet sobre la qüestió del mot xurro i la seua etimologia. Molt cordialment, Pep Saborit.
Crec que t’equivoques amb això del riu blanc. La possible relació de l’iber amb el basc és una hipòtesi, i per ara no hi ha res demostrat. La raó més important en contra d’esta hipòtesi és que l’iber encara no s’ha desxifrat, a pesar d’estar desxifrat el seu alfabet, i el coneixement del basc no ha permés el desxiframent. Si el basc i l’iber foren llengües relacionades, el coneixement del basc hauria de permetre avançar en el desxiframent de l’iber. Crec que la teua tesi és molt agosarada i té poc de fonament científic.
D’una altra banda, la pervivència del nom d’un riu des de temps preromans per a designar la gent que viu només en la part alta d’eixe riu, em pareix una hipòtesi també molt agosarada.
Toni, no podem demostrar que Túria tinga relació amb una raïl ibèrica com tampoc podem demostrar el contrari. Jo he argumentat una hipòtesi que arreplega la visió de Vicente Burgos. El basc no ens pot ajudar a desxifrar l’iber per un motiu molt simple: no sabem ni podrem saber mai com era l’èuscar primitiu, eixe que parlaven al golf de Biscaia abans de la conquesta romana. Tot el que sabem del basc és relativament recent. Dit això, negar que la toponomia ibèrica (ja no parle dels texts ibèrics) té una relació amb el basc és, al meu entendre, voler tapar el sol amb un dit. Pel que fa a la meua agosaramenta i poc rigor científic, vos convide a dir la vostra sobre esta tema, perquè més agosarat i poc científic que donar un suport a una teoria (com jo he fet) és fer el que haveu fet vós: no dir absolutament res, només tractar de desautoritzar-me; només vos ha faltat dir-me que calladet estic més bonic. Molts valencians, i jo també, estarem encants de llegir de vós coses menys agosarades i més científiques sobre el mot xurro. Salutacions cordials.
Josep, abans de res, m’agradaria que reflexionares sobre el fet que, si formules una hipòtesi en un mitjà públic com este, estàs arriscat a que qualsevol qüestione la teua tesi (que en realitat és la de Vicente Llatas Burgos, com tu dius). Això no t’ho has de prendre malament, i el que pots fer és defendre la teua tesi amb arguments. Però el fet que algú qüestione la teua tesi no implica que haja de formular una teoria alternativa ni que vullga desautoritzar-te ni que pense que calladet estàs més bonic. Tu formules una teoria sobre un fet (en este cas l’origen d’un mot) i qualsevol pot intentar demostrar que està equivocada amb arguments, i tu pots contestar amb més arguments, i finalment el lector jutjarà quins arguments li pareixen més convincents, i així és com funciona el debat científic. Tu eres qui formula una hipòtesi i tu hauràs de defendre-la amb arguments, i no desafiant l’altre perquè formule una hipòtesi millor o acusant-lo de desautoritzar-te.
Dit açò, passe als arguments:
En la Wikipedia en castellà he trobat una bona descripció de l’estat de la qüestió bascoiberista amb nombroses referències. La hipòtesi bascoiberista està viva, i l’argument de més pes en el seu favor són uns estudis recents sobre els numerals que apareixen en monedes iberes. En tot cas, continua sent una hipòtesi sense demostrar i l’argument que millor la recolza hui en dia són els numerals de les monedes, no la toponímia.
Assumint que la hipòtesi bascoiberista fóra certa, el fet que una arrel amb significat “blanc” i amb forma “turi” o “txuri” fóra l’origen del nom del riu, i al seu torn este topònim fóra l’origen del topònim àrab amb significat “riu blanc”, això implicaria que la forma “turi/txuri” sobrevisqué fins a l’arribada dels àrabs i els habitants de la zona sabien que significava “blanc”, cosa que implica que, o encara es parlava l’iber quan arribaren els àrabs, o s’havia extingit feia molt poc i per això els parlants del romanç local conservaven eixe record. No se sap quan s’extingí l’iber definitivament, de manera que pot considerar-se possible que sobrevisquera en zones rurals fins als segles VII o VIII.
La identificació del nom del riu amb el gentilici usat per a designar els habitants de la seua part alta implicaria que els habitants de la part baixa del riu utilitzen el nom del riu per a designar els de la part alta, cosa que em sembla poc probable, però no impossible.
Així doncs, la hipòtesi de Vicente Llatas i teua implica bàsicament tres coses: 1) La veracitat de la hipòtesi bascoiberista; 2) la supervivència de l’iber fins als segles VII o VIII, i 3) que els habitants de la part baixa del riu utilitzen el nom del riu per a designar els de la part alta del riu.
Sense més proves a favor d’esta hipòtesi, a mi em pareix que no tinc cap raó de pes per a creure en ella i que la confluència de les tres implicacions que presente és dubtosa. Sobretot em pareix molt rar que els habitants de la vora d’un riu utilitzen el nom del seu riu per a designar els habitants d’una altra part del mateix riu.
Jo no tinc una teoria alternativa, però diré el que pense de la qüestió. He llegit que la primera menció del mot “xurro” es del 1851 (segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana). A mi això em suggereix que és molt probable que el mot no siga molt anterior a eixa data, sinó, com s’explica que no aparega en algun document anterior? La vertadera prova del seu origen la donaria algun document en què “xurro” s’utilitzara en un sentit distint de l’actual, però relacionat amb el sentit actual, ja que açò ens mostraria clarament este mot en fase d’evolució al significat actual. Mentre tal document no existisca, poden formular-se moltes hipòtesis, i unes seran més creïbles que altres, però cap d’elles tindrà una base sòlida.
Toni, en primer lloc deixeu-me que vos agraïxca que hajau esmentat una sèrie d’arguments sobre esta qüestió que intentaré respondre sintèticament. Crec que és d’esta manera, exposant arguments, és com podem traure profit als temes que, com el origen del mot xurro, encara no estan resolts (ni ho estaran mai, imagine). Pel que fa al dret d’estar exposat a crítiques dels lectors, és un fet que assumixc plenament (faltaria més). Però tant de dret té el lector a desautoritzar la validesa d’una tesi i la seua argumentació com l’escriptor a retraure tota al·lusió formulada sense arguments.
Dit això, vos he de dir que el meu article “Xurros, els valencians del riu blanc” que apareix ací és una versió breu, resumida, d’un article meu inclòs a la II Jornada sobre els parlars valencians de base castellano-aragonesa que tingué lloc a Éngera al novembre de l’any passat. En este article que apareix a la pàgina de Taula hi ha un esforç de síntesi i un to divulgatiu que deixa fora matisos i arguments de la versió sencera. Pel que fa al bascoiberisme (una part del que hi ha a l’article de la Wikipedia ho vaig escriure), allò que dóna solidesa al bascoiberisme (més que allò de les monedes) és l’estudi de la toponímia de l’est peninsular. Des de Humboldt a Sanchis Guarner hi han molts estudis que han donat base a eixa teoria, que segurament està plena de moltes suposicions, però que, al meu entendre, no pot ser negada en la seua argumentació principal: el lligam lingüístic entre l’èuscar i les llengües ibèriques. Pel que fa a la relació de Túria amb tzuri/txuri i el color de les aigües del riu (i de retruc amb el gentilici “xurro”), jo veig la possibilitat (difícil de demostrar, però suggestiva) que eixe siga un cas paregut al topònim aràbic Guadalajara i l’ibèric Alcarria (que signifiquen essencialment el mateix). Si eixes relacions entre els noms són purament accidentals o no, tampoc ho podem saber. Les aigües del riu Túria tenen un to blanc a la capçalera per l’abundància de carbonat càlic. Si els ibèrics crearen l’hidrònim per referència al color, no podem descartar que els àrabs feren el mateix i que un fet i l’altre tinguen una explicació geològica.
En definitiva, per no fer-ho més llarg, totes les tesis tenen un possible risc en la seua solidesa. La de Llatas, que jo arreplegue, pot ser basada en unes suposicions difícils de demostrar, però per a això treballen els investigadors: per a enunciar tesis, arriscar-se si és menester i deixar que els altres jutgen i argumenten una altra cosa, fets que enriquixen el debat. Al fons del meu article (esta versió i la més completa) vull defendre que “xurro” no té un origen pejoratiu. La tesi de Llatas pot ser tan “agosarada” com la que altres han fet sobre Guadalajara/Alcarria, però en tot cas, allò important és que parlem d’estos temes, per difícils que siguen i si l’errem, fomentem el debat amb arguments. Salutacions cordials.
No sabia que el riu fóra blanc en la seua zona més alta. Això faria innecessària la meua implicació 2 (que l’iber es parlara fins a l’arribada dels àrabs), ja que pobles sense cap connexió entre ells poden anomenar “riu blanc” un riu que de fet és blanc.
Com tu dius, la tesi de Llatas pot ser tan agosarada com altres, i no veig raó per a donar més crèdit a altres tesis com la del “yo churo” –que jo crec que es basa en meres especulacions, ja que, que jo sàpia, no hi ha cap document que l’avale. La tesi de Llatas almenys té a favor la semblança fonètica de “zuri”, “Túria” i “xurro”, i que “zuri” significa “blanc” en basc.
En tot cas, crec que és un mot amb origen molt difícil de descobrir i no se sabrà cert mentre no apareguen documents que donen millors pistes. Si mirem les fonts etimològiques més reconegudes, el DCVB diu que és d’origen castellà, i el diccionari de la RAE diu que és onomatopeic en l’accepció del xurro de menjar, i d’origen preromà en l’accepció de l’ovella xurra i dels parlars xurros, i el compara amb el portugués “surro” (brut, brutícia). Així doncs, l’origen d’este mot continua sent incert, tot i que qualsevol teoria amb fonament pot donar pistes sobre per on pot investigar-se més a fons.
Pel que fa al sentit pejoratiu, jo crec que, independentment de l’origen, l’important és l’ús que se li dóna. Hui en dia el mot “xurro” s’utilitza àmpliament i en mitjans acadèmics per a designar les gents i sobretot els parlars castellans d’algunes comarques interiors valencianes, i inclús per extensió a tots els parlars de zones històricament castellanoparlants del País Valencià. Així doncs, independentment del seu origen, crec que ningú ha de considerar el terme com a pejoratiu i és molt útil perquè evita perífrasis llargues com “parlars castellano-aragonesos de comarques valencianes” o d’altres similars.
Caldria tenir en compte l’opinió de Vicenç Rossello sobre el topònim “Túria” en “Toponímia, geografia i cartografia”, PUV. Salutacions.