Eugeni S. Reig
La denominació tradicional valenciana dels tres personatges bíblics que, segons els evangelis, anaren a adorar a Jesucrist al poc temps d’haver nascut i que, segons la tradició, eren reis, així com la festa de l’Epifania que es celebra el 6 de gener de cada any i en la qual es commemora la citada adoració, és els Reis d’Orient o, simplement, els Reis. Les denominacions els Reis Mags i els Reis Màgics són calcs del castellà i, per tant, són completament inadmissibles en la nostra llengua.
Aquestes denominacions no tenen cap tradició entre nosaltres i són completament postisses i, per tant, hem de fer tot el que siga menester per tal d’aconseguir eradicar-les. I que quede ben clar que no parlem de si els citats personatges bíblics varen existir realment o no varen existir, si eren reis o no eren reis, si eren mags o no eren mags, si varen vindre d’Orient o no varen vindre d’Orient. No parlem de religió ni d’història. No estem estudiant ni analitzant els evangelis. Parlem únicament i exclusivament de llengua, de la nostra llengua. Parlem de quines són les denominacions que el nostre poble ha donat a eixos personatges al llarg dels temps. I, a més de les dues que he dit adés, els Reis d’Orient i els Reis, n’hi ha una altra que és molt corrent en valencià: els Reixos. La paraula reixos té l’aspecte de ser un doble plural que s’hauria originat al prendre el plural reis, pronunciat ‘reix’, per un singular. Per eixe motiu la paraula reixos arrossega l’estigma d’incorrecció lingüística, de vulgarisme inadmissible, de paraula deturpada pròpia de gent que no sap parlar bé. Però, meditem una miqueta, ¿per quin motiu hauríem de confondre els valencians el plural d’una paraula normal i corrent de la nostra llengua amb un singular? Continua llegint
Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «El diàleg entre l’AVL i Lo Rat Penat i la RACV», d’Alexandre X. Ordaz Dengra, publicat en el número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia. Es tracta d’una crònica d’algunes de les trobades que s’han realitzat entre institucions i professionals lingüístics amb punts de vista diferents sobre la naturalesa i la normativa del valencià. L’autor advoca pel diàleg, l’acostament de posicions i la busca de coincidències entre les diferents sensibilitats com a passos necessaris per a resoldre el conflicte lingüístic valencià. Feu clic ací per a llegir el treball i ací per a consultar l’índex del número 2 de la nostra revista.