Etiqueta: AVL

«El valencià de sempre» d’Eugeni S. Reig, ressenya de Josep Palomero

palomero2

Josep Palomero

Fa uns anys, Eugeni S. Reig va publicar dos edicions (1997, 2005) del seu magnífic primer llibre ‘El valencià en perill d’extinció’, que ha servit per a promoure la reflexió dels usuaris del valencià sobre determinats aspectes de la nostra llengua. Ara, ampliada i millorada, ha tret la segona part d’aquell treball. Reig manté també la publicació digital ‘Infomigjorn’, en què arreplega els articles, les reflexions i els comentaris de més profit sobre el valencià-català. És, per tant, una persona bolcada en l’estudi i en la promoció del valencià que ha fet aportacions molt originals i meritòries, amb què ha despertat consciències i ha aclarit vicis i errors, sobretot pel que respecta a la fraseologia, una part consistent de la llengua que, en el nostre cas, com en el d’altres llengües, s’ha empobrit notablement en les darreres dècades com a conseqüència de la modernització de la societat. També en això, l’aportació de Reig és molt d’agrair, per més que no siga fàcil introduir-la de nou en una joventut formada en altres paràmetres i que ni tan sols compta amb una televisió i una ràdio generalistes en la llengua del seu país.

Ressenya publicada en el Periódico Mediterráneo el 3 de maig del 2015

El diàleg entre l’AVL, Lo Rat penat i la RACV: un camí cap al consens valencià

dialeg-ratpenat Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «El diàleg entre l’AVL i Lo Rat Penat i la RACV», d’Alexandre X. Ordaz Dengra, publicat en el número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia. Es tracta d’una crònica d’algunes de les trobades que s’han realitzat entre institucions i professionals lingüístics amb punts de vista diferents sobre la naturalesa i la normativa del valencià. L’autor advoca pel diàleg, l’acostament de posicions i la busca de coincidències entre les diferents sensibilitats com a passos necessaris per a resoldre el conflicte lingüístic valencià. Feu clic ací per a llegir el treball i ací per a consultar l’índex del número 2 de la nostra revista.

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Es pot fer baix del llit

J. Leonardo Giménez

Ja podem, definitivament, fer qualsevol cosa “baix de” qualsevol lloc, sense ningú ens ho tatxe en una correcció ni ens pose falta en un examen. El Diccionari normatiu valencià entra eixa locució com a preposició, sense cap reserva pel que fa als usos de registre. La Gramàtica normativa valenciana, també, com l’esmentat diccionari, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja despenalitzava eixa locució amb la categoria d’adverbi preposicional, amb exemples com “Baix del bancal hi ha una bassa”, “Des de baix del Micalet no podem llevar la pancarta”. Ara, la institució normativa valenciana, amb el diccionari recentment publicat, ratifica normativament una locució pròpia de la parla valenciana, alhora que lògica i coherent. Perquè de la mateixa manera que “baix” és contrari de “dalt”, “baix de” ho és de “dalt de”, que la normativa sempre ha acceptat, i en canvi “baix de”, no. Este és un dels molts exemples que justifiquen la creació i existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè esta expressió i uns quants centenars de paraules i construccions ben valencianes i catalanes perifèriques han tingut (i encara tenen), en el model dit culte, l’estigma de barbarismes o castellanismes, a pesar que molts exemples com “despedir”, “mentira”, “peçó”, “rabo”, “redor (a la)”, “xillar” i algun miler més són paraules o expressions ben nostrades des de fa segles i, en molts casos, usades per les principals figures literàries del nostre Segle d‘Or. Una d’estes columnetes, fa uns quants mesos, es titulava “Ho podem fer baix del llit?”, en què comentava l’estranyesa, i la contrarietat divertida, que a una professora universitària, valencianoparlant i valencianotransmetent, li produïa que no es poguera fer res “baix del llit”. La xica, companya ocasional de tren amb destinació a Xàtiva, en jocosa conversa, evocava la famosa frase, traduïda al valencià, de “Debajo de la cama…”, “La mà de Maria i etc.”. Deia (jo) en la referida columneta que la normativa essencialista i sucursalismes diversos establien que no era correcte “baix de” i en el seu lloc calia dir i escriure “sota” i, en alguns casos, “davall/davall de”, correctes també, però com sempre, l’erudicisme i l’integrisme (sovint és el matex) reprimint la parla. Però si es vol que la normativa siga assumida pels usuaris ha de ser creïble, i la frase “Una donzella s’adormí baix d’un arbre”, que ja arreplegava el DCVB, ha de ser normativa. Com ho és ara, i d’ara en avant, encertadament, per acord de l’AVL.

Article publicat en Levante-EMV el divendres 4 d’abril del 2014.

Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià

Felip Gumbau Morera

1. Introducció

Moltes han sigut les reaccions que ha generat la publicació recent del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), la major part d’elles, de caràcter polític i sentimental, obsessionades per la definició de valencià, i algunes altres, de caràcter filològic, interessades en destacar-ne els aspectes negatius. Però ja va sent hora, ara que ja han passat uns dies de la publicació i s’ha escampat la polseguera mediàtica que havia alçat, que parlem del Diccionari Normatiu Valencià amb la justícia que es mereix, ni desprestigiant-lo ni glorificant-lo, sinó aportant dades i arguments necessaris. Només amb eixe criteri i amb la sensatesa que caracteritza el sector compromés de la societat valenciana, podrem valorar els molts encerts que té el diccionari, com tractaré de mostrar, però també algun defecte, que també en té. Continua llegint

Pin It on Pinterest