[Escrit publicat originalment en el blog El Juliet, de Juli Martínez Amorós]
Vull hui analitzar un editorial que ha aparegut esta setmana en la revista El Temps. Es titula “Llengua bifurcada, llengua debilitada” i és un compendi de mites incomprovats que, conseqüentment, se sostenen només en una opinió esbiaixada. L’article ha merescut la lloança de reputats lingüistes, com Gabriel Bibiloni, així que haurem de suposar que potser alguns continuen sense posar un peu fora de la seua torre de vori.
Abelard Saragossà (Universitat de València)
[L’escrit reproduït és la secció §5.4 del treball: «El valencià del futur i el futur del valencià. Confiança, satisfacció i identitat», publicat en la revista Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia, 5, p. 21-104, 2015. El treball sencer és consultable en Academia.edu]
Certament, la identitat dels valencians és la base més potent que hauria de tindre el valencià. Però, ultra les propostes que hem fet parlant dels lingüistes i dels docents (§5.2), hi han més factors lingüístics que afavoririen l’ús públic del valencià. Dedicarem dos apartats al tema, u sobre la relació entre ideologia i model lingüístic (§5.4) i un altre sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (§5.5).
Vull inscriure’m (és gratis!)
Vull més informació
Felip Gumbau Morera*
El filòleg i tècnic lingüístic valencià Francesc Esteve va escriure un article titulat «Calia un altre –i ben contradictori– diccionari normatiu?», que es va publicar a Vilaweb el 29 de setembre, just el dia en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presentava en paper el Diccionari normatiu valencià. L’article es pot sintetitzar de la manera següent: per un costat, fa una esmena a la totalitat; per l’altre costat, fa esmenes parcials, com ara doblets, contradiccions, castellanismes, etc. L’objectiu d’este escrit és fer vore que l’article esmentat és parcial i tendenciós perquè només mostra als lectors una part de la realitat amb la clara finalitat de desprestigiar el diccionari de l’Acadèmia.
Comencem pel principi. La pregunta que formula el títol de l’article ja porta incorporat un no com a resposta. De fet, l’escrit s’hauria pogut titular: «No calia un altre diccionari normatiu». L’argument que adduïx l’autor és que ja tenim el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), de manera que el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (DAVL) no calia. La pregunta que no es formula l’article (ni la respon, evidentment) és esta: ¿calia el Diccionari valencià que va editar l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana juntament amb la Generalitat Valenciana l’any 1995, just el mateix any en què es publicava el DIEC? Si de cas, no molestava perquè no aportava divergències respecte al DIEC; però ¿calia?
Ja podeu consultar les reflexions de Jesús Huguet sobre la novel·la La solsida, de Rafa Arnal, publicades en el número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes.
La solsida apareix en la novel·lística valenciana com una mena de recordatori d’un temps bèl·lic i, posteriorment, obscur les conseqüències del qual encara sofrim. Però contemplar la novel·la de Rafa Arnal només des de la vessant historicista pot dur-nos a una simplificació empobridora. Tant l’apartat lingüístic, amb ús de l’idioma proper, desenfadat i eficaç exponent de la parla popular, com el recurs a la documentació i memòria oral ens permeten endinsar-nos en un relat que és exponent de la psique d’uns personatges, recordatori d’uns esdeveniments i idees (anarquisme, el món dels tramvies, la vivència dels pobletans pròxims a la gran ciutat, …) i corol·lari d’un món que malgrat silenciat de forma poruga i egoista és tan nostre com les mitologies més enaltides.