Entrevista amb Leo Giménez, publicada en Levante-EMV, el 4 de juny del 2016
“L’AVL s’ha vist menyspreada per sectors essencialistes”
El columnista de Levante-EMV i tècnic lingüístic Leo Giménez recopila els seus articles sobre el valencià al seu nou llibre El valencià és fàcil.
RUBÉN SEBASTIÁN. Alzira
La setmana passada es va presentar públicament el llibre El valencià és fàcil, de Leo Giménez, tècnic lingüístic de l’Ajuntament d’Alzira i columnista setmanal de la secció “Qüestió de llengua” de la pàgina “Panorama” de Levante-EMV. Ha sigut editat per Reclam Editorial, amb el patrocini de la Mancomunitat de la Ribera Alta i la col·laboració de l’Ajuntament d’Alzira. El llibre el constituïx la recopilació de les mencionades columnes setmanals, que l’autor publica en la pàgina dita d’este rotatiu, des de març del 2011 fins a novembre del 2015.
Conversem amb Leo Giménez perquè ens explique els arguments del llibre.
Per què cal recomanar El valencià és fàcil?
–Els 214 articles que conté són un compendi, amb ànim divulgatiu, d’unes quantes idees centrals que considere interessants o útils per a l’ús normal del valencià: exposició i aclariments de dubtes lingüístics; reivindicació de l’ús i del valor de centenars de paraules i expressions genuïnament valencianes, marginades durant molt de temps del model culte; alerta contra les interferències i calcs innecessaris, procedents del castellà i altres llengües; comentaris i avisos respecte a traduccions automàtiques defectuoses, sense revisió, que de vegades canvien el sentit o produïxen hilaritat; divulgació de les admissions normatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; i també suport a inclusions normatives comunicatives i modernes. El llibre també conté anàlisis de normes incoherents i crítiques a molts aspectes de la normativa lingüística. I tot en un to sorneguer i irònic, almenys ho intente, perquè crec que l’humor és un bon recurs didàctic.
Assenyale alguns exemples d’eixes idees centrals que contenen els articles…
-Un exemple d’aclariment i interferència lingüística és el verb colgar que té un significat molt dispar en valencià i en castellà. Amb acostar i llevar ocorre el mateix. La locució donar pena/dar pena pot tindre un sentit absolutament diferent en una i en una altra, inclús contradictori. Tenim una interferència recent, dels últims 20 anys, com és l’ús espuri del verb portar, que en valencià no té el sentit temporal que té llevar en castellà. Apunte també la precisió diferenciada dels termes eixugar i secar, ficar i posar, llavar i rentar, netejar i torcar, posar i pondre, tastar i provar, gens i res. Quant a la reivindicació per a l’ús formal de paraules o expressions marginades del model anomenat culte, entre moltes altres, he utilitzat acatxar, faena, llonja, peçó, peladilla, quadro, quarto, tapó, entre moltíssimes altres; i les locucions o expressions baix de, a espai, a mesura que, així com el valor de la preposició a en el complement directe davant de nom de persona o l’ús transitiu, i ja normatiu, dels verbs de les menjades, de manera que “Podem dinar paella” o qualsevol altre plat, expressió abans proscrita per la normativa, fins que l’AVL li ha donat carta de naturalesa normativa. Quant a les traduccions defectuoses cite, entre altres exemples, el de “Natalie Portman, l’actriu fesol…”; de judía es va traduir fesol, i altres que produïxen hilaritat o canvis de sentit.
Per què eixe títol? El valencià és fàcil? Hi ha molta gent que no opina així…
-El valencià, en esta variant o en les altres de la llengua catalanovalenciana, és fàcil com qualsevol llengua secular i viva, i com totes les llengües romàniques. Ho és per la facilitat amb què s’aprén i s’assimila per tradició familiar i sentint-lo en contextos i àmbits socials on és normal i habitual la comunicació en este idioma. La prova, ara mateix, és la promptitud amb què l’assimilen els xiquets immigrants en ciutats i pobles mitjans i xicotets, que als pocs mesos el parlen i es comuniquen amb amics i companys. Però el fa difícil, o es té la percepció que és difícil, una normativa plena de dificultats, artificioses i innecessàries. És una normativa sols per a especialistes i no per a un usuari mitjà, en un context de llengua minoritzada, com és el nostre.
Quins aspectes de la normativa critica en el llibre?
-En ortografia, per exemple, la gran profusió d’accents diacrítics. En valencià en tenim més de 60, mentres que el castellà n’usa al voltant de 15, tots innecessaris en les dos llengües, excepte tres o quatre. I cite a Joan Solà, Sanchis Guarner, Josep Giner i Ferrer Pastor, que eren, en major o menor mesura, crítics amb eixa norma. Algun d’ells els considerava només optatius o no avaluables en els exàmens. També assenyale el caràcter sobrer i de destorb de la dièresi, en paraules com apaïsat, diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, veïnat, traïdor, sense conseqüències en la pronúncia real, també amb cites de Ruaix, Solà, Saragossà i Rudolf Ortega. Així mateix apunte la complicació de la regla del canvi i caiguda de preposicions i la del relatiu compost, que els estudiants i els examinands, en general, les aprenen per a l’examen i s’obliden per sempre de la regla a les poques hores, perquè no tenen massa sentit. Tot això i moltes més normes complicades produïxen una gran inseguretat en l’usuari mitjà, en els estudiants, i el resultat és que no s’avança, ni de lluny, com caldria.
Seria partidari d’una revisió de la normativa?
-No, d’una revisió no, però sí d’algunes reformes. “Calen unes petites reformes…”, deia l’enyorat mestre de la llengua catalanovalenciana (o viceversa), Joan Solà, que no era cap secessionista ni un meritori en pràctiques, sinó un dels primers espases de la llengua catalana, i català exercent. Són necessàries algunes reformes de la normativa que la facen més flexible, amb solucions lingüístiques alternatives, i assimilable per a l’usuari mitjà, que aproximen norma i parla. De fet l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat punts gramaticals i per a l’estàndard oral que representen reformes en el sentit que comente, de solucions alternatives, respecte a determinats punts de la normativa conservadora de l’Institut d’Estudis Catalans, per exemple.
Com veu la labor i el paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
-Molt bé, en els articles de “Panorama” i del llibre cite sovint l’aperturisme normatiu de l’AVL, molts esperem que continue així, i si pot ser, en bona comunicació amb l’IEC, però la seua labor i projecció, de vegades, s’ha vist menyspreada o, en el millor dels casos, silenciada per sectors essencialistes i d’àmbits amb posicions dispars, no conformes amb la seua existència. Però feia molta falta un ens normatiu valencià. La societat valenciana, la nostra Generalitat i les mateixes universitats valencianes han de donar-li el reconeixement i la projecció que mereix com a acadèmia normativa del valencià. I és necessari que les seues prescripcions i documents normatius es divulguen i s’establisquen com a matèria curricular en els àmbits acadèmics i en l’ensenyança.
Què li pareix l’acord entre l’AVL i la RACV?
-Em pareix pertinent i oportú per a desactivar un conflicte evitable, i per a caminar en la mateixa direcció tots els que desitgem llarga vida a la nostra llengua. I que cada institució es dedique a la seua comesa d’acord amb el que establixen les lleis.